Violència masclista

Què és la violència masclista?

La violència masclista o violència de gènere és la violència que s’exerceix contra les dones pel fet de ser dones i és el principal instrument del patriarcat per mantenir i reproduir un ordre desigual entre homes i dones. L’existència d’aquesta violència en la societat actua com un missatge per disciplinar totes les dones, siguin o no víctimes directes de les formes més explícites i greus de violència, i fer que acceptin un paper subordinat. 

La violència contra les dones no és un fet natural inevitable ni està provocada per les hormones masculines, tot i que aquesta idea falsa es repeteix fins avui dia. Tenir més força física no implica necessàriament convertir-la en agressivitat contra altres individus, ni molt menys contra les femelles del grup. De tots els animals, això només ho fan els mascles de l’espècie humana. 

Una altra de les idees falses que es repeteixen és que la violència masclista és més freqüent en classes socials menys afavorides i que els que l’exerceixen són homes amb menys formació, que no saben resoldre els seus conflictes i frustracions per mitjà de les paraules i els arguments, i que menyspreen més les dones. La realitat, però, és que la violència masclista és transversal a totes les classes socials, oficis, nivells de formació i orígens culturals. 

La violència masclista és l’eina principal del patriarcat per mantenir l’ordre injust que situa els homes per sobre de les dones i, si bé hi ha moltes formes d’expressar aquesta violència, totes es basen en la mateixa idea: l’origen de violència és la idea que les dones pertanyen als homes i que els fills i filles de les dones també els pertanyen. Diem que la violència masclista és estructural perquè és a l’arrel i la base de l’estructura patriarcal en la qual encara vivim.

Des de la violència física i sexual a la violència simbòlica, passant per la violència reproductiva, econòmica i jurídica, a totes les societats, cultures i èpoques trobem pràctiques que expressen aquesta idea. I, seguint la distinció que en fa la filòsofa Alicia Puleo, la violència masclista es troba tant en els patriarcats de coerció (on la desigualtat entre dones i homes és legal), com en els patriarcats de consentiment (amb lleis que proclamen, sobre el paper, la igualtat entre dones i homes a tots els efectes i en tots els àmbits).

Tipus de violència masclista

└ Violència física

La violència física contra la dona comprèn qualsevol acte o omissió que aplica força sobre el seu cos i genera una lesió física o un risc evident de patir-la. Inclou accions com colpejar, donar empentes, estirar els cabells, pessigar, cremar, mossegar, immobilitzar, negar-li atenció mèdica, obligar-la a consumir substàncies com alcohol o drogues, o utilitzar qualsevol altre tipus de força física que pugui causar-li mal o intimidació.

└ Violència sexual

La violència sexual comprèn qualsevol conducta de naturalesa sexual no consentida ni desitjada per les dones. Inclou actes com l’exhibicionisme, l’observació no consentida, l’assetjament sexual, la imposició d’actes sexuals mitjançant violència, intimidació, prevalença, coacció, manipulació emocional, econòmica o de poder.
Aquesta violència pot ser exercida per qualsevol persona, amb independència que existeixi o no una relació conjugal, de parella, afectiva o de parentiu amb la dona o la nena.

Aquesta forma de violència genera conseqüències greus en la salut física, psicològica, emocional i social de les víctimes. A més, contribueix a mantenir un clima de por, control i submissió que limita la llibertat i l’autonomia de les dones i les nenes en tots els àmbits de la vida.

└ Violència psicològica

La violència psicològica es manifesta quan la víctima és humiliada, menyspreada o atacada emocionalment, encara que no hi hagi cap agressió física. Pot exercir-se de manera directa, a través d’insults, vexacions, humiliacions o amenaces, o bé de manera més subtil o passiva, mitjançant actituds de menyspreu, control, manipulació, gelosia, aïllament social o invalidació emocional.

En alguns casos, aquesta violència inclou amenaces d’agressió física cap a la víctima o cap a persones del seu entorn (fills, familiars, amistats). La persona que exerceix violència psicològica busca generar inseguretat i confusió per fer que la dona se senti indefensa, dependent de l’agressor, culpable de la situació d’abús i fins i tot mereixedora del càstig.

Aquesta forma de violència pot tenir efectes devastadors en l’autoestima, l’autonomia, la salut mental i la capacitat de presa de decisions.

└ Violència econòmica

La violència econòmica és una forma de violència masclista sovint invisibilitzada i normalitzada. Es concreta en el control que un home exerceix sobre els recursos econòmics d’una dona restringint la seva capacitat de gestió, accés als diners o independència financera.

Actualment, aquest tipus de violència no està plenament tipificada com a tal al Codi Penal espanyol; només apareix parcialment en un article relacionat amb l’impagament de pensions, sense desenvolupament reglamentari específic.

La violència econòmica pot manifestar-se de diverses formes.

En el marc d’una relació de parella:

• Control dels comptes bancaris, dels ingressos i/o de les despeses de la dona.
• Explotació econòmica: privar-la del seu propi sou, obligar-la a treballar en negocis familiars sense contracte, salari ni prestacions socials.
• Sabotatge laboral o educatiu: dificultar o impedir que la dona treballi, estudiï o desenvolupi la seva carrera perquè continuï depenent econòmicament de l’home.

Després de la separació:

• Control econòmic a través de l’impagament de la hipoteca, de la pensió alimentària o d’altres obligacions econòmiques, tot generant precarietat i sofriment a la dona i a les filles i fills.
  En molts casos es considera una forma de violència vicària, ja que s’utilitzen els recursos econòmics com a instrument de dany psicològic.

La violència econòmica genera una dependència financera que pot dificultar o impedir que la víctima denunciï altres violències masclistes (psicològica, física, sexual…). En molts casos, aquesta dependència soscava la possibilitat d’abandonar la relació o escapar de la situació d’abús.

└ Violència institucional

La violència institucional és una forma de violència masclista que es manifesta quan les administracions públiques —a través de les seves polítiques, procediments, decisions o omissions— generen obstacles en l’accés de les dones als seus drets, als recursos i a una protecció efectiva. Aquesta violència pot expressar-se de diverses maneres:

• Negació o omissió d’informació, suport o ajuda necessària a la víctima.
• Infravaloració, banalització o qüestionament del seu relat, especialment en casos de maltractament o violació.
• Obstacles burocràtics o procedimentals que dificulten l’accés a protecció, assistència, diagnòstics mèdics o recursos socials.
• Dèficits en la investigació, diagnòstic o atenció en àmbits com la salut de les dones.
• Manca d’accés laboral o desigualtat sistemàtica en serveis essencials.

Les conseqüències poden ser greus: seqüeles físiques i psicològiques, desprotecció, revictimització, desconfiança profunda en les institucions i, en els casos més extrems, la mort o assassinat de la dona o d’algú del seu entorn.

└ Violència simbòlica

La violència simbòlica és una forma de violència que opera a través de símbols, discursos, normes socials, estereotips i pràctiques culturals que transmeten i reforcen la desigualtat de gènere.
Es manifesta mitjançant valors, missatges, icones, rols i representacions que naturalitzen la subordinació de les dones i legitimen la dominació masculina en tots els àmbits de la vida social.

Es caracteritza per ser invisible, subtil i profundament arrelada en la cultura, sense necessitat de força física, coerció o violència directa. Aquesta forma de violència és especialment difícil de detectar perquè actua a un nivell simbòlic i cultural, integrat en la vida quotidiana i en els discursos públics. La seva eficàcia rau en el fet que sovint passa desapercebuda per a la societat —i fins i tot per a les pròpies dones que la pateixen— perquè es presenta com a “normal” o “natural”.

└ Violència obstètrica i violència ginecològica

La violència obstètrica inclou totes les pràctiques, actituds o omissions que professionals sanitaris duen a terme durant l’embaràs, el part i el puerperi que impliquen un tracte jeràrquic, deshumanitzador o irrespectuós cap a la dona. Aquesta violència es manifesta quan:

• es nega o oculta informació necessària per prendre decisions informades,
• es limiten els drets de la dona sobre el seu propi cos,
• es realitzen procediments mèdics excessius, no justificats o no consentits,
• es vulneren drets sexuals i reproductius,
• o s’impedeix el benestar físic i emocional de la mare i del nadó.

La violència obstètrica altera el procés fisiològic del part i pot generar seqüeles psicològiques, traumàtiques i de desconfiança envers el sistema sanitari.

La violència ginecològica es manifesta a través de pràctiques, actituds o omissions mèdiques que resulten deshumanitzadores, doloroses o no justificades, i que no respecten la voluntat ni els processos emocionals o fisiològics de la dona. Sovint deriva d’un model mèdic centrat en la mirada masculina, que posa el focus en la penetració i la reproducció, i deixa en segon pla la salut integral dels òrgans reproductors femenins.

Afecta qualsevol etapa del cicle vital i reproductiu: menstruació, fase fol·licular, ovulació, fase lútia, sexualitat, dolor pèlvic, endometriosi, menopausa i altres processos naturals o patològics.

Tant la violència obstètrica com la ginecològica vulneren la dignitat i l’autonomia de les dones i poden generar experiències traumàtiques de llarga durada.

└ Violència vicària

La violència vicària és una forma de violència masclista en què l’agressor utilitza terceres persones estimades per la dona per causar-li dolor, sofriment emocional, culpa i desesperança. La forma més freqüent és la que afecta els fills i filles en comú, que es converteixen en instruments de maltractament per danyar la mare de manera indirecta.

Aquest tipus de violència pot manifestar-se de diverses maneres:

• Dany emocional als fills i filles: L’agressor transmet una imatge negativa, humiliant o vexatòria de la mare per deteriorar el vincle afectiu, la seguretat i la confiança del menor envers ella, tot fomentant el rebuig o el menyspreu.
• Control i aïllament emocional: Prohibir o dificultar el contacte dels menors amb la seva mare, amenaçar que “no la tornaran a veure” o utilitzar el règim de visites com a instrument de control.
• Negligència o interferència en la salut dels menors: Suspensió dels tractaments mèdics, medicació o cites sanitàries quan els fills estan amb l’agressor, com a forma de generar angoixa a la mare.
• Dany a altres éssers estimats: També pot incloure danyar mascotes, objectes de valor sentimental o persones del cercle proper de la víctima, amb l’objectiu d’amplificar el dolor emocional.
• Aïllament social: L’agressor manipula, coacciona o amenaça amistats o familiars de la dona per afeblir la seva xarxa de suport.

La violència vicària és una de les formes de violència masclista més devastadores perquè combina el mal directe cap a persones vulnerables amb el dany emocional extrem cap a la dona. Sovint deixa seqüeles profundes i de molt llarga durada.

Àmbits de la violència

└ Violència masclista en l’àmbit de la parella

Un dels vessants de la violència masclista és la violència en l’àmbit de la parella. Cada setmana llegim noticies d’assassinats de dones a mans de la seva parella o exparella. La policia rep milers de denúncies de dones que han patit agressions dels seus marits o parelles a casa seva.

Erradicar la violència contra les dones en l’àmbit de la parella és un punt central de l’agenda feminista. En aquesta pàgina oferim informació, dades i recursos per aprofundir-hi.

La violència masclista en l’àmbit de la parella és una de les formes més conegudes, visibles i esteses de violència contra les dones arreu del món. Afecta dones de totes les edats, nivells socioeconòmics, orígens culturals i situacions personals, i pot manifestar-se en qualsevol tipus de relació sexoafectiva, independentment de si hi ha o no convivència, matrimoni o fills en comú.

Es tracta d’una violència continuada en el temps, que sovint s’inicia de manera subtil —a través del control, la gelosia, l’aïllament o la desqualificació emocional— i evoluciona cap a formes més greus, com la violència física, sexual, econòmica, digital o vicària. No respon a conflictes puntuals de parella ni a problemes de convivència, sinó a una relació desigual de poder on l’home imposa la dominació i la dona hi queda sotmesa, condicionada o controlada.

Aquesta violència s’estructura al voltant del cicle de la violència, on es combinen fases de tensió, agressió i falsa reconciliació, fet que dificulta que moltes dones puguin identificar i denunciar la situació, ja que l’agressor alterna maltractament amb promeses, manipulació emocional i aparent afecte.

La violència masclista dins la parella té conseqüències devastadores per a la salut física i mental de les dones: lesions greus, trastorns depressius i d’ansietat, TEPT, pèrdua d’autonomia econòmica i social, empobriment, aïllament i un risc vital elevat. També afecta profundament els fills i filles exposats a aquest entorn, que sovint n’esdevenen víctimes directes (violència vicària) o indirectes (violència ambiental).

Els estudis internacionals mostren que entre un 25% i un 30% de les dones del món han patit violència per part de la seva parella al llarg de la vida. A Espanya, segons la Macroenquesta de Violència contra la Dona, més de la meitat de les dones de 16 anys o més han patit alguna forma de violència masclista, i una part molt important d’aquesta violència es produeix en l’àmbit de la parella. És la principal causa de mort violenta entre dones a mans d’homes en contextos no bèl·lics i continua sent una emergència social i sanitària.

La violència masclista en la parella no és un problema íntim ni privat: és un fenomen estructural que respon a la desigualtat de gènere i es perpetua a través de la socialització patriarcal, la dependència econòmica, els rols de gènere i la violència simbòlica i cultural. És també un àmbit on les institucions poden exercir violència institucional si no protegeixen adequadament les víctimes, no concedeixen ordres de protecció o no actuen davant el risc, tal com demostren nombrosos casos recents.

En definitiva, la violència masclista dins la parella constitueix el nucli de la violència patriarcal contemporània: és la que més es repeteix, la que més afecta la vida quotidiana de les dones i la que més es normalitza sota discursos com “gelosia és amor”, “són coses de parella” o “la família s’ha de mantenir unida”. Desactivar aquestes creences és essencial per prevenir-la i erradicar-la.

Què és la violència masclista en l’àmbit de la parella?

La violència masclista és un problema estructural profundament arrelat en el model patriarcal que determina relacions desiguals de poder entre homes i dones. Aquesta violència es perpetua a través d’expectatives socials i culturals sobre els rols de gènere.

La violència masclista en l’àmbit de la parella (VMAP) és la forma més comuna de violència masclista. La VMAP es defineix com la violència física, psicològica, sexual o econòmica exercida contra una dona i perpetrada per l’home que n’és o n’ha estat cònjuge o parella, o per qualsevol persona amb relació afectiva similar.

El patriarcat defineix unes normes de gènere que configuren les idees de la societat sobre quines àrees socials corresponen a dones i homes, els atribueixen valoracions diferents i justifiquen les relacions de domini. Aquestes normes socialitzen els homes perquè interioritzin una idea de superioritat i dominació sobre les seves parelles femenines, que és la que sosté la VMAP.Des de fa dècades, la violència masclista ha estat reconeguda com un problema de salut pública per organitzacions internacionals. Segons el més recent informe del World Health Organization (OMS) de 2025, aproximadament una de cada tres dones al món (és a dir, al voltant de 840 milions) ha patit violència física i/o sexual, al llarg de la vida, per part d’una parella o d’un agressor no parella.

• Segons la més recent Macroenquesta de Violència contra la Dona 2024, el 30,3% de les dones de 16 anys o més ha patit, en algun moment de la seva vida, algun tipus de violència per part d’una parella o exparella —el percentatge representa una xifra de 6.445.301 dones. El País
  
• Del total, un 12,7 % (que representaria una quantitat de 2.692.564 dones) assegura haver patit violència física o sexual dins la parella. El País
  
• Respecte a víctimes registrades amb mesures cautelars o ordres de protecció, l’any 2024 van ser 34.684 dones. Instituto Nacional de Estadística

• Tot i que la xifra d’assassinats per violència de gènere l’any 2024 va ser la més baixa registrada, cada setmana hi va haver una dona assassinada a mans de la parella o exparella. À Punt

La VMAP s’associa amb múltiples problemes de salut física i mental: lesions, trastorns de salut crònics, depressió, ansietat, estrès posttraumàtic, pèrdua d’autonomia, aïllament social, dificultats econòmiques, empobriment, pèrdua de feina, risc de suïcidi i complicacions en salut sexual i reproductiva. A més, els infants que creixen en famílies on hi ha violència de parella tenen un risc més elevat de patir trastorns emocionals, de reproduir el cicle de violència o de ser-ne víctimes directes o indirectes. L’OMS i altres organismes internacionals alerten que la violència masclista —especialment la intrafamiliar i dins de la parella— és una crisi mundial de salut i drets humans, i en reconeixen  la magnitud i l’impacte social.

El Cicle de la Violència reflecteix la forma en què l’agressor es comporta en cadascuna de les etapes del procés violent.
És necessari fer referència a Leonor Walker, autora del primer llibre sobre violència de gènere l’any 1979. El llibre, titulat The Battered Woman, reflecteix la informació que va obtenir Walker a partir de les entrevistes que va fer a 120 dones víctimes de maltractaments. El més interessant i important del llibre és el que Walker descriu com “el cicle del maltractament”. Aquest cicle pot variar en intensitat i durada però sempre està compost de tres fases:

└ Violència contra la infància

Una de les formes de violència sexual més greus, i que segons tots els estudis i indicadors està en augment, és la que pateixen infants i adolescents, especialment les nenes, que són de llarg el sector de la societat que pateix més formes de violència a tot el mónn. Podeu consultar aquest article on aprofundim més en la qüestió.

Les dades dels darrers anys sobre Abús Sexual Infantil (ASI) que pateixen nenes i nens de totes les edats a mans d’homes del seu entorn, així com les de la violència sexual contra les nenes i les noies per part dels seus iguals nois són esfereïdores.

Informes dels serveis d’urgències de Barcelona sobre agressions sexuals:

Unitat especialitzada de l’Hospital Clínic:

•Població de 16 anys o més: un augment del 30% dels casos d’agressió sexual el 2022 i un 41 % el 2023; el 90% de les víctimes eren dones cada vegada més joves (d’entre 16 i 25 anys) i el 100% dels agressors eren homes (el 52 % dels quals tenien menys de 25 anys).

Unitat especialitzada de l’Hospital Vall d’Hebron:

•Població menor de 16 anys: un 45 % més de casos d’agressions a menors el 2021; el 87 % de les víctimes eren nenes i el 13 %, nens; el 100 % dels agressors eren homes (el 32 % tenien menys de 18 anys; quan no eren familiars, el 42 % eren de la mateixa edat o més grans que la víctima).

•Del total de víctimes menors de 16 anys, el 42 % tenien entre 13 i 16 anys; el 34 % tenien entre 8 i 12 anys; el 23 % de les víctimes eren menors de 7 anys.

Per aprofundir en la qüestió de l’abús sexual infantil, us recomanem aquesta excel·lent conferència de la psicòloga Rosa Urien: https://youtu.be/BBgHU499FAQ?si=RlkYaW8ORT__jZBm

Les noves formes de violència sexual també estan augmentant entre els menors. La majoria de víctimes són nenes i les formes més comunes d’agressió sexual són la violació en grup i la ciberviolència, com ara el sexting i la sextorsió, però també hi ha un augment de les estrangulacions i les bufetades, així com casos de grooming (seducció a través de les xarxes socials per part d’homes que fan veure que tenen la mateixa edat que les víctimes i que les porten a trobades presencials).

•Les violacions en grup han augmentat un 56 % entre el 2016 i el 2021, i una de cada quatre denúncies implica perpetradors masculins menors, que reprodueixen el gangbang pornogràfic (on una dona és violada per diversos homes) i graven i comparteixen en línia les agressions entre els seus iguals.

Mentrestant, també creix el negacionisme de la violència entre els nois i les noies. Segons l’Informe Juventud en España 2024 publicat el 2025 pel Ministeri de Joventut i Infància, el 23% dels nois joves i el 13% de les noies joves creuen que la violència masclista és un invent ideològic, uns percentatges molt superiors als d’anys anteriors.

La violència masclista com a forma normalitzada de “relació sexoafectiva”, que confon i substitueix els vincles emocionals positius pel control i el sotmetiment de les noies a mans dels nois, s’està instal·lant per efecte de la pornificació, de la socialització i dels comportaments que es difonen a través de les indústries culturals adreçades a l’adolescència i la joventut, en paral·lel al consum de pornografia a edats cada vegada més joves. Vegeu, per exemple: Nenes socialitzades en la violència estructural – Diari de la Sanitat i Impacto de los contenidos consumidos durante la adolescencia en el proceso de socialización

També creix l’explotació sexual infantil i adolescent (ESIA) en menors tutelades per l’Estat (també n’hi ha casos de nois), moltes dels quals han estat víctimes d’agressions sexuals abans o durant el període de tutela institucional, i són especialment vulnerables perquè confonen la relació de violència que reben amb la relació afectiva amb adults referents que els manca. Es calcula que entre un 1 i un 2.5% de la població general de menors d’edat escolaritzats pateixen ESIA. Vegeu: https://feministes.cat/blog/menors-tutelades-explotacio-sexual-desproteccio-impunitat-denuncia). 

El 2025 s’han estrenat dues sèries de televisió de gran impacte que han posat el focus en la violència contra les noies menors per part de nois del seu entorn. D’una banda, la serie Adolescència (Regne Unit, 2025, amb guió de Stephen Graham i Jack Thorne, i dirigida per Phillip Barantini) planteja una situació traumàtica i incomprensible per a una familia quan el seu fill de 13 anys és acusat d’assassinar una companya d’escola. De l’altra, la sèrie Pubertat (Espanya, 2025, creada i dirigida per Leticia Dolera) presenta com l’aparent harmonia d’una comunitat es veu sacsejada per una denúncia d’agressió sexual a les xarxes socials que assenyala tres adolescents que en formen part. 

Vegeu dues ressenyes feministes d’aquestes sèries: 

On són les nenes a “Adolescència”? per Júlia Rípodas – El Diari de l’Educació

Pubertat: una sèrie necessària en temps de violència sexual normalitzada, per Patricia Illa – El Triangle

└ Violència social i cultural

En els darrers anys, s’observa la prevalença i fins i tot el repunt de pràctiques tradicionals violentes com el feticidi i l’infanticidi femení, els anomenats “crims d’honor”, els matrimonis forçats i les formes de manipulació i mutilació del cos de les dones com la Mutilació Genital Femenina (MGF). Malauradament, també observem aquí la conculcació dels drets de les nenes i les noies basada en creences sexistes. Associacions com Valentes i Acompanyades, que lluita contra els matrimonis forçats a les comarques gironines, i Per Elles, que lluita contra l’exclusió de les nenes de les activitats de lleure i la socialització amb les seves i els seus iguals al Raval, denuncien i treballen a Catalunya per donar suport a les nenes i les noies víctimes d’aquestes discriminacions de tipus cultural o religiós. 

De l’altra, també persisteix i augmenta l’acarnissament de la violència sexual contra dones i nenes a mans d’exèrcits i milícies armades d’arreu del món, denunciades pels organismes internacionals i recollides al llibre de la periodista Christina Lamb, d’obligada referència, Nuestros cuerpos, sus batallas. Lo que la guerra hace a las mujeres (2021). Vegeu, novament: Las niñas nos necesitan más que nunca – feministes.cat

Davant de tota aquesta violència, la lluita feminista internacional ha reaccionat posant la violència sexual al centre de la denúncia de la 4a onada del feminisme, des de moviments internacionals com el #MeToo fins a les dones de les Gulabi Gangs a l’Índia, vestides amb saris roses i armades amb bastons de bambú. L’Índia es considera el país del món més perillós per a les dones, segons un estudi de la Fundació Thomson Reuters, amb un alt risc de violència sexual i esclavitud laboral, per sobre de països com Afganistán o Síria quan estaven en guerra, i seguit de Somàlia i Aràbia Saudí. En aquesta classificació de països més perillosos només hi figura un país occidental, els EUA, i Espanya figura en el primer lloc de països més segurs del món (l’índex es calcula sobre el risc que afecta les dones que viatgen soles).

Vegeu: La India rural se manifiesta contra la violencia machista

Lleis i normatives contra la violència masclista

└ Legislació internacional

Declaració universal dels Drets Humans (1948)
Estableix per primer cop els drets humans fonamentals que han de ser protegits a tot el món.

Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones (CEDAW) (1979)
És un tractat internacional que reconeix explícitament la discriminació patida per les dones i estableix mecanismes i mesures que han de ser incorporats pels estats membres per tal de protegir els drets humans de les dones. 

Declaració de Nacions Unides sobre l’eliminació de la violència contra la dona (1993)
Tractat internacional que defineix la violència contra les dones i reconeix el dret de les dones a viure lliures de violència. S’hi expliquen les mesures a implementar per tal d’eliminar la violència contra les dones en matèria de prevenció, informació, investigació sobre violència vers les dones, així com els càstigs i sancions contra els violentadors.

Declaració i Plataforma d’Acció de la IV Conferència Internacional sobre la Dona de Bejín (1995)
La Conferència de Beijing constitueix un programa a favor de l’empoderament de la dona basat en 12 eixos, entre els quals es troben dona i salut, educació i capacitació de la dona, les nenes, els drets humans de les dones i la dona en l’exercici del poder i la presa de decisions.

Manual de Nacions Unides sobre Legislació en matèria de Violència contra la Dona (2012)
Eina per oferir justícia, protecció, suport i solucions a les víctimes, i per fer que els victimaris retin comptes dels seus actes. Descriu els marcs jurídics, dota d’eines per redactar i executar lleis contra la violència vers les dones i concreta els elements als quals cal prestar atenció alhora de desenvolupar la legislaci

└ Legislació europea

Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000)
Element legislatiu que reconeix, promou i protegeix els drets i llibertats fonamentals de la població europea. 

Directrius de la Unió Europea sobre la violència contra les dones i la lluita contra totes les formes de discriminació contra elles (2008)
Acte legislatiu que han de complir  tots els estats membres. Defineix i regula la violència vers les dones i nenes, alhora que estableix mesures i objectius per erradicar-la.-          Conveni del Consell d’Europa per prevenir i combatre la violència contra la dona i la violència domèstica (Conveni d’Istanbul) (2011). El conveni d’Istanbul del Consell d’Europa, ratificat per Espanya el 2014 (Consell de la Unió Europea, 2011) i la Directiva de la UE sobre les víctimes (Unió Europea, 2012), estableixen normes per protegir les víctimes de la violència masclista.

└ Legislació espanyola

Constitució Espanyola, en els seus articles 9 i 14
L’article 9 de la Constitució Espanyola insta els poders públics a promoure les condicions per tal que la llibertat i igualtat “de l’individu” siguin reals i efectives (9.2). A l’article 14 reconeix que “tots els espanyols” són iguals davant la llei, sense que ningú pugui patir discriminació per raó de sexe (entre d’altres motius). 

Llei Orgànica 1/2004, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere
La Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, és un avenç en l’abordatge de la violència masclista. Va suposar un impuls important de mesures (protocols d’atenció, sensibilització, formació i registre de dades).

Llei Orgànica 3/2007, per la igualtat efectiva de dones i homes
Llei per fer efectiu el dret a la igualtat d’oportunitats i de tracte, amb mesures per vèncer la discriminació i desigualtat per motiu de sexe. Estableix moltes mesures en l’àmbit de la igualtat laboral, com ara els plans d’igualtat.

Llei Orgànica 10/2022, de Garantia Integral de la Llibertat Sexual
Vol prevenir i donar resposta específica a les violències sexuals. Estableix mesures socials i laborals per prevenir i combatre la violència sexual i mecanismes de reparació per a la víctima.

Codi de Violència de Gènere i Domèstica
Eina que aglutina tota la legislació actualitzada en matèria de violència

Codi d’Estrangeria
Eina que incorpora tota la legislació en matèria d’estrangeria, inclou articles concrets sobre violència vers les dones.

└ Legislació catalana

Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista
Recull les formes de violència més freqüents (física, psicològica, sexual i econòmica) en els àmbits en què s’exerceixen (laboral, parella, familiar i social o comunitari)

Llei 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes
Llei catalana que vol establir i regular mecanismes i recursos per assolir la igualtat real entre els sexes en tots els àmbits, etapes i circumstàncies de la vida. Reconeix la desigualtat estructural i estableix mesures per tal de combatre-la.

Llei 17/2020, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista
Feministes de Catalunya va comparèixer davant la comissió de treball de la modificació de la llei 5/2008 per exposar les distorsions d’aquesta modificació, que deixa fora els àmbits més greus i sistemàtics de violència masclista, com la prostitució o fins i tot la publicitat sexista, i subverteix el subjecte de la llei introduint conceptes de la ideologia transgenerista per redefinir el significat de DONA i, per tant, converteix en incomprensible el fenomen que pretén erradicar, atès que elimina la definició de la víctima. Tampoc recull la violència fruit de creences religioses i pràctiques culturals que apliquen marcadors sexistes a nenes i dones, les exclouen dels drets que té la resta de la societat i limiten la seva participació social i el seu desenvolupament com a éssers lliures i iguals. Per a més informació consulteu l’article que vam publicar: Aturem la modificació de la llei 5/2008 contra la violència masclista: les dones i les nenes hi surten perdent!

Per això resulta poc justificable la modificació, tot i que teòricament es basa en una avaluació (que no es va arribar a fer pública). És cert, però, que el nou text amplia el recull de formes de violència (obstètrica i vulneració drets sexuals i reproductius, digital, vicària, etc.) i els àmbits de violència (laboral, tràfic de dones, MGF, etc.), i  redefineix “revictimització”.

Què falla en la prevenció de la viogen i què proposem?

Les dades de 2024 mostren amb contundència que el sistema de protecció contra les violències masclistes continua sent insuficient. Tot i l’existència d’un marc legal específic i d’instruments com les ordres de protecció, les xifres evidencien que la resposta institucional no garanteix ni la seguretat ni la prevenció efectiva de la violència contra les dones.

Segons les dades oficials, l’any 2024 han estat assassinades 48 dones per violència masclista a l’Estat, 12 de les quals a Catalunya. En 14 casos hi havia denúncies prèvies i en 16 existia algun tipus de constància institucional. És especialment greu que en 6 dels assassinats l’agressor havia trencat una ordre d’allunyament vigent, fet que posa en qüestió l’eficàcia real d’aquestes mesures quan no van acompanyades de seguiment, control i recursos suficients.

Les ordres de protecció són una eina clau, però les dades del Consell General del Poder Judicial mostren que només s’adopten aproximadament dos terços de les sol·licitades, mentre que un terç són denegades. A més, la seva eficàcia depèn directament de la rapidesa en la concessió, del control del seu compliment i de la disponibilitat de recursos policials i socials. Sense aquests elements, les ordres poden generar una falsa sensació de seguretat.

Aquesta realitat està directament relacionada amb la manca estructural de recursos. El Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere reconeix la necessitat de reforçar l’atenció integral, la protecció i la prevenció, però el desplegament pressupostari i material continua sent insuficient. Els serveis estan saturats, el seguiment policial no sempre és possible en tots els casos de risc, i l’accés a habitatge, suport econòmic i atenció especialitzada no estan garantits de manera universal. Sense inversió sostinguda, les lleis perden efectivitat.

Les dades de Catalunya són il·lustratives: més de 24.000 víctimes han estat seguides pels Grups d’Atenció a la Víctima, i més de 17.000 tenen alguna mesura judicial de protecció en vigor. Tot i això, només 97 dones disposaven de protecció policial activa en el moment de referència, amb una majoria de casos classificats com a risc mitjà, fet que limita la capacitat preventiva del sistema.

A aquestes mancances s’hi afegeixen limitacions greus en la definició legal de la violència masclista. El recompte oficial de feminicidis només inclou els assassinats comesos per parelles o exparelles i deixa fora altres formes de violència extrema contra les dones, com els assassinats fora de l’àmbit afectiu, la violència sexual o la violència vinculada a l’explotació sexual i la prostitució. Això fa que s’invisibilitzi una part important de la violència estructural que pateixen les dones pel fet de ser dones.

Finalment, el sistema mostra contradiccions que generen inseguretat jurídica. Quan la llei deixa d’estar basada en la realitat material del sexe i permet que homes que s’identifiquen com a dones siguin inclosos en espais, estadístiques o categories pensades per protegir dones víctimes de violència masclista, es posa en risc l’objectiu mateix de la llei: protegir un col·lectiu oprimit per una violència específica basada en el sexe.

Les dades són clares: les violències masclistes no es combaten només amb lleis parcials. Calen recursos reals, una aplicació rigorosa de les ordres de protecció, una ampliació del concepte de feminicidi i una aposta política que permeti que el Pacte d’Estat sigui una eina efectiva per salvar vides.

Què funciona en el cas de les dones que han denunciat

En els darrers anys, organismes internacionals, universitats i entitats especialitzades han analitzat quines intervencions ajuden realment les dones que pateixen violència de gènere. L’evidència acumulada permet anar més enllà de la intuïció o de respostes benintencionades però ineficaces, i assenyalar amb força claredat quins recursos, enfocaments i formes d’acompanyament marquen la diferència.

Contràriament a alguns discursos simplistes, no és cert que les dones “no denuncien” per manca de voluntat. La recerca mostra que la decisió de denunciar està fortament condicionada per la percepció de seguretat, el tracte esperat i el suport disponible.

Entre els factors que més faciliten la denúncia hi ha:

• La confiança en els serveis. Les dones denuncien més quan creuen que la policia, la justícia i els serveis socials les protegiran i les prendran seriosament. Experiències prèvies negatives —pròpies o d’altres dones— desincentiven la denúncia.
• Informació clara i accessible. Saber on adreçar-se, quins passos implica denunciar, quins recursos existeixen i quins drets es tenen redueix la por a allò desconegut i la sensació de pèrdua de control.
• Acompanyament previ, tant formal com informal. El suport emocional i pràctic de familiars, amistats o professionals (treballadores socials, personal sanitari, advocades, defensores especialitzades) és un dels factors més determinants perquè una dona se senti capaç de fer el pas.
• Garanties de confidencialitat i seguretat. Protocols que protegeixen la privacitat eviten exposicions innecessàries i redueixen el risc de represàlies, cosa que augmenta la probabilitat de demanar ajuda.

L’evidència coincideix que no hi ha una mesura única que funcioni per si sola: el que realment marca la diferència és la combinació d’informació, confiança institucional i suport humà.

El procés judicial sol ser un dels moments més durs per a les dones víctimes de violència de gènere. Declaracions repetides, llenguatge tècnic, temps llargs i un tracte poc sensible poden generar una forta revictimització. Tanmateix, la recerca mostra que alguns models redueixen significativament aquests efectes.

Els elements més ben valorats són:

Les defensores o advocades de violència de gènere —professionals que expliquen el procés, acompanyen en les declaracions, coordinen recursos i actuen com a figura de referència— milloren l’experiència de les víctimes i la seva permanència en el procés. També els jutjats, fiscalies i unitats policials amb formació específica tendeixen a aplicar procediments més sensibles al trauma i generen més confiança en les dones. Però, a més, és necessària la coordinació interinstitucional. Quan justícia, serveis socials, salut i recursos de protecció treballen de manera coordinada, es redueix la fragmentació i el risc que la dona quedi desprotegida en algun punt del procés.

Les ordres d’allunyament i les mesures cautelars només funcionen quan s’atorguen amb rapidesa i se’n garanteix el compliment real. Sense seguiment i conseqüències davant l’incompliment, el seu efecte és limitat.

Sortir d’una relació violenta no és un acte puntual, sinó un procés. L’evidència mostra que la seguretat a llarg termini depèn de les condicions materials, del suport social i d’un acompanyament sostingut.

Els recursos més eficaços són:

• Habitatge segur i estable
• Suport econòmic i laboral
• Serveis integrats o de “finestreta única”
• Intervencions psicosocials
• Xarxes informals de suport

L’evidència és clara: les respostes centrades en la supervivent, coordinades i sostingudes en el temps funcionen millor que les intervencions aïllades o merament punitives. La violència de gènere no s’aborda només amb lleis, sinó amb recursos materials, acompanyament humà i serveis que generin confiança i seguretat reals.

Invertir en habitatge, suport econòmic, formació professional, acompanyament especialitzat i coordinació institucional no és un “extra”: és una condició necessària per protegir les dones i garantir el seu dret a una vida lliure de violència.

Conferències en línia

Aquí pots trobar els webinars que hem realitzat des de Feministes de Catalunya sobre violència masclista. A més, també recomanem:

Campanyes de sensibilització

A continuació presentem una selecció de campanyes internacionals, estatals i d’àmbit català que tracten diferents àmbits la violència masclista.

Documentals de referència

• “Private violence”, de Cynthia Hill (2014)
• El proxeneta, de Mabel Lozano (2018)
• Las tres muertes, de Marisela Escobedo (2020)

Llibres per aprofundir

└ Al cerrar la puerta, de B. A. Paris

Él, guapo y rico; ella, encantadora y elegante. Él, un esforzado profesional de la abogacía que jamás ha perdido un caso; ella, un ama de casa intachable, excelente jardinera y cocinera, entregada al cuidado de su hermana discapacitada. Aunque llevan poco tiempo casados, lo tienen todo. La paz y la comodidad de su hogar, y la exquisitez de las cenas que organizan, cautivan sin remedio. Apetece intimar con Grace, pero no es fácil… Jack y Grace son inseparables. Para algunos, es amor verdadero. Otros no entienden por qué Grace nunca coge el teléfono. ¿Cómo es que no sale ni a tomar café, si no trabaja? ¿Cómo puede estar tan delgada con las delicias que cocina? ¿Cómo sale de casa sin nada en el bolso, ni un mísero bolígrafo? ¿Por qué razón los ventanales de la planta baja de su casa disponen de persianas blindadas? ¿Qué ocurre al cerrar la puerta, cuando la fiesta termina?

└ Encaje roto. Antologia de cuentos de violencia contra las mujeres, de Emilia Pardo Bazán

Aquesta antologia, editada i prologada per Cristina Patiño Eirín, professora de la Universidade de Santiago de Compostela, reuneix trenta-cinc dels contes de Emilia Pardo Bazán sobre la violència contra les dones. Aquests relats, obra d’una escriptora que mai no va deixar de denunciar la desigualtat entre dones i homes, ofereixen un ampli panorama de la violència masclista i mostren actituds i comportaments que encara avui continuen vigents. Diversos dels contes recollits en aquesta antologia tenen com a protagonistes dones que no dubten a plantar cara al seu maltractador o que s’adonen a temps de com és realment l’home amb qui es casaran i actuen en conseqüència.

└ La gàbia d’or, Camilia Läckberg

Una dona imparable, disposada a tot per defensar la seva dignitat. El retorn més impactant de Camilla Läckberg. La Faye gaudeix del poder i l’estatus que sempre havia desitjat. Revenge, la seva empresa de cosmètics, és una corporació d’èxit internacional, i ella viu una vida exuberant a Itàlia amb la seva filla, envoltada dels luxes que s’ha guanyat amb el seu esforç. Però quan la nova sucursal de Revenge és a punt d’implantar-se als Estats Units, una amenaça s’abraona sobre l’empresa i Faye torna a Estocolm per prendre, un cop més, les regnes del seu destí. Thriller excepcional sobre fins on està disposada a arribar una dona per defensar la pròpia dignitat i la de la seva família. Una història de venjança, traïció, violència i redempció.

└ Drets fràgils. Autobiografia d’una generació de dones, de Gemma Lienas

Des de la mirada d’una nena que va néixer a començament de la dècada dels cinquanta, que va ser dona jove durant la transició i primers anys de la democràcia, i gran a l’època dels atacs organitzats contra el feminisme, l’autora evoca la historia d’una generació de dones que van lluitar perquè la igualtat entre dones i homes fos legal i real. Un llibre reflexiu i personal, que explica la lluita històrica de les dones que van picar pedra per conquerir els seus drets. Podeu recuperar el webinar que vam fer amb l’autora aquí en format vídeo o resum escrit. Al llarg de la conferència, l’autora desgrana les pràctiques culturals, les ideologies i les lleis que han anat constrenyent les vides de les dones a la societat espanyola des dels anys 50. Recorda les lluites per recuperar els drets breument gaudits durant la II República que el franquisme i l’església catòlica van eliminar, les dificultats i la lentitud dels avenços durant la transició, fins arribar a una constatació esfereïdora: potser el segle XXI, en el qual les feministes del segle XX confiaven ja que semblava inqüestionable que s’hi acabaria imposant la raó, no serà finalment el segle de les dones, perquè el neoliberalisme i la postmodernitat s’han proposat atacar els nostres drets des de tots els fronts.

La violència masclista al cinema i la literatura

└ Te doy mis ojos, de Itzíar Bollaín

Aquest elogiat film pertanyent al gènere del cinema social, dirigit per Itziar Bollaín i estrenat el 2003, mostra els secrets d’un matrimoni marcat per la violència masclista i les relacions amb el seu entorn. Les escenes dures i el realisme de les interpretacions ajuden a comprendre els mecanismes del maltractament i la dificultat per escapar-se’n. Sens dubte, una pel·lícula imprescindible sobre la qüestió. “La Pilar fuig de casa seva en plena nit, situada en un barri perifèric i residencial de Toledo; s’enduu amb ella el seu fill d’uns vuit anys. En la seva fugida busca refugi a casa de la seva germana, una restauradora d’art. La Pilar intenta refer la seva vida i comença a treballar com a recepcionista de visites turístiques però no tot serà tan fàcil.”

└ Custodia compartida, de Xavier Legrand

En francès: Jusqu’à la garde, és una pel·lícula de drama francesa de 2017 que mostra amb cruesa i realisme fins a quins límits pot arribar la violència masclista. A través del conflicte per la custòdia d’un fill després d’una separació, el film reflecteix el patiment psicològic que aquesta situació provoca no només en la dona, sinó també en els fills i filles, posant especial èmfasi en la violència vicària. “El matrimoni de Miriam i Antoine Besson té dos fills: la Joséphine, la gran, que decideix començar la seva vida amb el seu xicot, i en Julien, d’onze anys. La parella es troba en ple procés de divorci. La mare vol protegir el seu fill petit i mantenir-lo allunyat del pare, a qui acusa d’haver comès actes de violència contra ell. Durant el judici, demana la custòdia exclusiva del nen, sobretot perquè aquest no vol tornar a veure el seu pare. Malgrat els arguments de la Miriam i una carta d’en Julien, el jutge encarregat del cas dicta la custòdia compartida i obliga el nen a passar cada cap de setmana amb el seu pare.”

└ La noche del 12, de Dominik Moll

En francès: La nuit du 12 és un thriller policíac dirigit per Dominik Moll i estrenat el 2022 que explora la investigació d’un feminicidi que deixa empremta en tots els policies implicats en el cas. Basada en fets reals —l’assassinat d’una jove de 21 anys l’any 2016—, la pel·lícula construeix una atmosfera inquietant i realista que convida a reflexionar sobre la violència contra les dones, els prejudicis socials i la frustració davant la impossibilitat de trobar respostes clares. Una obra colpidora i molt actual sobre les ombres de la societat contemporània francesa.