Ha passat sense pena ni glòria el Dia Internacional de la Nena, que es commemora l’11 d’octubre, un recordatori i denúncia de la situació de les nenes al món i les desigualtats que les afecten de forma específica, conculcant els seus drets fonamentals. Mesos sencers dedicats a causes minoritàries, quan no dubtoses, i un dia pels milions d’éssers humans més vulnerables és tota una declaració, sinó d’intencions, clarament sí que ho és d’interessos i prioritats. Provaré de mostrar tot seguit per què això mateix ja és una greu negligència.
Les nenes no gaudeixen del mateix dret a la vida que els nens. La tecnologia que permet dur a terme avortaments i feticidis selectius ha multiplicat l’impacte de l’infanticidi femení directe o indirecte que encara es practica en alguns llocs del món. Milions de nenes no arriben a néixer. Tampoc gaudeixen del mateix dret que els nens a tenir una família, perquè pateixen més abandonaments. Ni a l’alimentació en les mateixes condicions que els nens –recordem les alumnes que havien de dinar després d’ells a l’escola denunciada al Regne Unit, inculcant en ple segle XXI l’abnegació en favor dels homes com a virtut femenina. La seva salut rep menys atenció -com passa amb les dones-, i estan més exposades als riscos que comporta la manca d’accés a l’habitatge. En resum, no gaudeixen per igual de la resta de Drets de l’Infant proclamats a la Convenció de 1989 signada per la majoria de països, encara que el seu escàs compliment tampoc protegeixi adequadament els nens.
Alguns mitjans s’han fet ressò d’informes d’UNICEF i de diverses ONGs sobre la situació de les nenes al món. Però cal reconèixer que es fa difícil investigar i informar-ne per la manca de perspectiva de gènere en la producció d’estudis i informes: les nenes i les adolescents sovint són invisibles, desapareixen dins de denominacions generals per edat (“la infància, els menors”) o per sexe (“dones i nenes”). I sense dades no podem saber si hi ha progrés o retrocés. Aquesta mancança és encara més preocupant ara que les polítiques postmodernes esborren també les nenes -les femelles humanes menors d’edat- com subjectes de ple dret.
Per exemple, el protocol contra la violència a l’àmbit escolar de la Generalitat i els de moltes entitats que tracten amb població menor no són específics sobre la violència contra les alumnes i, a més, parlen de “persones que menstruen” o “persones víctimes de violència masclista”, com si aquestes persones no fossin totes del sexe femení. Per si això fos poc, promouen espais que s’han demostrat altament perillosos per les nenes i noies als centres educatius, com els banys mixtos, rebatejats com “banys inclusius”. I això passa mentre la 4a onada del feminisme ha alçat la veu arreu per destapar la violència sexual contra les dones!
Es tendeix a pensar que hi ha un abisme entre la situació de les nenes als països rics, que s’acostumen a creure democràcies avançades, i a la resta del món, i seria demagògic negar-ho pel que fa a les formes més generalitzades de desprotecció. Segons ha fet públic UNICEF aquest 11 d’octubre, 1 de cada 8 nenes i adolescents menors de 18 anys ha patit violacions o abusos sexuals i, de fet, una part important d’aquestes agressions té lloc en els camins d’anada i tornada a l’escola, si hi tenen accés, o mentre fan tasques familiars en les que s’han d’allunyar de la llar. Diverses ONG han denunciat conjuntament l’impacte dels conflictes armats per a les nenes, perquè s’han convertit en objectius directes dels atacs, com a tàctica de guerra, en forma de segrestos i violacions, i reclamen de la comunitat internacional una protecció especial per a elles.
Però també a casa nostra veiem amb enorme preocupació la seva situació. Les nenes són més del 90% de les víctimes de violència sexual a totes les edats, la majoria a mans d’homes de la família i de nois menors d’edat, sols o en grup, unes agressions que s’han quadruplicat en els darrers anys. I si tot just ara estem reclamant que la vergonya comenci a canviar de bàndol des de les veus de les dones adultes, arran del terrible cas de Gisèle Pélicot a França, que lluny que som encara d’aconseguir que les nenes no se sentin culpables ni avergonyides a l’hora de denunciar les agressions i exposar els agressors.
Les menors tutelades estan desprotegides per l’Estat, per la societat i per la justícia davant dels sistemes de captació dels proxenetes. Es multipliquen els casos arreu de l’Estat. Cap nena està segura als carrers i a les xarxes davant dels depredadors sexuals, que gaudeixen d’una dolorosa impunitat, a la vista de la sentència vergonyant que han rebut els empresaris condemnats per prostitució de menors a Múrcia.
No podem oblidar que hi ha noies menors de diferents orígens víctimes de matrimonis forçats també a Catalunya, que tenen dret a dir #NoVull, lema de la campanya de l’associació catalana Valentes i Acompanyades i un dret que les autoritats els haurien de garantir.
Mentrestant, les nenes i les noies són les principals víctimes de pressions estètiques, cossificació i hipersexualització, mentre les seves expectatives d’igualtat empitjoren i es manté la bretxa salarial, tot i ser les que obtenen millors resultats educatius i les que més participen en organitzacions socials. Fins i tot quan la societat i els governs s’estan adonant del greu impacte de la pornografia en els menors a través de les pantalles dels mòbils, les conseqüències sobre la violència sexual contra les nenes sembla un tema secundari comparat amb la preocupació per la sexualitat dels nois.
No és estrany constatar que el malestar emocional de les nenes i les adolescents empitjora. Estan sobre-representades en els indicadors de risc en salut mental, des de les autolesions fins les ideacions suïcides. Un d’aquests indicadors és que les nenes i les adolescents són les principals víctimes del transgenerisme que es promou als centres educatius, reforçant els estereotips sexistes com identitats, a les antípodes de l’educació per a la igualtat entre dones i homes que estableixen les lleis: segons l’Informe Trànsit, el 70% dels casos d’infants entre 10 i 14 anys que rebutgen el sexe del seu cos i diuen voler “canviar de sexe” són nenes, i en aquest mateix grup d’edat i sexe els casos es van disparar un 5700% entre 2015 i 2021. Nenes que no volen convertir-se en dones en una societat que veuen plena de pressions i violència.Les nenes ens necessiten amb urgència. Hem de crear consciència, interpel·lar les autoritats i treballar aferrissadament des del feminisme perquè el #DiaDeLesNenes sigui per celebrar els seus drets en un món en igualtat on tinguin vides dignes, lliures i segures!
Escrit per Silvia Carrasco, professora d’antropologia de la UAB i presidenta de Feministes de Catalunya
Aquest article ha estat publicat a El Común