Transgenerisme

Què són la teoria queer i la ideologia trans: la identitat de gènere

La teoria queer és la base del transgenerisme. El transgenerisme promou idees falses, anticientífiques, ultraconservadores i antifeministes.

La teoria queer qüestiona les classificacions heretades perquè considera que són imposicions violentes sobre la complexitat de la condició humana. La seva idea central és que la identitat subjectiva es basa en un sexe sentit dissociat del sexe del cos, que és una realitat material. Inicialment es va considerar una idea alliberadora de les sexualitats dissidents –queer, que vol dir estranyes i inclassificables– per lluitar contra els estigmes i la discriminació vinculats a l’homosexualitat. També es multipliquen i es fragmenten tots els conceptes: feminismeS, violèncieS, sexualitatS, etc. 

A Gender Trouble (1988), Judith Butler, la ideòloga de referència de la teoria queer, defensa que el sexe i el gènere no són, respectivament, una realitat biològica material i una construcció social que s’imposa als sexes i subordina les dones, sinó que tant el sexe com el gènere són construccions socials intercanviables. Per a la teoria queer, el gènere és una identitat. De la confusió intencionada entre sexe i gènere sorgeix el concepte central del transgenerisme: la identitat de gènere. Les identitats de gènere estarien formades per combinacions múltiples de sexe, gènere, sexualitat i expressió de gènere en un espectre no binari, negant que només existeixin dones i homes.

Segons la teoria queer, la disfòria de gènere (el malestar i el rebuig del propi cos sexuat i el desig de ser de l’altre sexe) no existeix, no és un trastorn de percepció. El que hi pot haver és una incongruència de gènere quan el sexe assignat en néixer no coincideix amb la veritable identitat –un sentiment innat o fluid– de cada persona. És a dir, defensen que hi ha un jo a part del cos que pot néixer en un cos equivocat. Cal recordar que la disfòria, ara anomenada incongruència de gènere, continua figurant a la CIE-11 (Classificació Internacional de Malalties de l’Organització Mundial de la Salut) i al DSM-5 (Manual Diagnòstic i Estadístic en Salut Mental, de l’American Psychiatric Association). 

El transactivisme defensa la lliure elecció, a tots els efectes, del sexe legal, basada en la identitat de gènere i no en el sexe de la persona; la despatologització del que denomina incongruència de gènere, i el dret a modificar el cos amb fàrmacs i cirurgies per adaptar-lo a la identitat sentida, a qualsevol edat.

En realitat, la teoria queer forma part de les idees postmodernes que irrompen amb força des dels anys 80 del segle XX i es propaguen ràpidament amb el final de la Guerra Freda i la caiguda del bloc soviètic, impulsades pel capitalisme neoliberal i els valors individualistes que l’acompanyen.

Les idees postmodernes són una reacció a les idees i les polítiques progressistes que lluitaven per una societat més justa desemmascarant i transformant les estructures econòmiques i polítiques del poder mundial. Amb el pretext dels errors comesos per l’anomenat socialisme real triomfa la idea que la societat no importa i que el subjecte individual és el centre de tot. El benestar ja no es basarà en la redistribució de la riquesa sinó en el mite neoliberal per excel·lència: la lliure elecció en un món que ho converteix tot en mercaderia.

La visió dels neoconservadors la va expressar clarament Margaret Thatcher: 

“[els pobres] estan culpant dels seus problemes a la societat. I la societat no existeix. Hi ha homes i dones individuals i hi ha famílies. I cap govern no pot fer res si no és a través de les persones, i les persones s’han d’ocupar en primer lloc d’elles mateixes. És el nostre deure cuidar de nosaltres mateixos i després, també, dels nostres veïns.“ (1987) 

La teoria queer encaixa com un guant en aquestes idees ultraconservadores, perquè amb un llenguatge i unes declaracions aparentment transgressores i revolucionàries el que fa és dificultar la comprensió de les desigualtats i desarticular la lluita per erradicar-les. Si es considera que el sexe és un sentiment i no una realitat objectiva, la desigualtat que patim les dones pel fet de ser-ho queda amagada. De la mateixa manera, es substitueixen els ideals d’igualtat i emancipació col·lectiva per la satisfacció d’unes necessitats individuals basades en el subjecte individual. En lloc de reivindicar una vida digna basada en millores materials es reivindica el dret a ser. Un dret que no transforma cap situació d’opressió!

Aquesta substitució ideològica es propaga a dins dels moviments socials i polítics: sindicats, partits d’esquerres i organitzacions de lluita pels drets civils, com el moviment gai-lèsbic, on s’apropia de la lluita tot introduint-hi la idea del col·lectiu LGTBIQA+++. Aquesta expressió és un paraigua que barreja interessadament l’orientació sexual amb condicions mèdiques causades per anomalies cromosòmiques o hormonals (intersexualitat), trastorns de percepció del propi cos sexuat (disfòria de gènere) i una llista creixent de denominacions.

Però el feminisme radical planta cara a aquesta reacció ultraconservadora que és l’aliança entre el patriarcat i el neoliberalisme. Segueix llegint!

Com afecta els drets de les dones

Les lleis d’autoidentificació del sexe són un retrocés i una vulneració dels drets de les dones:

• Si qualsevol home es pot declarar dona sense més requisit que la seva mera voluntat, les polítiques d’igualtat per eliminar la discriminació de les dones en la vida pública i la política deixen de tenir sentit (p.e. es permet a homes accedir a quotes de participació femenina).
• Les estadístiques per conèixer la desigualtat estructural entre sexes deixen de ser fiables si el sexe deixa de ser una dada objectiva (bretxa salarial, exclusió social, política i cultural). Si les dades no estan desagregades per sexe no es poden identificar les desigualtats reals i potencials.
• La violència contra les dones i les nenes queda amagada. Si els criminals es declaren dones, no s’aplicarà l’agreujant de violència masclista, sinó que es considerarà violència entre dones.
• Desapareixen els espais segurs exclusius per a dones, com lavabos, vestuaris, refugis o presons, vulnerant el dret de les dones a la dignitat i a la integritat física i posant-nos en risc de patir agressions sexuals. Fins i tot els violadors, si es declaren dones, poden anar a presons de dones.
• L’esport femení i les proves físiques de les oposicions deixen de ser justos. Qualsevol home pot competir contra dones aprofitant el seu avantatge biològic (que es conserva, encara que es mediqui per rebaixar nivells de testosterona). Que participin en l’esport femení posa en desavantatge les dones i també les posa en risc de patir lesions físiques.
• Llenguatge deshumanitzador: persones que menstruen, gestants, reproductores, persones amb vagina o amb cèrvix, persones úteroportants.
• Les lesbianes són acusades de transfòbia per rebutjar homes que afirmen tenir identitat de gènere femenina i s’autodeclaren lesbianes.
• Les noies lesbianes i els nois gais poden ser induïts a transicionar abans que acceptar la seva homosexualitat.
• Els drets i les prestacions maternes estan basats en la capacitat exclusiva de les dones de gestar i donar a llum. Incloure en la categoria legal de mare els homes que declaren ser dones erosiona la importància social de la maternitat i soscava els drets materns.
• L’explotació i la mercantilització de la capacitat reproductiva de les dones també apuntala la investigació mèdica que té com a objectiu permetre als homes gestar i donar a llum.

Per què la ideologia de la identitat de gènere és incompatible amb el feminisme

El feminisme és un moviment i una teoria política crítica amb més de tres segles d’història. El subjecte del feminisme som les dones. El feminisme és abolicionista del gènere, entès com la construcció social que atorga rols sexuals estereotipats diferents a homes i dones i que serveix al patriarcat per sotmetre i subordinar la meitat de la humanitat.

El transactivisme propugna que ser dona o home és una elecció, independentment de la realitat sexuada de cadascú, que el gènere no és un sistema opressor sinó un conjunt de rols que es trien lliurement. Si no encaixes en el sexe assignat en néixer, en pots triar un altre a mida.

En elevar el gènere a identitat i substituir la categoria sexe per la d’identitat de gènere es fa impossible combatre la base del patriarcat i defensar els drets de les dones basats en el sexe. Convertir la nostra opressió en identitat exaltant estereotips sexistes que perpetuen la desigualtat entre dones i homes vol dir oposar-se al moviment feminista. La categoria dona és una categoria basada en el sexe. 

└ Censura i persecució de les feministes

Les lleis trans són antidemocràtiques perquè criminalitzen la llibertat d’expressió i la llibertat d’opinió. Oposar-se a la ideologia de la identitat de gènere i denunciar-ne les nefastes conseqüències, especialment en dones i nenes, és perseguit i punible amb sancions administratives (multes de fins a 150.000€) i penals per delicte d’odi o transfòbia.

Amb el suport institucional s’han normalitzat l’assetjament, les amenaces i la censura a feministes crítiques amb les lleis d’identitat de gènere amb l’objectiu de silenciar-les. Qualsevol oposició als seus postulats es titlla de feixisme i les dones que s’hi oposen són acusades de ser TERFS (feministes radicals transexcloents).

“Activistas LGTBI boicotean la presentación de un libro que tildan de tránsfobo” – Barcelona 2022.

“La UAB impide que la profesora feminista boicoteada por sus alumnas imparta otra clase por contravenir las normas del centro” – Barcelona 2022.

Tensió a la presentació d’un llibre crític amb la “ideologia transgènere” – Sabadell 2023.

La infància trans no existeix, però es fabrica

La idea que existeix una infància trans és el pretext que necessita el transactivisme adult per aprovar les lleis d’identitat de gènere i adduir que es tracta de garantir drets humans, com afirma Heather Brunskell-Evans (2018). Si la identitat de gènere és un sentiment innat dissociat del cos sexuat de la persona, aquesta identitat existeix des del naixement. 

El que diu el transgenerisme:

Molts infants i adolescents desconeixen quina és la seva veritable identitat de gènere perquè han estat encasellats en categories binàries i errònies. Si s’observen preferències en el joc, la roba, les amistats i el comportament prototípic de l’altre sexe probablement es tracta d’una nena o d’un nen trans. Cal ajudar aquests infants i adolescents a sortir de l’armari i protegir-los davant la possible intolerància i no acceptació de les seves famílies.

Sovint, però, una criatura sap quina és la seva identitat de gènere i el que ha de fer l’entorn és reduir el patiment que li produeix la incongruència entre el cos que té i qui realment és. Es tracta d’afirmar la identitat de gènere expressada.

El fet que la societat assigni una identitat de gènere segons els genitals del cos és la causa del malestar i cal actuar al més aviat possible modificant el cos per adaptar-lo a la seva autèntica identitat sentida. El cos sa dels infants es modifica amb fàrmacs per aturar la pubertat i el desenvolupament dels caràcters sexuals secundaris. És l’inici de la transició.

Al video que es pot veure a continuació la mare d’un nen de P3 d’un centre públic exposa i denuncia com és la formació organitzada per l’Affac (Associació de Families d’Alumnes de Catalunya) titulada “Al meu fill li agrada vestir-se de nena” impartida per El Taller i adreçada a totes les famílies d’infants de sexe masculí. Uns continguts sense cap fonament científic, sexistes i homòfobs on es recomana a les famílies que portin les criatures a entitats transactivistes com Chrysallis i al servei Trànsit de l’Institut Català de la Salut, que interromp el sa desenvolpament dels infants amb blocadors de la pubertat i hormones creuades.

El que passa en realitat:

La Disfòria de gènere infantil està descrita al DSM-5 de l’American Psychiatric Association, és un fenomen conegut que es detecta a partir d’indicadors psicosocials i no es pot confondre amb els dubtes i jocs de nenes i nens sobre el seu sexe en els primers estadis del desenvolupament infantil. El malestar amb el propi cos s’ha de situar en el marc de la construcció de la identitat en relació amb l’entorn familiar, afectiu i social i amb la vulnerabilitat psicosocial dels infants. Errasti i Pérez Álvarez (2021) assenyalen l’impacte negatiu que pot tenir en aquests casos el relat que circula sobre la possibilitat de néixer en un cos equivocat.

L’estudi longitudinal més important sobre disfòria de gènere en la petita infància entre nens (més freqüent que entre nenes) mostra com es produeix una resolució espontània en arribar a l’adolescència de gairebé el 90%, i al voltant d’un 70% d’aquests nens es declaren homosexuals (Singh, Bradley i Zucker, 2021). Però els casos de menors, sobretot nenes i noies, que es declaren trans i acudeixen a les unitats de tractament de la identitat de gènere no paren d’augmentar. 

La Dra. Lisa Littman (2019; 2021) ha identificat un patró de contagi social entre les adolescents que es declaren trans, en grups d’amigues, sense haver mostrat amb anterioritat cap signe de disfòria de gènere: la Disfòria de Gènere d’Inici Ràpid (Rapid Onset Gender Dysphoria). Totes havien augmentat considerablement la seva exposició a les xarxes socials i la immensa majoria són noies. Aquest patró s’està observant en tots els països.

Aquí comptem amb un recurs molt important, l’agrupació de famílies AMANDA: https://www.amandafamilias.org/

A La coeducación secuestrada. Crítica feminista a la penetración de las ideas transgeneristas en la educación (2022), de Sílvia Carrasco (coord.), Ana Hidalgo, Araceli Muñoz i Marina Pibernat, es mostra com es porta a terme la fabricació de la infància i l’adolescència trans, de les aules a les hormones: el procés d’exposició a continguts i exercicis d’inducció (fer dubtar del fet de ser nena o nen en funció d’estereotips sexistes), captació (fer creure que ets trans si no encaixes en aquests estereotips), afirmació (i celebració ritualitzada) de ser trans quan s’expressa el dubte induït i derivació als serveis sanitaris (per iniciar intervencions farmacològiques vitalícies) i a les entitats transactivistes (que acompanyaran la família).

L’associació DoFemCo (Docentes Feministas por la Coeducación) treballa incansablement per denunciar aquesta situació, amb formació i suport al professorat: https://dofemco.org/

Aferrar-se al relat de ser trans, valorat per l’entorn social immediat dels iguals i de la cultura popular, és una forma d’emmascarar altres problemàtiques greus en infants i adolescents amb diverses vulnerabilitats psicosocials i un obstacle per poder abordar les causes del malestar adequadament.

Un altre aspecte preocupant del transgenerisme en relació amb la infància és que, basant-se en la teoria queer, també considera que l’edat és una categoria rígida que nega els drets sexuals de la infància. Amb la introducció del concepte de consentiment a qualsevol edat s’està plantejant la democratització de la sexualitat (manifest), que en realitat obre la porta a l’accés sexual dels adults als menors.

El relat transgenerista insisteix en la presentació naturalitzada i mística de la “identitat innata trans”. Per exemple, en aquest conte de la potent associació de famílies trans Chrysallis (En la piel de Daniel) o en la recent premiada pel·lícula 20.000 especies de abejas, com ha exposat l’anàlisi feminista.

Qui promou la ideologia de la identitat de gènere al món

Darrere d’aquesta ideologia i de les lleis que se’n deriven s’amaguen interessos, tant econòmics com ideològics, que pretenen apuntalar més encara el sistema capitalista neoliberal i implantar l’agenda transhumanista, amb les profundes conseqüències que això comportarà.

└ El projecte transhumanista i les empreses que hi donen suport

L’any 2006 la fundació privada ARCUS International va reunir un conjunt d’especialistes en drets humans, propers a l’entorn de l’activisme gai, per elaborar un document conegut com a Principis de Yogyakarta, de caràcter privat i sense cap valor jurídic, que el transactivisme presenta com un document oficial i vinculant. L’objectiu d’aquest document va ser introduir el concepte d’identitat de gènere al mateix nivell que l’orientació sexual i emmarcar-lo en l’àmbit dels drets humans de les minories agrupades sota el paraigua artificial LGTBIQ+.

En una segona reunió, el 2017, aquests objectius s’amplien (Principis de Yogyakarta+10) per redefinir i equiparar els conceptes sexe i gènere, presentant-los com a intercanviables, amb l’objectiu final d’aconseguir l’eliminació del sexe com a categoria jurídica. Això, a més de suposar una seriosa amenaça per als avenços aconseguits en els drets de les dones, perquè en esborrar el sexe s’esborra la causa de la nostra opressió (vegeu apartat 2), planteja la dissociació completa del cos i la persona.

Aquesta dissociació, defensada per la teoria queer, és la base del projecte transhumanista i posthumanista. El transhumanisme és un moviment ideològic que proposa anar més enllà de les limitacions de l’ésser humà amb l’ajuda de la biotecnologia. El projecte posthumanista (Humanity+) es presenta com un compromís amb la millora de la vida humana mitjançant la creació d’éssers humans més perfectes, sense dèficits ni malalties i amb capacitats ampliades.

El costat fosc d’aquest projecte és que es formula en un context d’accés i control desigual dels suposats beneficis que s’auguren i que per desenvolupar-lo cal experimentar amb éssers humans, especialment en tot allò que té a veure amb la creació i el desenvolupament de la vida humana, i això no és possible sense canviar les lleis. El conglomerat d’empreses que donen suport al projecte transhumanista i el financen actua com a lobby pressionant els estats i les organitzacions perquè s’implanti la seva agenda.

Aquest procés s’està duent a terme seguint l’estratègia del bufet d’advocats Denton’s: evitar el debat públic i presentar aquests alarmants canvis com a drets humans d’un col·lectiu oprimit per neutralitzar qualsevol qüestionament. Així, s’ha anat pressionant i marcant l’agenda d’organitzacions internacionals, com l’ONU, i influint en les polítiques d’igualtat –que progressivament s’estan anomenant polítiques de gènere–, educació o salut d’un nombre creixent d’institucions governamentals i no governamentals a nivell estatal i supraestatal. Alguns dels redactors dels principis de Yogyakarta han anat ocupant llocs d’alta responsabilitat, com Michael O’Flaherty, director de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, o Victor Madrigal Borloz, expert independent de l’ONU en matèria d’orientació sexual i identitat de gènere, tal com exposa Women’s Declaration International.

└ El complex medicoindustrial de la identitat de gènere

És molt important comprendre que darrere de l’expansió de les infàncies trans i de la indústria dels drets reproductius (també anomenada justícia reproductiva) hi ha corporacions de la indústria medicofarmacèutica que hi han vist una font inacabable de negoci a més de la possibilitat d’experimentació.

El relat omnipresent sobre les bondats d’aquesta experimentació amb humans és possible perquè grans corporacions de comunicació i del complex medicoindustrial comparteixen bona part del seu accionariat i estan involucrades en el projecte transhumanista. No és casual que Facebook, PlayStation, Microsoft, Google o Disney hagin subscrit la iniciativa Els drets trans són drets humans impulsada per Trans a la ciutat (https://www.transinthecity.co.uk/). Per exemple, Disney Corporation està darrere del finançament d’un bon nombre de clíniques d’expansió del gènere adreçades a menors als EUA.

La periodista de recerca Jennifer Bilek, autora del bloc The 11th hour, exposa amb detall com i per què es construeixen el que ella anomena Synthetic Sex Identities (SSI) i les connexions econòmiques i polítiques del Complex Mèdic Industrial (Techno Medical Complex).

Les xifres dels beneficis dels serveis de reassignació de sexe d’aquest complex medicoindustrial creixen a un ritme de més d’un 25% anual des del 2019.

Algunes entrevistes en castellà que aprofundeixen en aquesta anàlisi: 

“La industria de reasignación de sexo espera convertir a más niñas en “niños” ya que calcula que ellas serán el 75% del mercado” – Entrevista de Nuria Coronado a Kajsa Ekis Ekman a La Hora Digital.

¿Quiénes son los hombres blancos, ricos, que están institucionalizando la ideología transgénero? – de Jennifer Bilek.

Com es propaga la ideologia de la identitat de gènere

└ A través de les lleis

La ideologia transgenerista converteix en llei la ficció trans, la idea falsa que el sexe es pot canviar. La llei trans de 2023 reconeix el dret a l’elecció del sexe legal amb una simple declaració, a tots els efectes, i la despatologització de les identitats trans, facilitant l’adaptació del cos al desig i la percepció de la ment. I imposa aquestes idees, de manera que discrepar-ne és un delicte d’odi perseguit amb sancions i multes.

Com hem arribat fins aquí? Breu cronologia de l’expansió d’una estratègia internacional i d’una transformació jurídica soterrada – NTD (documental)

└ A través dels mitjans de comunicació i l’educació

Actualment, tots els mitjans de comunicació parlen de la realitat trans sense mostrar veus crítiques amb el transgenerisme. Els programes, les sèries, les pel·lícules i fins i tot els dibuixos animats infantils inclouen personatges trans que reforcen aquesta visió i les xarxes socials estan plenes d’influencers que la promouen.

La ideologia transgenerista també s’imposa a través del llenguatge. Dones i homes es redueixen a cossos amb funcions fisiològiques i reproductives. Es parla de cossos i no de persones: cossos menstruants, cossos gestants. Es parla de dones i nenes cis, per contraposició a dones i nenes trans (en el primer cas, quan coincideix el sexe assignat amb la identitat de gènere; en el segon cas, quan no és així), és a dir, passem a ser un tipus de dones. Les orientacions sexuals també s’hi combinen i es parla, per exemple, de dones trans lesbianes, que es diu que tenen un penis femení… O bé s’anomenen pares embarassats les dones que es consideren homes i tenen fills. Diuen que el sexe no s’observa, sinó que s’assigna. I han inventat un llenguatge amb un tercer gènere gramatical inexistent, el neutre (per exemple, amb plurals acabats en –is en català, en –es en castellà, o substituint she/he per they en anglès).

La ideologia transgenerista ja s’ha instal·lat en totes les etapes educatives, des de l’educació infantil fins a les universitats. Com explica La coeducación secuestrada. Crítica feminista a la penetración de las ideas transgeneristas en la educación, els formularis oficials tenen caselles pel sexe o gènere sentit; les entitats transactivistes formen i sensibilitzen professorat, alumnat i famílies en les fal·làcies queer, que substitueixen la ciència, i els materials educatius i les activitats de lleure estan reformulats des de la ideologia transgenerista i reprodueixen idees anticientífiques i estereotips sexistes.

El Departament d’Educació promou un programa inspirat en el transgenerisme, Coeduca’t, entre el professorat. L’obligació del professorat és afirmar la identitat que declari l’alumna/e i adaptar les instal·lacions (banys, vestidors, etc.) i les activitats (esports, sortides, xerrades, etc.) a la nova realitat trans, sense tenir en compte la intimitat i la seguretat de les alumnes, com ha mostrat un informe de DoFemCo. S’estableixen sancions contra tota opinió crítica, que es considera transfòbia.

A l’àmbit sanitari, s’imposa el model afirmatiu d’abordatge de la disfòria de gènere, partint de l’autodiagnòstic de la persona, i ja s’està modificant el currículum universitari i la formació permanent del personal sanitari en tots els àmbits de les ciències de la salut des de la perspectiva transgenerista. Això passa just quan es començava a entendre que les dones hem estat invisibles per a la medicina i que cal una medicina amb perspectiva de gènere, perquè dones i homes tenim biologies i experiències socials diferents que afecten de forma diferencial la nostra salut! Per aprofundir-hi més, vegeu el webinar amb Carme Valls, doctora endocrinòloga.

L’impacte de la ideologia de la identitat de gènere en la salut

La recerca internacional que recull sistemàticament la Society for Evidence-Based Gender Medicine (SEGM) desmenteix els beneficis per a la salut mental del que es coneix com a teràpia afirmativa en persones amb disfòria (ni la redueix, ni disminueixen les ideacions suïcides) i alerta contra els greus danys causats pel tractament farmacològic d’infants amb blocadors de la pubertat i hormonació creuada. Amb tot, des de 2017 a Catalunya s’implementa el model afirmatiu d’atenció a les persones amb disfòria de gènere, que considera que el paper dels professionals consisteix a afirmar la identitat expressada per cada persona i facilitar-li mèdicament el trànsit al sexe preferit. Per al transgenerisme, com hem vist, rebutjar el propi cos sexuat i voler transformar-lo no és un trastorn i per això no només no considera necessari cap abordatge des de la salut mental sinó que considera transfòbia explorar-ne les causes. L’activisme trans imposa el seu model d’atenció arreu.

Però els blocadors de la pubertat i l’hormonació creuada tenen conseqüències nefastes i sovint irreversibles per a la salut. Són medicaments fora de fitxa tècnica, és a dir, que serveixen per tractar altres malalties i no estan pensats, testats ni aprovats per tractar res relacionat amb la disfòria de gènere (que no és un trastorn físic), i estan explícitament contraindicats en el cas de les dones i de la població infantil i adolescent en procés de creixement. Es fan servir únicament per modificar l’aparença del sexe, masculinitzant els cossos de les noies i feminitzant els cossos dels nois amb caràcters sexuals secundaris del sexe contrari. 

Els blocadors de la pubertat són medicaments antagonistes de la GnRH (gonadotropina) que impedeixen l’elaboració d’hormones sexuals que comencen a fabricar els ovaris i els testicles en la pubertat. El més conegut és el Lupron que es fa servir per tractar el càncer de pròstata, de mama, d’ovaris i d’endometri, i per a la castració química de delinqüents sexuals. Els estudis més recents reiteren que els seus efectes són: absència del creixement, falta de maduració sexual, impotència, augment de colesterol, osteoporosi, infertilitat, depressió, fatiga, etc.

El desenvolupament de la pubertat, a diferència del que declara el transgenerisme, no es pot aturar i reprendre més endavant sense problemes si es canvia de parer. L’hormonació d’un cos sa amb hormones creuades (de l’altre sexe) tampoc és del tot reversible, deixa seqüeles per a tota la vida. A més dels canvis que es volen aconseguir, cal veure també els efectes secundaris que provoca:

L’hormonació amb testosterona en una dona provoca: allargament del clítoris, creixement del pèl facial, acne, augment de musculatura i pes, canvis en la veu, alopècia, apnea, desestabilització de problemes psiquiàtrics, hipertensió, diabetis, pèrdua de densitat òssia, càncer de mama, càncer de cèrvix, càncer d’ovari, càncer d’úter, atròfia vaginal, infertilitat, etc.

L’hormonació amb estrògens en un home provoca: augment de les mames, reducció de massa muscular, impotència, canvis en la veu, malalties cardiovasculars, augment de pes, hipertensió, hiperprolactinèmia, diabetis, infertilitat, càncer de mama, etc.

Després de l’hormonació, el model afirmatiu ofereix completar la transició amb cirurgies de reassignació de sexe, que modifiquen el cos i els genitals per semblar de l’altre sexe. En el cas de les dones les operacions més freqüents són les dobles mastectomies, seguides de les histerectomies i fal·loplàsties. En el cas dels homes, les implantacions de mames, les vaginoplàsties i la feminització de la veu i de la cara. Aquestes operacions són irreversibles i comporten complicacions greus al llarg de tota la vida.

└ Quina és la incidència de la disfòria i quin impacte hi té el model afirmatiu aplicat?

Feministes de Catalunya ha elaborat l’únic informe longitudinal de l’evolució del nombre de casos atesos pel Servei Trànsit, la unitat de referència especialitzada en disfòria de gènere a Catalunya, que aplica el model afirmatiu. Les dades mostren que els casos han augmentat sense parar des del 2012, i de forma exponencial des del 2017. Només entre el 2020 i el 2021, durant la pandèmia, l’augment de casos és del 40%. Cada vegada s’atenen més dones i aquestes cada vegada són més joves (sovint menors). A Catalunya, entre les persones ateses pel Servei Trànsit, hi ha un patró d’edat clar, persistent i diferenciat per sexe. Entre criatures menors de 9 anys predominen els nens (59,3%); entre preadolescents i fins als 18 anys predominen les noies (66,3%); entre adults predominen els homes, que són quasi el 70% entre els majors de 30 anys.

Només tenint en compte les dades del Servei Trànsit (sense dades de la medicina privada ni de l’endocrinologia pediàtrica), el creixement acumulat entre el 2015 i el 2021 per grups de sexe i edat mostra que el grup que més ha crescut en aquest període és el de les nenes de 10 a 14 anys (5.700%). Aquestes mateixes tendències s’han observat en altres països i també arreu de l’Estat. 

En un informe del 2016, el mateix Servei Trànsit va publicar que el 87% dels casos sortien de la primera consulta amb la recepta de les hormones. La ginecòloga que va crear el servei, Rosa Almirall, segons ens explica la recerca de Martín Endara, l’hormonació es facilita seguint la demanda i el ritme de la persona que hi acudeix.

└ Què han fet altres països. Quines són les recomanacions mediques 

El 2018, alarmat per l’augment del 4.400% en el nombre de nenes i noies adolescents que demanaven un canvi de sexe en menys d’una dècada, el govern britànic va encarregar una investigació independent. L’Informe Cass conclou que la unitat d’identitat de gènere en menors (GIDS) de la Clínica Tavistock-Portman, l’equivalent a Trànsit, no portava un registre eficient de dades i ho atribueix al ràpid increment de casos i a la fallida en els mecanismes habituals de control de qualitat del servei. També es fa ressò de la manca de consens i de l’existència d’una discussió oberta sobre la naturalesa de la disfòria de gènere i, conseqüentment, sobre la resposta clínica més apropiada.

A Suècia, l’Hospital Karolinska, de referència en el tractament dels casos de disfòria de gènere, va decidir el 2021 deixar de prescriure blocadors de la pubertat i hormones creuades a menors d’edat després d’estudis longitudinals sobre les seves conseqüències.

L’any 2020 Finlàndia va prohibir receptar teràpia hormonal després d’un estudi publicat al Nordic Journal of Psychiatry a partir de les dades registrades sobre els casos atesos després d’anys d’aplicar el model afirmatiu i observar l’increment exponencial en el nombre de casos i el seu impacte.

A Catalunya, el Col·legi de Metges ha publicat un document de posicionament sobre l’abordatge en l’atenció d’infants i adolescents en el qual es recomana l’avaluació de salut mental i l’abordatge psicològic per sobre del farmacològic, i descartar l’ús de fàrmacs off-label. 

“Els professionals han de proporcionar informació clara i de fàcil comprensió per al menor i per als seus pares o tutors sobre els procediments (incloent-hi riscos i beneficis potencials, expectatives i limitacions i la possibilitat de reversibilitat de les opcions), així com sobre la necessitat d’avaluacions psicològiques i endocrinològiques, valorant trastorns psiquiàtrics o comorbiditats, associats o no a la condició trans, i prioritzar eines d’abordatge psicològic envers el farmacològic”. 

Algunes dades apunten a la hipòtesi que l’augment de les transicions entre noies adolescents poden estar substituint els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA), especialment, l’anorèxia, que també és trastorn de percepció i rebuig del cos.

L’impacte de l’Informe Cass (2024)

Tres revelacions importants des del gener del 2024 comencen a qüestionar el tractament de menors sans amb hormones. El febrer de 2024, l’Organització Mundial de la Salut (OMS), arran de les pressions d’associacions mèdiques i organitzacions feministes liderades per la Society for Evidence-Based Gender Medicine (SEGM) es veu obligada a modificar les noves orientacions sobre la “salut transgènere” en el cas dels menors. Declara que no inclourà cap recomanació sobre infància i adolescència ni sobre l’impacte a llarg termini del model afirmatiu amb bloquejadors de la pubertat i hormones creuades (és a dir, medicar segons l’autodiagnòstic de la persona, a qualsevol edat) perquè la evidència sobre els seus suposats beneficis és diversa i limitada. Aquest mateix mes, el model afirmatiu, també anomenat model holandès, ha estat posat en quarantena al mateix país que li dóna nom.

Al març de 2024, es descobreixen les converses privades entre personal sanitari del World Professionals for Transgender Health (WPATH) que demostren una negligència professional esgarrifosa en el tractament amb bloquejadors de la pubertat i hormones creuades: de nou, ni els menors ni les seves famílies van ser informats adequadament dels seus riscos i efectes a llarg termini. Efectes que inclouen, segons la investigació més recent: atròfia del creixement, manca de maduració sexual, futura anorgàsmia i impotència, augment del colesterol, osteoporosi, infertilitat, depressió o fatiga crònica, entre d’altres.

I ja a l’abril del 2024 es publica la versió completa de l’Informe Cass, dirigit per la prestigiosa pediatra Dra. Hillary Cass, que ha treballat durant quatre anys sobre l’impacte del model afirmatiu i el tractament hormonal de menors amb disfòria de gènere en 23 unitats hospitalàries especialitzades. Les seves conclusions són demolidores i tots els diaris importants del Regne Unit ho anuncien a la portada. L’informe demostra que el tractament proporcionat durant anys als menors amb bloquejadors de la pubertat i hormones creuades no té fonament, s’ha aplicat de forma negligent, els seus efectes són nocius i irreversibles (a més de conduir a cirurgies com l’amputació de mames, penis, i altres) i no hi ha evidència de possibles beneficis per a la seva salut mental.

L’informe és el resultat d’un encàrrec de recerca per explicar a què es deu l’augment de casos de disfòria, especialment de nenes. Afirma que el seu malestar s’ha abordat sense base científica, atesa la mala qualitat dels estudis en què s’han basat, a més de confirmar una alta comorbiditat en els casos (amb TEA, factors psicosocials, abusos sexuals, etc.) que ha estat imprudentment desatesa. Denúncia que s’ha cedit a pressions activistes alienes a la pràctica clínica i que cal prioritzar la psicoteràpia i els enfocaments mèdics estandarditzats, i no pas l’hormonació masculinitzant/feminitzant abans dels 18 anys. L’informe adverteix, a més, de les responsabilitats de la sanitat privada en el tractament i en la prescripció comercial d’hormones. A més, també assenyala l’impacte de l’entorn educatiu i mediàtic que ha contribuït a l’augment exponencial de casos de disfòria de gènere a la infància i l’adolescència. Tot coincideix plenament amb l’Informe Trànsit i amb La Coeducación Secuestrada.

Entrevista a la Dra. Hilary Cass: https://www.youtube.com/watch?v=gNTkEoSAaKI

Desmentint notícies enganyoses i falsedats

A continuació responem a algunes notícies enganyoses i falsedats àmpliament esteses.

Fal·làcia	Resposta
Es pot néixer en un cos equivocat	Fal·làcia que pot incidir en problemes mentals preexistents, d’autoestima i d’identitat, especialment en la infància
L’espècie humana no és binària	Afirmació falsa que contradiu la biologia de la reproducció humana
El sexe es pot canviar	Pensament màgic que vol convertir els desitjos en fets únicament per afirmar-los
El gènere és una identitat	Concepció sexista que eleva la categoria social de gènere a una identitat essencial i innata, tot i que també se sosté que pot fluir i canviar
L’orientació sexual és com la identitat de gènere	Assimilació homòfoba de l’atracció pel mateix sexe a l’existència d’un sexe sentit que, en última instància, reprodueix l’heterosexualitat
Hi ha cervells de noies i cervells de nois	Creença neurosexista que ha estat invalidada per la investigació científica, especialment arran dels descobriments de l’epigenètica

• Millor un fill trans que una filla morta. Millor una filla trans que un fill mort 

No hi ha dades que demostrin que els menors tinguin més probabilitats de cometre suïcidi si no se’ls afirma i transiciona. Sí que hi ha estudis que mostren que un 70-90% dels adolescents superaran la disfòria si no se’ls transiciona socialment.

• Cervell de nen en un cos de nena

La neurociència ja ha demostrat que no hi ha diferències profundes i fonamentals entre els cervells de les dones i els dels homes. El neurosexisme està superat, no se sustenta científicament i només té el propòsit de justificar estereotips i rols de gènere. Podeu consultar per exemple aquest article on es presenta el llibre The Gendered Brain, de la neuròloga Gina Rippon.

• La transició social és innòcua

La transició social genera una dissonància entre allò que la família i l’entorn diu al menor que és i el cos i el sexe que sap que té. Quan desenvolupi caràcters sexuals secundaris odiarà el seu cos, desitjarà interrompre el seu desenvolupament i demanarà bloquejadors de la pubertat. Allò que ens diuen durant la infància queda fixat en la nostra psique. Podeu consultar per exemple aquest article d’AMANDA.

• Els bloquejadors de la pubertat serveixen per donar-los temps i són reversibles

El 98% dels nens que inicien tractaments bloquejadors de la pubertat (agonistes de la GnRH) continuen amb hormones sexuals creuades (estrògens o testosterona) i cirurgies. Entre els nombrosos efectes adversos hi ha la disminució de la densitat òssia, l’afectació a la fertilitat i a la funció sexual (esterilització i anorgàsmia), canvis al cervell, augment de pensaments suïcides, major risc d’infart, sufocacions, mals de cap i migranyes.

Els bloquejadors de la pubertat que se subministren a menors amb disfòria són les mateixes drogues que es fan servir per tractar l’endometriosi i el càncer de pròstata o en la castració de delinqüents sexuals. Els efectes són permanents. Els infants no poden donar consentiment lliure i informat a aquestes intervencions.

“Todos y cada uno de los niños a los que se ha bloqueado la pubertad en el estadio 2 de Tanner (9 – 11 años) NUNCA han experimentado un orgasmo. Es decir, realmente se trata de cero”.

Marci Bowers Presidente de WPATH y responsable de la cirugía de Jazz Jennings

Destransicionadores i desistidores

La destransició és la interrupció i reversió del procés de transició de gènere ja començat. El desistiment, en canvi, és l’abandonament de les idees de transició prèvies a cap atenció mèdica. A Espanya no es recullen dades de destransicions o desistiments, tampoc se n’estudien les causes i no hi ha protocols vigents d’assistència sanitària en aquests casos.

Al mateix temps que augmenta exponencialment el nombre de transicions, també ho fa el nombre de destransicions. No se’n recullen dades oficials i des de l’activisme s’afirma que es tracta de casos residuals, no obstant això, el Subreddit detrans té més de 47.000 persones subscrites i cada dia surten a la llum més testimonis de persones que han destransicionat o desistit.

El cas més mediàtic ha estat el de Keira Bell al Regne Unit. Keira Bell va acudir a la Clínica Tavistock-Portman als 15 anys i allí va rebre teràpia afirmativa: bloquejadors de la pubertat als 16 anys, hormonació creuada als 17 i una doble mastectomia als 20. Un any més tard, atès que no havia superat els problemes de depressió i ansietat, va veure que la transició havia estat una decisió precipitada i va demandar la clínica que la va sotmetre a tots aquests procediments després de només tres consultes mèdiques. El Tribunal Suprem va fallar a favor de Bell en una sentència històrica.

A Espanya ja han sortit a la llum denúncies públiques i testimonis de destransicionadors com Sandra Mercado, autor del llibre La estafa del transgenerismo: Memorias de una destransición (Tierra de nadie, 2022), Susana Domínguez, víctima de la teràpia afirmativa i primera en denunciar la sanitat pública espanyola; i de desistidores com Amelia Guerrero, activista i articulista gaditana, o Nagore de Arquer, estudiant de psicologia i coautora de Mamá, soy trans (Deusto, 2023).

Dues destransicionadores, alemana i belga, han recopilat històries de destransició de moltes noies joves a Europa a Post Trans.

Webinar: Destransició de gènere: Hi ha marxa enrere? de Pablo Expósito (2020). Pablo Expósito, psicòleg, màster en psicologia i filosofia de la ciència, parla sobre la destransició de gènere, repassant els conceptes d’identitat de gènere i disfòria de gènere a partir dels resultats del seu treball d’investigació.

Documentals recomanats

└ Transgender Kids: Who Knows Best? (2017)

El documental explica els dos models que han existit al Canadà per tractar les infàncies trans. Encara que no hi ha acord sobre què és el que els ocorre a les nenes i als nens transgènere, el model afirmatiu s’ha tornat universal. Dades i històries personals que ens porten a preguntar-nos per què des de l’any 2010 s’han vist incrementades en un 400% les cirurgies de reassignació de sexe i per què s’oculten les altes taxes de desistidors.

Podeu veure’l seguint aquest enllaç.

└ The Trans Train (2019)

El programa suec de periodisme d’investigació Uppdrag Granskning ha dedicat diversos capítols a les transicions en l’adolescència i la infància. The Trans Train presenta els testimonis d’algunes destransicionadores i analitza l’augment de la disfòria de gènere en noies amb entrevistes a professionals i polítics. El programa dedicà un altre capítol al fenomen de les infàncies trans.

└ Dysphoric (2021)

És una sèrie documental sobre l’augment de la ideologia de la identitat de gènere i els seus efectes sobre les dones i les nenes, especialment en els països en desenvolupament. A través de quatre capítols el documental ens explica com és ser dona en un món que odia les dones, la medicalització de les persones que s’autoidentifiquen com a trans, el penediment trans mitjançant les destransicions i com treballar per a un futur crític amb la ideologia de gènere.

└ TERF Wars (2021)

Aquest documental amb tocs humorístics investiga la guerra ideològica lliurada entre les feministes crítiques amb la ideologia de gènere i els transactivistes, que culmina en les crides a la cancel·lació de l’autora britànica Joanne Rowling. A través de muntatges de vídeos d’Internet s’evidencien la misogínia, les incongruències i el fanatisme del transactivisme.

└ Adult Human Female (2022)

Aquest documental britànic analitza el xoc entre els drets de les dones i la ideologia trans que ha impregnat les institucions. D’una banda, s’insisteix en el fet que no hi ha debat i, de l’altra, els dissidents són cancel·lats per transfobs. No es tracta només d’una lluita per defensar els drets de les dones: la protecció dels nens, la realitat, la raó i la democràcia també estan en risc.

└ Affirmation Generation (2023)

Un documental sobre les mentides de la medicina transgenerista de la mà de sis testimonis de destransicionadors i les entrevistes d’un equip multidisciplinari de personal sanitari amb dècades d’experiència clínica. El documental de 90 minuts cita 45 articles mèdics i periodístics revisats per experts i demostra que l’atenció actual de la disfòria de gènere és nociva per als pacients.

└ The Call is Coming From Inside The House (2022)

Es tracta d’una sèrie de curtmetratges que documenta el fervor religiós postmodern entre les elits culturals actuals.

Llibres per aprofundir

└ Material Girls: Why Reality Matters for Feminism, de Kathleen Stock

Material Girls, traduit al castellà però conservant el títol en anglès, és un assaig sobre els orígens i principals plantejaments de les teories de gènere, escrit d’una manera senzilla i clara que comença per revisar el significat de les paraules. Sexe i gènere, “sexe assignat al néixer”, construcció social, realitat material del sexe per contraposició a sentiment subjectiu d’identificació amb unes idees construides sobre com són les dones i els homes, etc. Amb un estil planer i respectuós, desmunta els arguments dels transactivistes i demostra que la realitat material és essencial en la defensa dels drets de les dones. En podeu trobar una ressenya més extensa al nostre blog. Kathleen Stock va haver de deixar el seu lloc de treball a la Universitat de Sussex perquè li feien la vida impossible i des d’aleshores participa en debats i entrevistes per defensar la raó davant del gran públic al Regne Unit. (Shackleton Books, 2022)

└ Sobre la existencia del sexo, de Kajsa Ekis Ekman

Aquest assaig parla de les teories d’identitat de gènere com a reacció del sistema patriarcal. Aquestes teories, utilitzant un llenguatge feminista i transgressor, afavoreixen uns interessos econòmics dirigits a consolidar encara més el sistema patriarcal i a tornar als rols de gènere qüestionats pel feminisme. Com mostra Ekman, ens trobem en un moment en què visions que consideràvem superades (o a punt de ser superades) retornen al discurs públic amb una aparença de progrés. El gènere (i no el sexe) sembla que esdevé de nou biològic, i amb l’excusa de defensar els drets de les persones trans es pretén refer el sistema legal, la definició oficial del que és ser un home o una dona (quan no s’elimina directament la paraula), posant en joc els drets i les llibertats guanyades no només per les dones, sinó també per les persones homosexuals. (Cátedra, 2021)

└ La coeducación secuestrada, de Sílvia Carrasco, Ana Hidalgo, Araceli Muñoz i Marina Pibernat

L’obra adverteix contra la penetració de les idees transgeneristes en les escoles i com a través d’apropiar-se del nom de la coeducació defensa l’existència d’infàncies trans i porta cada vegada més infants i adolescents, en especial noies, cap a les hormones amb idees falses d’aparença transgressora. Està basada en tres anys de recopilació i anàlisi d’evidències i casos, lleis i protocols educatius “trans”, mitjans de comunicació i cultura digital infanto-juvenil, programes de sensibilització i tallers de formació sobre la qüestió trans al món educatiu, així com el paper de les entitats transactivistes amb alumnat i famílies. Les autores van més enllà en la seva anàlisi i posen sobre la taula tot el que amaga l’agenda transgenerista i les seves funestes conseqüències en el marc del neoliberalisme i per què apropiar-se de l’eina principal del feminisme per transformar la societat és vital per a aquesta agenda. (Octaedro, 2022)

└ Nadie nace en un cuerpo equivocado, de José Errasti i Marino Pérez

Arran d’un títol que és el missatge clau de la crítica a les idees d’identitat de gènere i les teories queer, els autors aborden aquestes qüestions des d’una perspectiva psicològica, filosòfica i de comunicació. La primera edició del llibre es va vendre abans de sortir publicat i ja porta 12 edicions. Tal com deia Silvia Carrasco a la seva ressenya de Babèlia, la presència dels exemplars als aparadors de les llibreries es podria considerar una pancarta que alerta que l’emperador va nu, amb una portada cridanera de grans lletres grogues sobre un fons vermell. L’obra analitza també el paper de la Universitat en la propagació de les teories queers i com la majoria de disciplines estan cedint a pressions irracionals del transactivisme dominant entre l’alumnat, i reclama el paper imprescindible del pensament crític i lliure per complir amb la seva missió social. (Deusto, 2022)

└ Un daño irreversible. La locura transgénero que seduce a nuestras hijas, de Abigail Shrier

Irreversible Damage és una investigació periodística sobre la disfòria de gènere d’inici sobtat (rapid-onset gender dysphoria, RODG, terme encunyat per Lisa Littman) que afecta cada vegada més nenes, adolescents i joves adultes als EUA i al món. L’autora porta a terme una profunda investigació de la Disfòria de Gènere entrevistant mares i pares, metges i consellers d’aquestes joves, i també a les mateixes joves afectades per DGIR, tant a les que inicien transicions com a les que quan passen l’adolescència i arriben a l’edat adulta es penedeixen de les decisions que van prendre quan encara no tenien prou maduresa per comprendre les implicacions que comportaven. Aquest llibre és una eina imprescindible per entendre aquest fenomen. En podeu trobar una ressenya més extensa al nostre blog. (Deusto, 2021)

└ Mamá, soy trans, de José Errasti, Marino Pérez i Nagore de Arquer

Aquest llibre és un manual per ajudar les mares i pares de nenes i adolescents que es declaren trans. Amb el suport de casos pràctics i exemples concrets, els autors intenten respondre als dubtes que es plantegen moltes famílies: “què faig si la meva filla es declara trans?” i aporten pautes i preguntes per ensenyar a dialogar i trobar l’origen del problema. Els mateixos autors de Nadie nace en un cuerpo equivocado escriuen aquesta vegada un llibre per les famílies amb Nagore de Arquer, jove desistidora i estudiant de psicologia que pot parlar directament des de la seva experiència per contribuir a la versemblança a l’hora de reconstruir com funciona la mentalitat adolescent quan comença a estar atrapada per aquestes idees. (Deusto, 2023)

└ El género daña, de Sheila Jeffreys

En aquesta obra pionera que desemmascara el transgenerisme com a reacció patriarcal, Sheila Jeffreys ha fet una de les anàlisis més exhaustives fins al moment de les polítiques de la identitat de gènere i l’agenda queer. Manllevem la pregunta que es feia Laura Lecuona a Tribuna Feminista el juny de 2022: us imagineu que en lloc de promocionar l’infame i obscurantista llibre de Judith Butler El gènere en disputa, s’hagués popularitzat qualsevol de les obres de Sheila Jeffreys? Especialment Gender hurts, obra d’obligadíssima lectura que està disponible en castellà des de fa dos anys gràcies a l’editorial feminista Labrys. Un text rigorós, contundent i clar que estableix la genealogia i l’impacte de la penetració transgenerista com l’autèntic míssil disparat contra el feminisme, el seu absolut i radical oposat. Perquè, com diu la Laura, Sheila ja ho va veure venir, i és incomprensible que aquesta obra no sigui la referència més esmentada al nostre país per comprendre’n el fenomen, amb honroses excepcions. (Labrys Editorial, 2014)

└ Cuando lo trans no es transgresor, de Laura Lecuona

Laura Lecuona no ha escrit un llibre, sinó una enciclopèdia sobre la reacció que suposa el transgenerisme davant del feminisme. Ha posat ordre a les idees, dilemes, arguments i debats que ens envaeixen artificialment amb una voluntat pedagògica i una profusió d’exemples, llistes, quadres i esquemes que impedeixen perdre’s en les trampes lingüístiques i ideològiques d’aquesta sinistra ideologia antifeminista. Però cal assenyalar que, a més de la seva gran contribució, el procés perquè l’obra veiés la llum ens dona en si mateix una mesura de l’hegemonia a què s’enfronten les feministes per explicar la veritat: assenyalar i demostrar en un llibre que allò “trans” és un engany li ha costat a l’autora que tota una gran editorial com Siglo XXI es retractés del compromís per publicar-lo i no li ha deixat més alternativa que l’autoedició. A més, es va retirar el llibre de la FIL, la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, Mèxic. Lecuona és una de les feministes que advoca per rebutjar el concepte de gènere, no en va la seva especialitat original és el llenguatge, i és a través dels paranys del llenguatge com ens introdueix en la seva extensa anàlisi. (Cancel·lada l’edició de Siglo XXI, l’obra és autoeditada, 2023)

└ Delirio y misoginia trans, d’Alicia Miyares

En aquest breu assaig filosòfic, Miyares parla del què ella anomena “generisme queer”, per parlar del transgenerisme i el sitúa en el marc més ampli de les idees transhumanistes i allò que signifiquen en realitat políticament, augurant conseqüències indesitjables en la seva aspiració d’intervenció total en la condició humana. Això pot derivar en noves formes de misoginia, de manera que l’autora alerta contra la dissolució del significat tradicional del binomi sexe/gènere dins del feminisme per no caure en un caos d’identitats i de trampes conceptuals. Per a fer-ho, aprofundeix en els arguments per al debat sobre els perills que representa la intrusió de les idees transgeneristes en les lleis i les polítiques dels estats, especialment en el cas dels drets de les dones. (Catarata, 2022)

└ La fábrica de los niños transgénero, de Céline Masson i Caroline Eliacheff

Aquest llibre és un al·legat en defensa de la infància davant de l’amenaça que suposa la ideologia queer. Des de la psicoanàlisi i la pràctica clínica a França, les autores demostren com les teories de l’autodeterminació del gènere actuen com a refugi per a moltes adolescents amb problemes d’identitat que busquen solucions. El llibre denuncia l’escàndol mèdic que suposa promoure tractaments hormonals i intervencions quirúrgiques que poden generar danys irreversibles i com les teories transgeneristes, actuant de manera sectària, van calant a poc a poc a tots els nivells i estrats de la societat. (Deusto, 2023)

└ La estafa del transgenerismo, de Sandra Mercado

Aquest llibre ens acosta a la vivència del seu autor com a “home homosexual víctima del transgenerisme”, ara destransicionador. La primera part és un recorregut vital que relata com des de les idees tradicionals del seu pare, masclistes i homòfobes, el sistema de salut el va empènyer cap a una transició medicoquirúrgica com a resposta al patiment que sentia i que continua denominant “disfòria de gènere”. Després d’anys de treball psicoterapèutic i reflexiu va adonar-se que tot era fruit de no acceptar la seva orientació sexual. La segona part sintetitza la història de la ideologia transgenerista i el moviment transactivista i denuncia el model d’atenció a les persones amb disfòria de gènere, copat pel transgenerisme i la “teràpia afirmativa”, que està destruint la salut i la vida de moltes noies i nois com va passar amb la seva. (Tierra de Nadie Editores, 2022)

└ La mujer molesta, de Rosa María Rodríguez Magda

A partir d’una revisió profunda de les idees sobre les dones “molestes” en la història de la filosofia, aquest llibre revisa alguns conceptes com identitat, gènere, trans, diversitat, transidentitat. Aprofundeix en l’estudi de com l’ús d’aquests conceptes pot ajudar a fomentar l’hegemonia del patriarcat i denuncia l’ambigüitat semàntica que existeix no només en les idees, sinó en les polítiques dutes a terme amb lleis que es redacten substituint sexe per gènere, amb el perill que això comporta. L’autora diu: “Asumo la premisa foucaultiana de la indignidad de hablar por otros; solo me refiero a ellos si sus propuestas afectan al feminismo. No cuestiono el derecho a transitar nuevas identidades, es más, lo celebro como una necesaria apertura; sin embargo, resulta necesario revisar las alianzas con otros colectivos, para tomar conciencia de ciertas contradicciones y seguir caminando en el apoyo mutuo”. (Ménades Editorial, 2019)