Categories
Activitats

Drets fràgils. Autobiografía d’una generació de dones

El dijous 19 de novembre, l’escriptora i activista feminista Gemma Lienas ens va brindar un magnífic repàs històric i generacional ple de proves que sustenten la tesi de la seva darrera obra, Drets fràgils. Autobiografía d’una generació de dones, recentment publicada en castellà a Octaedro i en català a Edicions 62. 

Al llarg de la conferència, l’autora va anar desgranant les pràctiques culturals, les ideologies i les lleis que han anat constrenyent les vides de les dones a la societat espanyola des dels anys 50. Va recordar les lluites per recuperar els drets breument gaudits durant la II República que el franquisme i l’església catòlica van eliminar, les dificultats i la lentitud dels avenços durant la transició, fins arribar a una constatació esfereïdora: potser el segle XXI, en el qual les feministes del segle XX confiaven ja que semblava inqüestionable que s’hi acabaria imposant la raó, no serà finalment el segle de les dones, perquè el neoliberalisme i la postmodernitat s’han proposat atacar els nostres drets des de tots els fronts. Uns drets que semblen més fràgils que mai en les darreres dècades, inclòs l’intent de desdibuixar les dones com a subjecte polític del feminisme, prova empírica de l’advertiment premonitori de Simone de Beauvoir: “No oblideu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones siguin qüestionats. Aquests drets no es donen mai per adquirits. Heu d’estar alerta durant tota la vostra vida”.

Marina Pibernat Vila, l’encarregada de presentar la nostra conferenciant, va destacar que diverses generacions de joves i adolescents han crescut amb els llibres de Gemma Lienas i gràcies a aquesta lectura han adoptat les ulleres morades per mirar el món.

Gemma Lienas va treballar amb infants amb necessitats educatives especials, fou professora de llengua i literatura i, finalment, es va incorporar al món editorial i va esdevenir una prolífica escriptora, autora de llibres que assenyalen els problemes socials des dels ulls infantils i juvenils, i d’obres de ficció i de no ficció per a adults, com el seu darrer llibre, Drets fràgils. Autobiografia d’una generació de dones

La conferència es va dividir en tres parts, que corresponen a les tres etapes vitals i històriques en les quals s’aborden els drets de les dones a l’obra. La seva mirada retrospectiva reflexiona des de les diferents edats de l’autora sobre els contextos on li va tocar viure, des del franquisme fins al moment actual. Aquest exercici constitueix una lliçó magistral d’apropament de tota la seva experiència i la de les dones de diverses generacions als reptes que hem d’afrontar les feministes de totes les edats a hores d’ara, en un moment  insòlit on sembla que l’esquerra no comprèn el significat i l’abast del que està passant. Gemma Lienas parla de l’existència d’una misogínia organitzada

Al punt de partida, l’aliança abans esmentada entre el franquisme i l’església catòlica, el valor central que sustentava la reducció i la consagració de la dona a ser mare i a cuidar fou l’abnegació, la renúncia a ella mateixa. Tota la cultura popular apuntava en la mateixa direcció, el sotmetiment i la demonització de les dones amb caràcter i pensament propi, com petites feres que cal domar, actualitzant Shakespeare per servir els seus plans. El cos de la dona estava tan sotmès com la seva ment, patia també la dominació i la subordinació a través de mocadors, faixes, mànigues i llargàries de faldilla. La figura central era el cap de família, propietari dels béns, si n’hi havia, i sempre amb capacitat gairebé absoluta per decidir sobre les vides dels seus. La desobediència de les dones estava greument penalitzada, les lleis revelaven que estaven en mans dels homes de la seva família en tots els aspectes de la vida. 

A més, les dones que treballaven fora de casa eren tractades com a obreres de segona categoria, amb una vulnerabilitat encara més gran que la dels homes, amb uns drets laborals encara més precaris que els d’ells. Els consultoris sentimentals radiofònics s’encarregaven de traslladar a les dones la culpa de les desgràcies vitals que patien, com la violència masclista, negada legalment, hi contribuïa la premsa franquista amb idees com el “crim passional”, entre d’altres. 

Tenint en compte la negació absoluta de la sexualitat de la dona i la concepció radicalment diferent de la sexualitat d’homes i dones, no sorprèn que Franco legalitzés de facto la prostitució a causa de les “necessitats masculines”, com defensen ara paradoxalment algunes autodenominades feministes. Resulta especialment preocupant, es lamenta Gemma Lienas, constatar com sobre les vides de les dones d’aquella època, i més en el cas de les dones de classes populars, no disposem de prou documents, fotografies o objectes materials que n’acreditin les condicions d’existència, quelcom fonamental per construir la nostra memòria. 

Durant la segona etapa analitzada, entre 1975 i 2000, es van produir canvis clau: augment de la taxa d’activitat femenina i de formació de les dones en tots els camps, mentre minvava la natalitat. Però els valors socials persistien. Amb l’inici de la transició a la democràcia i les primeres eleccions, Gemma Lienas recorda la importància transcendental de les 21 dones que foren escollides, malgrat que només es parla dels “pares de la Constitució Espanyola”, perquè gràcies a elles es va introduir la plena igualtat entre dones i homes a través de l’Article 14, tot i que molts drets continuessin negats i la transformació del marc jurídic heretat del franquisme fos molt lenta. Encara sense llei de divorci, amb l’adulteri femení penalitzat, sense drets reproductius… Per exemple, fins a la segona meitat dels 80, a pocs anys de començar el segle XXI, la violació encara es considerava un delicte contra l’honestedat de la dona i no contra la seva llibertat sexual!

La nostra escriptora assenyala com el tràgic assassinat d’Ana Orantes a mans del seu exmarit poc després que ella exposés la seva llarga història de patiment a la televisió fou el detonant del canvi de mentalitat sobre la violència masclista a la societat espanyola . Cal recordar que avui dia, amb més assassinats de dones que els que va cometre ETA, el govern encara no reconeix la violència masclista com a terrorisme masclista. 

En la presentació de la tercera etapa del seu recorregut històric, Gemma Lienas revisa les diverses onades feministes fins arribar al #MeToo, moment que es caracteritza per una gran contradicció, els avenços innegables estan acompanyats d’enormes retrocessos. Per exemple, encara que el primer executiu de Pedro Sánchez estigués format per més dones que homes, podem veure a tota la publicitat cossos de dones violentades.

Arribem així a la reacció antifeminista organitzada, el tret principal de la qual és la demanda de l’autodeterminació de gènere: però si es nega el sexe, es nega la subordinació de les dones. Si s’accepta aquesta entelèquia, inevitablement es consoliden els estereotips de gènere. La conferenciant fa referència al recent article de la professora de la UAB Juana Gallego, en el qual exposa els lobbies empresarials que donen suport a l’autodeterminació de gènere. Afegeix un exemple de la seva experiència com a diputada al Parlament de Catalunya: els correctors lingüístics encara no admeten l’ús del llenguatge inclusiu però les diputades ja no tenen serveis segurs. Tots els serveis de les dones són ara “inclusius”, qualsevol persona hi pot entrar, no així als dels homes. Els grups conservadors, els religiosos, els denominats “incels” (involuntàriament cèlibes), les corporacions… demostren el seu odi envers les dones, els seus drets i la seva llibertat; molts ataquen les dones, en general, i les feministes, en particular. L’entorn de les xarxes socials és un dels més hostils i, per exemple, Amnistia Internacional relata en un informe com les dones s’inhibeixen, s’autocensuren i pateixen ansietat, de manera que acaben abandonant les xarxes. L’augment del terror sexual remata el control de les dones i aquest no es limita als fets, com en el cas de la Manada, sinó que es fa palès en la profunda mentalitat masclista de la qual es vanten els jutges que han de jutjar aquests delictes quan s’enfronten a imatges gravades per violadors. Un estat de dret que sembla que no ho és per a les dones.

En aquest mateix sentit, Gemma Lienas adverteix contra la proliferació de propostes ultraconservadores, abraçades per l’esquerra postmoderna, que limiten els drets de les dones esgrimint coartades com l’educació lliure basada en allò que denominen “la criança de l’aferrament”, lligant novament les dones a la seva funció reproductora i a les antípodes d’una criança sana i lliure entre mares i infants que compti amb altres figures cuidadores. 

Al final de Drets fràgils, Gemma Lienas inclou un decàleg de les prioritats feministes, des de la redistribució de la riquesa fins a la revisió dels cànons androcèntrics en totes les àrees de la vida, tot reconeixent el treball essencial d’aquelles dones que estan més mal pagades, com ha posat de relleu la situació de pandèmia que estem vivint els darrers mesos. Per concloure la seva brillant i exhaustiva exposició des dels anys 50 sobre la fragilitat dels drets aconseguits, la nostra autora evoca els versos de Emily Dickinson: “No coneixem la nostra veritable alçada fins que no ens posem dempeus”. I ens exhorta: Dempeus, juntes, no deixem que el neoliberalisme ens divideixi!

Escrit per Sílvia Carrasco.

Podeu veure la sessió completa aquí: