Violència sexual contra la infància

Home » Violència sexual contra la infància

La violència sexual contra la infància, també anomenada ASI (abús sexual infantil) o violència sexual contra NNiA (nens, nenes i adolescents) és una de les pitjors formes de violència contra la infància i l’adolescència. 

Es calcula que entre un 10% i un 20% de la població ha estat víctima d’abusos sexuals a la infància, la gran majoria son nenes (al voltant d’un 80%), i han tingut lloc en un entorn familiar i conegut, segons Save the Children Los abusos sexuales hacia la infancia en España (2021) i Por una justicia a la altura de la infancia (2023).

Davant l’enorme i preocupant prevalença d’aquesta violència sexual contra població menor és responsabilitat de tota la societat dotar-se de les eines i recursos per protegir-la.

La violència sexual contra la infància també és una violència masclista (utilitza les i els menors com objectes sexuals d’homes adults) i a més del rebuig social contundent requereix d’una resposta policial, sòcio-sanitària i psicològica conjunta.

Amb tot, la Ley Orgánica 8/2021, de 4 de junio, de protección integral a la infancia y la adolescencia frente a la violència, coneguda com la Llei Rhodes, deixa fora aspectes clau de la violència contra la població menor i és contradictòria amb la seva desprotecció davant dels riscos del transgenerisme per a la seva salut.

A continuació compartim alguns elements per entendre i prevenir millor aquesta xacra i per ajudar a les víctimes.

És essencial tenir present que queda completament fora de cap consideració la qüestió del consentiment: cap infant està en condicions de consentir l’ús sexual del seu cos sota cap circumstància ni en cap relació.

Què és una revelació i com es reporta la violència sexual infantil

S’anomena revelació al procés comunicatiu pel qual una persona expressa la seva voluntat, els seus sentiments, desitjos o altres necessitats. Per desgràcia, la revelació dels abusos sexuals durant la comissió dels mateixos no és habitual, tot i que en un 79,6% dels casos la violència es perllonga fins a un any i en un 11,5% dels casos dura 3 anys o més. En un 64,5% dels casos és la pròpia víctima la que acaba buscant ajuda, habitualment al cap d’una dècada aproximadament.

Analitzant el conjunt de casos, la primera font que detecta els abusos i contacta amb l’ajuda necessària és la pròpia mare, en un 24-28% dels casos. La revelació dels abusos per part de la pròpia víctima queda en segon lloc amb un 20,9% dels casos. Aquest percentatge comença a augmentar a partir dels 12 anys i arriba fins el 79% en persones de 16 anys o més segons l’estudi realitzat per la Fundació ANAR Abuso sexual en la infancia y la adolescencia según los afectados y su evolución en España (2008-2019) (2021).

Tanmateix, la simptomatologia i les característiques del fenomen en si mateix dificulten a les i els menors l’elaboració d’un relat organitzat i coherent en quant a contingut i temporalitat. També hi influeix a vegades la por de l’entorn familiar per afrontar la situació per desconeixement i la sensació de: “no sé com fer-ho” i d’aquesta manera, la família es protegeix del propi sentiment de culpa que genera el no haver pogut evitar els abusos i, per tant, desconnecten del patiment de l’infant.

Tot això posa de manifest la falta de coneixement de l’entorn sobre com reaccionar quan l’infant vol verbalitzar d’alguna manera l’agressió que ha patit, i com a conseqüència, que no rebi l’ajuda que necessita ni l’agressor hagi d’afrontar les conseqüències del delicte que ha comès.

Dades clau

Des del 2019 i fins al 2022, s’ha registrat un augment del 87% en els casos d’abús sexual infantil en línia denunciats, fet que suposa més de 32 milions de denúncies a tot el món en quatre anys.

Font: WeProtect Global Alliance, Evaluación de la amenaza global de 2023

Les noves tecnologies contribueixen a incrementar els riscos a què s’enfronten els nens a internet. Els casos d’agressors que utilitzen la intel·ligència artificial generativa per crear material per explotar els nens han pujat moltíssim. Hi ha hagut un increment del 360% en les imatges sexuals autogenerades de menors de 7 a 10 anys entre la primera meitat de 2020 i de 2022.

Font: Internet Watch Foundation (IWF), article: 20,000 reports of coerced ‘self-generated’ sexual abuse imagery seen in first half of 2022 show 7- to 10-year-olds

En menys de 10 anys, els continguts d’abús sexual infantil a la xarxa s’han incrementat en un 1.815%, passant de 13.343 pàgines web el 2013 a 255.571 el 2022.

Font: Internet Watch Foundation (IWF), Annual Report 2013 vs Annual Report 2022

El 98% de les persones acusades són homes. En el 8 de cada 10 casos l’agressor és conegut per la víctima o del seu propi entorn familiar.

Font: Save the Children (2023), Por una justicia a la altura de la infancia

La majoria de víctimes son nenes i noies adolescents. Concretament, el 82,9% dels casos analitzats.

Font: Save the Children (2023), Por una justicia a la altura de la infancia

Les dades sobre agressions sexuals en població menor de 16 anys segons la unitat EMMA de Vall d’Hebron de 2023 indiquen que:

  • Cada any n’hi ha més agressions sexuals contra menors de 16 anys:  87% de les víctimes son noies, 13% son nois.
  • Tots els agressors son homes, mes de la meitat son familiars i 1 de cada 3 és menor (familiar o no familiar).
  • Les víctimes son cada vegada més joves: 42% entre 13 i 16 anys; 34% entre 8 i 12 anys; 23% per sota de 7.
  • També augmenten les noves formes de violència sexual: violació en grup i ciberviolència (sexting, sextorsió, bufetades, asfixia, grooming, etc.)
  • Els videos porno més vistos son violacions en grup: augmenten en la realitat, en un de cada 4 casos son nois menors d’edat, que ho graven i comparteixen per xarxes.

Segons les dades de l’Hospital Clínic, les agressions sexuals en majors de 16 anys es concentren a la franja entre 16 i 25 anys i la majoria de les víctimes son noies i dones joves.

Barnahus és un servei pioner dedicat a atendre infants i adolescents que han patit abusos sexuals (ASIA). N’hi ha 14 arreu de Catalunya: Tarragona, Manresa, Barcelona (2), Mataró, Tortosa, Vilanova i la Geltrú, Girona, Lleida, Granollers, Terrassa i Seu d’Urgell, Alt Pirineu i Aran, i el Prat del Llobregat.

  • Han atès 2.897 casos d’ASIA el 2024. Els 4 serveis amb més casos son Barcelona (2 centres), 438 víctimes; Girona, 317; Terrassa,312.
  • Els expedients oberts amb motiu compatible a un abús sexual s’han multiplicat per 2,5 a Catalunya.
  • Pel que fa al perfil dels infants i adolescents atesos, 8 de cada 10 són nenes i el 53,1% dels fets han tingut lloc en l’àmbit familiar.
  • Els abusos patits entre els 12 i els 15 anys representen prop del 34% del total i la franja d’edat entre 5 i 8 anys concentra un 29,4% dels casos atesos als serveis Barnahus. 35% dels 7 als 11 + menors de 5.

Quines senyals d’alerta ens indiquen que una nena o nen pot estar patint abusos

Sovint els infants senten que tenen una part de culpa o responsabilitat sobre les agressions sexuals que pateixen perquè el propi agressor els indueix a pensar que en són còmplices i això els causa molta confusió. Els agressors utilitzen la culpa com un dels mecanismes principals per situar la víctima en la paralització i dificultar la revelació d’aquesta violència sexual.

Tanmateix, hi ha canvis conductuals que ens poden ajudar a veure quan hi pot haver alguna cosa que no va bé. Per organitzar aquests indicadors, distingim entre indicadors específics o inespecífics, i dins dels mateixos entre els físics i els conductuals. Els desgranem a continuació:

  1. Indicadors específics de tipus físic: les lesions, aquelles ferides que es poden veure a simple vista.
  2. Indicadors inespecífics de tipus físic: alertes que es manifesten a nivell psicosomàtic com la falta de gana, dificultats per dormir, nerviosisme, ansietat, encopresi (incontinència fecal), enuresis (incontinència urinària) o infeccions, entre d’altres.
  3. Indicadors específics de tipus conductual: comportaments relacionats amb la hipersexualització com la masturbació compulsiva, el jocs sexuals amb altres menors, un interès excessiu per la sexualitat dels adults, o demanar comportaments sexuals.
  4. Indicadors inespecífics de tipus conductual: la hiperactivitat, el retraïment social, els trastorns de la son, rebuig de mostres afectives, baix rendiment, impulsivitat, agressivitat, conductes depressives, trastorns dissociatius, ansietat generalitzada, etc. Són els més habituals i són aquells que també podrien explicar-se per motius diferents, tot i que solen estar relacionats amb experiències traumàtiques.

La simptomatologia també es manifesta de forma diferent segons el sexe de l’infant. Segons dades de laFundació ANAR, sobre el total de persones ateses per aquesta fundació del 2008 al 2019, entre les nenes i noies víctimes d’abús sexual són més freqüents els canvis bruscos de conducta i ànim (36% enfront del 27,6% en homes) i els símptomes psicosomàtics (16,6% enfront del 12,1% en homes), mentre que entre les víctimes nois és més habitual la conducta agressiva (10,3% enfront del 7,1% en dones), els coneixements sexuals no adequats per a la seva edat (18,4% enfront del 11,1% de les dones) i les conductes provocatives, sexualment explícites o la masturbació compulsiva (13,8% enfront del 7% de dones).

Com podem actuar davant d’una revelació? Què fer i no fer

A continuació oferim unes pautes de conducta, síntesi de diferents guies oficials i de les recomanacions de psicòlogues expertes en l’atenció a la infància i en violència sexual.

Mencionar que, al marge de les pautes, la primera reacció ha de ser empatitzar amb el patiment i fer-li saber a la criatura que hem entès què li ha passat, que estem aquí per ajudar-lo i que li farem costat («Em sap molt greu el que has passat i me n’adono que t’han fet mal. T’ajudaré i buscarem solucions»).

  1. Agrair que ho hagi explicat. Fer una escolta activa i agrair que hagi pogut dir-ho, que hagi confiat en tu i que ha estat molt valenta o valent. Deixar que expliqui les coses al seu ritme i mostrar interès sense interrompre.
  2. Creure l’infant. El més important és empatitzar. No es pot qüestionar davant l’infant l’experiència que ens explica, ja que podem induir-lo a dubtar de la seva pròpia vivència (molts cops, la víctima té imatges fragmentades, pocs records, ho viu com en un somni…). L’infant pot descriure situacions des de la seva perspectiva, que és diferent a la dels adults, lliure de prejudicis. Per exemple, pot descriure que té un joc o un secret amb un adult que no li agrada, que li fa mal o que és especial per algun motiu.
  3. Mantenir la calma. És important que l’adult es mantingui tranquil per no desregular l’infant i fer que tingui més por o que tingui la sensació que la seva revelació ha provocat una reacció massa intensa en l’adult. S’han d’evitar expressions i/o reaccions impulsives ja que, en aquest cas, no l’estarem ajudant sinó que estarem traslladant el nostre estat mental i emocional cap a ell/a.
  4. Acompanyar en les emocions. Validar les emocions de l’infant, per exemple, si plora no cal treure’l d’aquell estat emocional, ja que en el moment és necessari. Es tracta de no jutjar i actuar com a suport del que està sentint.
  5. Desculpabilitzar l’infant. Desculpabilitzar l’infant destacant que no ha fet res dolent i que la responsabilitat és de la persona abusadora. No jutjar l’agressor. L’agressor sol ser un membre de la família o algú a qui l’infant té estima, per tant, no voldrà que a aquesta li passi res dolent. Del contrari, l’infant també se sentirà jutjat, criticat i devaluat. 
  6. Informar els professionals competents. Posar en marxa els protocols i les actuacions necessàries per tal que l’infant rebi l’atenció professional necessària.
  7. Informar l’infant del que passarà. Acompanyar l’infant en tot el procés i estar pendent de com està vivint l’experiència i de les necessitats que van sorgint.
  8. Gestionar-ho amb discreció. No difondre o fer explicar a l’infant el que li ha passat a moltes persones de l’entorn per evitar la revictimització de la criatura. Tractar el primer testimoni de revelació com a prova pre-constituida (especialment a l’entorn escolar o similar)
  9. Evitar investigar les al·legacions de l’infant. No es tracta de confirmar si ha passat o no, sinó de donar una primera resposta a l’infant sobre l’experiència per tal que la signifiqui com a quelcom que no és culpa seva, que no ha fet res malament i que rebrà l’ajuda necessària, així com que pot comptar amb el suport dels adults que el protegeixen.

Coses a evitar. És important davant d’una revelació:

  1. No qüestionar el seu relat. Ni durant ni després de l’agressió fent servir preguntes del tipus: “per què no li vas dir a la professora?”, “com és que no m’ho has explicat abans?”. Aquestes preguntes fomenten el sentiment de culpa i de vergonya que ja ve fortament marcat per l’experiència de les agressions i els comentaris de l’agressor.
  2. No culpabilitzar l’infant. No fer-lo responsable de no haver pres mesures per evitar l’agressió. “Per què vas anar amb ell?”, “per què no et vas quedar amb els companys?”. Hem d’obrir la ment i escoltar sense prejudicis l’experiència, igual que hi ha agressions violentes també n’hi pot haver per persuasió o manipulació.
  3. No disculpar o justificar l’agressor. No fer servir expressions com “potser ho has interpretat malament”, “potser no pretenia fer això…”.
  4. No traslladar valoracions negatives. No jutjar l’agressor o jutjar durament els seus actes (recordem que els agressors són en 8 de cada 10 casos coneguts i/o familiars de la víctima).
  5. No fer promeses. No enunciar cap conseqüència que no es pugui complir ni fer promeses. Com per exemple, assegurar que l’agressor anirà a la presó.
  6. No anticipar els seus sentiments. Evitar no deixar acabar les frases o completar-les, minimitzar el seu patiment (això són mecanismes d’autoprotecció, però no ajuden l’infant).
  7. No fer moltes preguntes. No preguntar sobre els fets concrets, ni intentar completar la seva història o afegir-hi detalls que creus que podrien haver succeït. Fer només les preguntes obertes necessàries per entendre què ha passat. Procurar no incloure enunciats amb respostes induïdes (per exemple, millor preguntar “et va ensenyar alguna part del seu cos?” en comptes de “et va ensenyar els genitals i demanar que els toquessis?”). Aquest tipus de valoració s’ha de fer amb professionals especialitzats perquè, si es fa malament, pot induir a crear falsos records o a causar més confusió. Quantes menys vegades ho hagi d’explicar, més espontani i genuí serà el relat, de cara a una futura valoració pericial i/o intervenció psicoterapèutica.
  8. No canviar les seves paraules. No utilitzar paraules noves o canviar-les, és a dir, no fer servir paraules amb les que l’infant no s’hagi expressat.
  9. No autoculpar-te. Com a persona adulta que està rebent la revelació, entendre que l’agressor, en cas de ser conegut, també ha vulnerat la teva confiança. No transmetre-li pors a l’infant perquè estigui en alerta constant.

Conseqüències de no gestionar de forma adequada la revelació

No gestionar bé una revelació i que aquesta comunicació passi inadvertida, sigui ignorada o fins i tot no es cregui a l’infant, pot suposar que l’infant entengui que les seves necessitats no són importants, i aquesta interpretació derivi en un procés d’autoabandonament i conductes autodestructives. D’altra banda, si hi havia un vincle amb el familiar al que li ha explicat, aquest pot quedar danyat de per vida degut a la sensació de desprotecció i sentiment de traïció. Es pot produir un aïllament de la família i dels iguals. Les persones, a la vista de l’infant, es tornen imprevisibles i poc fiables.

De fet, ja d’entrada l’infant pot dubtar si els fets són reals o no i de si s’ho ha inventat, i això pot comportar un augment dels símptomes dissociatius (com per exemple, problemes de memòria, dificultat per concentrar-se, desconnexió d’un mateix i dels altres). Aquests fenòmens impedeixen molt sovint que la víctima pugui integrar l’experiència traumàtica i afavoreixen el desenvolupament de problemàtiques de salut mental. Quan aquesta revelació no es gestiona bé, sovint comporta una desorganització en la forma de vincular-se amb els altres, que pot anar des de la recerca indiscriminada de vincles emocionals, tot i que puguin resultar nocius, fins a conductes evitatives en les quals la persona intenta ser autosuficient i no establir vincles emocionals amb els altres.

En conjunt, no atendre correctament una revelació canvia la visió del menor sobre si mateix, sobre les persones i sobre el món, i aquest fet genera una alta vulnerabilitat.

Si no hi ha una revelació però tenim sospites, com podem actuar?

En primer lloc, sempre cal demanar assessorament especialitzat i seguir de manera rigorosa les indicacions dels equips professionals (donem un seguit de contactes i centres de referència al final de l’article). També podem intentar contrastar les nostres observacions amb la d’altres persones i professionals propers per esbrinar si han detectat cap canvi en el seu comportament, mantenint sempre el dret a la intimitat de la criatura.

De cara a l’infant, evitar la culpabilització o el càstig. Intentar trobar un moment oportú, de tranquil·litat i calma, per dialogar amb la criatura sobre les coses que li agraden i les que no de les seves relacions quotidianes, sense forçar cap resposta i sense insistència en l’obtenció d’informació. S’ha de propiciar una conversa afable i no un interrogatori, i si la criatura no vol parlar s’ha de respectar el seu silenci. En tot cas, podem manifestar-li el nostre suport i afecte incondicional sense que influeixi el que li hagi pogut passar.

Conferències online

└ Agresiones sexuales en la infancia. Nombrarlas, el camino a la prevención, con Rosa Urien

Rosa Urien és psicòloga per la UCM i professora de Serveis a la Comunitat. En aquesta ponència fa una revisió de les seqüeles que deixen les agressions sexuals en la infància —psicològiques, socials i/o físiques— per poder anomenar-les i donar valor als relats de les víctimes. També podeu consultar el seu article: Consecuencias en las vidas de las mujeres que han sufrido agresiones sexuales en la infancia.

Llibres per aprofundir

└ Triste tigre, de Neige Sinno

Aquesta és la història d’una dona que de nena va patir abusos per part del seu padrastre i que reflexiona sobre el sentit de l’experiència que li va tocar viure. Sap que mai entendrà realment què va passar, tot i així continua buscant, amb la distància pacificadora dels anys però amb la ràbia intacta. Pensar és com la lluita d’un samurai contra un monstre, i, per a lluitar contra els monstres del passat i els nous monstres que apareixen en el moment de ser mare, aquesta dona utilitza les armes amb les quals s’ha format: les armes de la literatura. Triste tigre és una aventura del pensament que ens proposa acompanyar a la narradora mentre es qüestiona la violència sexual, el mal, el trauma, el silenci, però també les maneres de ser un adult protector, la llibertat, la veritat, el relat. Com explicar una història que no es pot explicar? Com escoltar una història que ningú vol escoltar? Què fer amb això que és terriblement greu i alhora perfectament normal?

└ El consentiment, de Vanessa Springora

En aquest llibre curt, amb una escriptura àgil, directa i desproveïda de floritures, Vanessa Springora narra la seva relació amb Gabriel Matzneff, quan ella tenia 14 anys i ell, 50. Aquest escriptor famós i pedòfil publicava llibres pornogràfics sobre relacions sexuals amb adolescents, que la permissivitat cultural impulsada pel maig del 68 celebrava com a transgressores. A través d’aquesta història i de les duríssimes seqüeles psicològiques que va patir després, Springora reflexiona sobre el significat del consentiment, sobre si realment el podia donar una adolescent vulnerable, solitària i necessitada d’amor. Des de la seva particularitat, Springora connecta amb la universalitat de l’experiència femenina, atrapada per mandats de gènere que obliguen a agradar, a complaure, i a valorar l’atenció i l’afecte masculí per sobre de tot; una socialització masclista tan profundament arrelada que ens converteix sovint, a través d’aquest suposat consentiment, en còmplices del nostre propi abús, o com en diu Springora, d’una violència sense nom. Un llibre important que ha generat un fort revulsiu a la societat francesa, i l’ha obligada a revisar-se, i que haurien de llegir tots aquells que creuen que el consentiment en condicions de vulnerabilitat avala els interessos egoistes i criminals dels que s’aprofiten de situacions de desigualtat. Un llibre que ens recorda també que cal defensar una edat elevada de consentiment legal com una trinxera, perquè si no ho fem qui consent l’abús no és la víctima, sinó la societat.

└ El coraje de sanar: Guia Para las Mujeres Supervivientes de Abuso Sexual en la Infancia, de Ellen Bass i Laura Davis

El Coratge de Sanar d’Ellen Bass i Laura Davis és la guia de referència mundial per adults supervivents d’abús sexual infantil. Aquesta obra fonamental, avalada per la neurociència i la biblioteràpia, ofereix un mapa integral per a la recuperació des les dones adultes. A través de les seves cinc parts, el llibre acompanya en un viatge que va des de la presa de consciència i l’autocura, fins a la transformació de patrons autodestructius. El cor de l’obra detalla les 14 etapes del procés de sanació, combinant teoria, exercicis d’escriptura i centenars de testimonis inspiradors de dones valentes. A més de guiar les víctimes, proporciona estratègies vitals per a parelles, familiars i professionals, recordant-nos que aquest complex camí cap a la guarició no s’ha de recórrer mai en solitud.

└ Del ultraje a la esperanza, de Gioconda Batres

Aquest manual clínic és una obra pionera que ofereix una mirada profunda sobre l’abordatge terapèutic de les persones que han sobreviscut a l’abús sexual infantil i l’incest. L’autora analitza com l’entorn i la socialització condicionen el trauma, qüestionant els estigmes de la psiquiatria tradicional. El llibre detalla els severs impactes psicològics de l’abús, com el trastorn d’estrès posttraumàtic o la dissociació, i proporciona un marc teòric sòlid juntament amb eines pràctiques. És una guia clínica fonamental per a professionals de la salut mental, establint un pont compassiu i rigorós des del dany més profund cap a la reconstrucció personal i l’esperança.

└ Niña vieja. La Negra, la Blanca y la Mora, de Lina Álvarez, Isis Carratalá i Sahida Hamido

Les autores són tres dones joves, valentes i generoses d’entorns i orígens diversos que ens regalen un crit poètic contra l’Abús Sexual Infantil. Poemes, il·lustracions i fragments de premsa amb declaracions impunes de depredadors sexuals rics i famosos des de Donald Trump fins a Sánchez Dragó conformen un llibre únic, que transforma el dolor i el trauma en art. La poesia que denuncia i alerta contra les agressions sexuals a la infància, un crim que no pot prescriure, i del qual les nenes són el 85% de les víctimes i els agressors són en la immensa majoria els homes més propers de les seves famílies. Nenes que es converteixen en “velles” prematures i que no són escoltades quan volen fugir i demanen ajuda sense comprendre realment què els està passant. Sense que l’entorn, especialment l’entorn escolar, les entengui i les atengui. Elles s’han pogut donar suport mútuament en aquests camins dolorosos que han despertat ferides oblidades com a mecanisme de defensa en convertir-se en adultes i mares, i per això també ens deixen un missatge d’esperança:

Detrás de cada recuerdo
Que crees haber inventado
Estamos nosotras:
Hay esperanza.

Niña vieja ha d’arribar a totes les escoles i Instituts urgentment, per ser a temps de rescatar tantes altres nenes.

Recursos i enllaços d’interès

└ Recursos d’atenció

Aquests son els recursos d’atenció públics i privats de referència a Catalunya en l’atenció a la violència sexual infantil i adolescent:

  • Dispositius d’atenció: per menors de 16 anys, Hospital de la Vall d’Hebrón, Unitat EMMA. Per majors de 16 anys, Hospital Clínic de Barcelona.
  • Telèfon d’Infància Respon: 116 111 (servei gratuït i confidencial de la Generalitat de Catalunya).
  • Altres centres: Hospital Sant Joan de Déu, Unitat Funcional d’Abusos a Menors (UFAM). Hospital Trias i Pujol, Unitat de Pediatria Social.
  • Fundacions privades: Fundació Vicki Bernadet, Aadas, ANAR, FAPMI, ACIM.

└ Guies de referència

A continuació llistem alguns recursos de rellevància orientats a famílies i al sector educatiu:

Destaquem

Biblioteca coeducativa

En aquesta pàgina trobaràs una selecció de continguts per a una educació igualitària organitzats per etapa educativa (infantil fins a batxillerat). En aquestes recomanacions proposem treballar temes com l’educació afectivosexual o la identitat i l’autoestima amb lectures adaptades a cada etapa.

VEURE MÉs