Com podem ajudar a les víctimes de violència sexual infantil

Home » Com podem ajudar a les víctimes de violència sexual infantil

La violència sexual contra la infància, també anomenada ASI (abús sexual infantil) o violència sexual contra NNiA (nens, nenes i adolescents) és una de les pitjors formes de violència contra la infància i l’adolescència. 

Es calcula que entre un 10% i un 20% de la població ha estat víctima d’abusos sexuals a la infància, la gran majoria son nenes (al voltant d’un 80%), segons Save The Children Los abusos sexuales hacia la infancia en España (2021) i Por una justicia a la altura de la infancia (2023). Els entorns de major risc provenen en un 42% de l’entorn conegut no familiar, seguit d’un 41% dels casos de l’entorn familiar, i finalment un 17% de l’entorn no conegut, segons l’informe de Save The Children de 2023.

La mateixa simptomatologia i les característiques del fenomen en si mateix dificulten al menor l’elaboració d’un relat organitzat i coherent en quant a contingut i temporalitat. Especialment cal destacar la por de l’entorn familiar per afrontar la situació per desconeixement i la sensació de: “no sé com fer-ho”. La família es protegeix del propi sentiment de culpa que genera el no haver pogut evitar els abusos i, per tant, desconnecten del patiment de l’infant.

Tot això posa de manifest la falta de coneixement de l’entorn sobre com reaccionar quan l’infant vol verbalitzar d’alguna manera l’agressió que ha patit, i com a conseqüència, que no rebi l’ajuda que necessita ni l’agressor hagi d’afrontar les conseqüències del delicte que ha comès. 

Davant l’enorme i preocupant prevalença d’aquesta violència sexual contra la infància és responsabilitat de tota la societat dotar-se de les eines i recursos per protegir la infància. A continuació compartim alguns elements per entendre millor aquesta xacra i com ajudar a les víctimes.

Què és una revelació i com es reporta la violència sexual infantil

S’anomena revelació al procés comunicatiu pel qual una persona expressa la seva voluntat, els seus sentiments, desitjos o altres necessitats. Per desgràcia, la revelació dels abusos sexuals durant la comissió dels mateixos no és habitual, tot i que en un 79,6% dels casos la violència es perllonga fins a un any i en un 11,5% dels casos dura 3 anys o més. En un 64,5% dels casos és la pròpia víctima la que acaba buscant ajuda, habitualment al cap d’una dècada aproximadament.

Analitzant el conjunt de casos, la primera font que detecta els abusos i contacta amb l’ajuda necessària és la pròpia mare, en un 24-28% dels casos. La revelació dels abusos per part de la pròpia víctima queda en segon lloc amb un 20,9% dels casos. Aquest percentatge comença a augmentar a partir dels 12 anys i arriba fins el 79% en persones de 16 anys o més segons l’estudi realitzat per la Fundació ANAR Abuso sexual en la infancia y la adolescencia según los afectados y su evolución en España (2008-2019) (2021).

Quins senyals d’alerta ens indiquen que una nena o nen està patint abusos

Sovint els infants senten que tenen una part de culpa o responsabilitat sobre les agressions sexuals que pateixen perquè el propi agressor els indueix a pensar que en són còmplices i això els causa molta confusió. Els agressors utilitzen la culpa com un dels mecanismes principals per situar la víctima en la paralització i dificultar la revelació d’aquesta violència sexual.

Tanmateix, hi ha canvis conductuals que ens poden ajudar a veure quan hi pot haver alguna cosa que no va bé. Per organitzar aquests indicadors, distingim entre indicadors específics o inespecífics, i dins dels mateixos entre els físics i els conductuals. Els desgranem a continuació:

  1. Indicadors específics de tipus físic: les lesions, aquelles ferides que es poden veure a simple vista.
  2. Indicadors inespecífics de tipus físic: alertes que es manifesten a nivell psicosomàtic com la falta de gana, dificultats per dormir, nerviosisme, ansietat, encopresi (incontinència fecal), enuresis (incontinència urinària) o infeccions, entre d’altres.
  3. Indicadors específics de tipus conductual: comportaments relacionats amb la hipersexualització com la masturbació compulsiva, el jocs sexuals amb altres menors, un interès excessiu per la sexualitat dels adults, o demanar comportaments sexuals.
  4. Indicadors inespecífics de tipus conductual: la hiperactivitat, el retraïment social, els trastorns de la son, rebuig de mostres afectives, baix rendiment, impulsivitat, agressivitat, conductes depressives, trastorns dissociatius, ansietat generalitzada, etc. Són els més habituals i són aquells que també podrien explicar-se per motius diferents, tot i que solen estar relacionats amb experiències traumàtiques.

La simptomatologia també es manifesta de forma diferent segons el sexe de l’infant. Segons dades de la Fundació ANAR, sobre el total de persones ateses per aquesta fundació del 2008 al 2019, entre les dones víctimes d’abús sexual són més freqüents els canvis bruscos de conducta i ànim (36% enfront del 27,6% en homes) i els símptomes psicosomàtics (16,6% enfront del 12,1% en homes), mentre que entre les víctimes homes és més habitual la conducta agressiva (10,3% enfront del 7,1% en dones), els coneixements sexuals no adequats per a la seva edat (18,4% enfront del 11,1% de les dones) i les conductes provocatives, sexualment explícites o la masturbació compulsiva (13,8% enfront del 7% de dones).

Com podem actuar davant d’una revelació?

A continuació oferim unes pautes de conducta, síntesi de diferents guies oficials i de les recomanacions de psicòlogues expertes en l’atenció a la infància i en violència sexual.

  1. Creure l’infant. No es pot qüestionar davant l’infant l’experiència que ens explica, ja que podem induir-lo a dubtar de la seva pròpia vivència (molts cops, la víctima té imatges fragmentades, pocs records, ho viu com en un somni…). L’infant pot descriure situacions des de la seva perspectiva, que és diferent a la dels adults, lliure de prejudicis. Per exemple, pot descriure que té un joc o un secret amb un adult que no li agrada, que li fa mal o que és especial per algun motiu.
  1. Mantenir la calma. És important que l’adult es mantingui tranquil per no desregular l’infant i fer que tingui més por o que tingui la sensació que la seva revelació ha provocat una reacció massa intensa en l’adult. S’han d’evitar expressions i/o reaccions impulsives ja que, en aquest cas, no l’estarem ajudant sinó que estarem traslladant el nostre estat mental i emocional cap a ell/a.
  2. Reforçar la revelació. Fer una escolta activa i agrair que hagi pogut dir-ho i que hagi confiat en tu i que ha estat molt valenta o valent. Deixar que expliqui les coses al seu ritme i mostrar interès sense interrompre.
  3. Acompanyar en les emocions. Validar les emocions de l’infant, per exemple, si plora no cal treure’l d’aquell estat emocional, ja que en el moment és necessari. Es tracta de no jutjar i actuar com a suport del que està sentint.
  4. Desculpabilitzar l’infant. Desculpabilitzar l’infant destacant que no ha fet res dolent i que la responsabilitat és de la persona abusadora. No jutjar l’agressor. L’agressor sol ser un membre de la família o algú a qui l’infant té estima, per tant, no voldrà que a aquesta li passi res dolent. Del contrari, l’infant també se sentirà jutjat, criticat i devaluat. 
  5. Informar immediatament. Posar en marxa els protocols i les actuacions necessàries per tal que l’infant rebi l’atenció professional necessària.
  6. Informar l’infant del que passarà. Acompanyar l’infant en tot el procés i estar pendent de com està vivint l’experiència i de les necessitats que van sorgint.
  7. Gestionar la revelació amb discreció. No difondre o fer explicar a l’infant el que li ha passat a moltes persones de l’entorn per evitar la revictimització de la criatura.
  8. Evitar investigar les al·legacions de l’infant. No es tracta de confirmar si ha passat o no, sinó de donar una primera resposta a l’infant sobre l’experiència per tal que la signifiqui com a quelcom que no és culpa seva, que no ha fet res malament i que rebrà l’ajuda necessària, així com que pot comptar amb el suport dels adults que el protegeixen.

Què NO fer davant d’una revelació?

  1. No qüestionar la conducta. Ni durant o després de l’agressió fent servir preguntes del tipus: “per què no li vas dir a la professora?”, “com és que no m’ho has explicat abans?”. Aquestes preguntes fomenten el sentiment de culpa i de vergonya que ja ve fortament marcat per l’experiència de les agressions i els comentaris de l’agressor.
  2. No culpabilitzar l’infant. No fer-lo responsable de no haver pres mesures per evitar l’agressió. “Per què vas anar amb ell?”, “per què no et vas quedar amb els companys?”. Hem d’obrir la ment i escoltar sense prejudicis l’experiència, igual que hi ha agressions violentes també n’hi pot haver per persuasió o manipulació.
  3. No disculpar o justificar l’agressor. No fer servir expressions com “potser ho has interpretat malament”, “potser no pretenia fer això…”.
  4. No traslladar valoracions negatives. No jutjar l’agressor o jutjar durament els seus actes (recordem que els agressors són en 8 de cada 10 casos coneguts i/o familiars de la víctima).
  5. No fer promeses. No enunciar cap conseqüència que no es pugui complir i no fer promeses. No assegurar que l’agressor anirà a la presó, per exemple.
  6. No anticipar els seus sentiments. Evitar no deixar acabar les frases o completar-les, minimitzar el seu patiment (això són mecanismes d’autoprotecció, però no ajuda l’infant).
  7. No fer moltes preguntes. No preguntar sobre els fets concrets, ni intentar completar la seva història o afegir-hi detalls que creus que podrien haver succeït. Fer només les preguntes obertes necessàries per entendre què ha passat. Procurar no incloure enunciats amb respostes induïdes, per exemple, “et va ensenyar alguna part del seu cos?” en comptes de “et va ensenyar els genitals i demanar que els toquessis?”). Aquest tipus de valoració s’ha de fer amb professionals especialitzats perquè, si es fa malament, pot induir a crear falsos records o a causar més confusió. Quantes menys vegades ho hagi d’explicar, més espontani i genuí serà el relat, de cara a una futura valoració pericial i/o intervenció psicoterapèutica.
  8. No autoculpar-te. Entendre que l’agressor, en cas de ser conegut, també ha vulnerat la teva confiança. No transmetre-li pors a l’infant perquè estigui en alerta constant.
  9. No utilitzar paraulesnoves. No facis servir paraules amb les que l’infant no s’hagi expressat.

Conseqüències de no gestionar de forma adequada la revelació

Les conseqüències de no gestionar bé una revelació i que aquesta comunicació passi inadvertida, sigui ignorada o fins i tot no es cregui l’infant, suposarà que l’infant entengui que les seves necessitats no són importants, i aquesta interpretació pot iniciar un procés d’autoabandonament i conductes autodestructives com per exemple el consum de tòxics, promiscuïtat, autolesions, suïcidi, etc. D’altra banda, si hi havia un vincle amb el familiar al que li ha explicat, aquest vincle pot quedar danyat de per vida degut a la sensació de desprotecció i sentiment de traïció. Es pot produir un aïllament de la família i dels iguals. Les persones, a la vista de l’infant, es tornen imprevisibles i poc fiables.

De fet, ja d’entrada l’infant pot dubtar si els fets són reals o no i de si s’ho ha inventat, i això pot comportar un augment dels símptomes dissociatius. Aquests fenòmens impedeixen molt sovint que la víctima pugui integrar l’experiència traumàtica i afavoreixen el desenvolupament de problemàtiques de salut mental. Quan aquesta revelació no es gestiona bé, sovint comporta una desorganització en la forma de vincular-se amb els altres, des de la recerca desesperada de vincles a qualsevol preu fins als espectres conductuals evitatius en els quals la persona intenta ser autosuficient i no establir vincles emocionals amb els altres.

En conjunt, no atendre correctament una revelació canvia la visió del menor sobre si mateix, sobre les persones i sobre el món, i aquest fet genera una alta vulnerabilitat per patir problemàtiques de salut mental.

Si no hi ha una revelació però tenim sospites, com podem actuar?

En primer lloc, sempre cal demanar assessorament especialitzat i seguir de manera rigorosa les indicacions dels equips professionals (donem un seguit de contactes i centres de referència al final de l’article). També podem intentar contrastar les nostres observacions amb la d’altres persones i professionals propers per esbrinar si han detectat cap canvi en el seu comportament, mantenint sempre el dret a la intimitat de la criatura.

De cara a l’infant, evitar la culpabilització o el càstig. Intentar trobar un moment oportú, de tranquil·litat i calma, per dialogar amb la criatura sobre les coses que li agraden i les que no de les seves relacions quotidianes, sense forçar cap resposta i sense insistència en l’obtenció d’informació. S’ha de propiciar una conversa afable i no un interrogatori, i si la criatura no vol parlar s’ha de respectar el seu silenci. En tot cas, podem manifestar-li el nostre suport i afecte incondicional sense que influeixi el que li hagi pogut passar.

Recursos i enllaços d’interès

└ Recursos d’atenció

Aquests son els recursos d’atenció públics i privats de referència a Catalunya en l’atenció a la violència sexual infantil:

  • Telèfon d’Infància Respon: 116 111 (servei públic d’atenció telefònica)
  • Hospital Sant Joan de Déu, Unitat Funcional d’Abusos a Menors (UFAM)
  • Hospital Trias i Pujol, Unitat de Pediatria Social
  • Fundacions privades: Fundació Vicki Bernadet, Aadas, ANAR, FAPMI, ACIM

└ Guies de referència

A continuació llistem alguns recursos de rellevància orientats a famílies i al sector educatiu: