Avís: aquest text conté algun spoiler del llibre.
Voldria començar aquesta ressenya amb un epígraf del text de la magistrada Cira García Domínguez del jutjat de Violència sobre la dona de Getafe, perquè transmet l’esperit de tot el llibre. “Hi ha històries que ens impacten, que ens sacsegen l’ànima i ens acompanyen per a tota la vida”.
L’Asociación de Mujeres Juezas de España aplega professionals de diverses comunitats. Aquest llibre és una col·lecció de narracions de casos i experiències personals de jutgesses, magistrades, lletrades, advocades i dels diferents aspectes que pot adquirir l’anomenada violència de gènere en les lleis i el vocabulari en ús, quan s’hauria d’anomenar violència de sexe o violència masclista. Un home que digui que ha transicionat a dona utilitzarà l’expressió violència de gènere però el seu sexe continua sent masculí i pot exercir violència contra una dona.
És important esmentar els noms de les autores ja que demostren gran valentia i decència en escriure aquest llibre. Són professionals designades per atendre aquests casos en diferents comunitats i ciutats del país i en els seus relats ens permeten captar les seves experiències personals davant els diferents aspectes d’aquesta violència, des de l’inici subtil, passant per la violència psíquica i el maltractament físic fins arribar fins i tot a la mort de les dones.
El llibre està dividit en quatre parts i comença amb un pròleg signat per Raquel Orantes, en homenatge a la seva mare, Ana Orantes, que va voler aprendre a escriure per signar el DNI.
Primera part: “La infancia no se toca”
Escriuen en aquest apartat: Ana Libertad Laliena Pedrafita, Isabel Giménez García, María Gavilán Rubio, Lara Esteve Mallent, Flor de Torres.
Una dona fa una trucada i després, quan arriba al jutjat, no vol declarar. Diu que es va equivocar. El marit, diu, és un pare exemplar. La jutgessa no insisteix, però sap que és mentida.
La filla, després, es decideix a explicar que l’han portada al metge perquè el pare li pega. I també a la mare. Però aquesta insisteix que la seva activitat dedicada a la filla serveix perquè l’home pugui fer la seva feina.
En un altre relat es refereix l’autora a la carta d’una nena la mare de la qual havia fugit a la comissaria, però temia per la vida de la nena, filla d’aquell pare violent. Els assignen un habitatge perquè hi puguin viure, una casa d’acollida.
El relat “Cosas que nunca te dije” està escrit en primera persona. Tracta d’una noia immigrant. Fa feines d’hostaleria i neteja. La filla veu que el pare maltracta la mare, s’adona de la realitat comparant-la amb la de les nenes de l’escola. La jutgessa examina les mesures que va prendre el jutjat de València.
Permet les visites del pare al punt de trobada. La nena, al jutjat, diu que com la poden obligar a anar amb aquest home, que no és el seu pare, perquè un pare estima i cuida les filles. Per tant, aquest no és pas el seu pare. Però la mare no havia volgut declarar. I aleshores es va quedar sense protecció. La jutgessa envia a la nena una carta a l’escola per tranquil·litzar-la. Continua vivint amb la seva mare i al relat explica que posa amb la seva feina el seu granet de sorra perquè la vida sigui millor.
El quart relat és “Casa de muñecas”, és un conte d’una nena en primera persona. Els seus pares estan separats i la mare vol entrar en una casa rosa que en realitat és un prostíbul. La nena té por sola dins del cotxe. Tot això es metaforitza en un joc amb una casa de nines un cop que la mare i la filla estan fora de perill.
El cinquè relat es titula “La fuerza de lo invisible”. Les jutgesses troben casos com si fossin relats literaris. És el mateix que Sigmund Freud va fer amb els seus casos clínics, són fàcils de llegir i d’entendre. Calia portar la nena Vera a un lloc segur. La jutgessa no sabia que a casa seva la nena tenia un amagatall fins que tot passés, el perill acabava amb un crit i amb un fort plor de la mare i llavors podia sortir. Les situacions amb nens i nenes sempre són especialment complexes, no només pel delicte en si, sinó perquè succeeixen en un entorn de violència que pot pertorbar el desenvolupament de les criatures. Cal protegir de seguida els nens. La Guàrdia Civil s’hi ha presentat per denúncies dels veïns. La dona ho negava fins que troben la nena ficada a l’armari. Però aquesta vegada la mare ha patit un fort cop i és a l’UCI. Porten la nena davant la jutgessa, ja que els veïns han fet la denúncia. La nena era alhora víctima i testimoni dels fets i era important la seva declaració, per això la jutgessa havia de preparar bé el seu interrogatori, amb el suport de dues psicòlogues. Quan internen la mare a l’UCI, porten la nena a una casa d’acollida amb altres nens i nenes, la tranquil·litzen, li donen de menjar i dorm bé. Quan ha d’anar al jutjat, l’endemà al matí, l’acompanyen les dues psicòlogues i l’avisen que la mare estava fora de perill. El relat acaba amb una breu seqüència en què s’entén que Vera ha esdevingut jutgessa, també contra la violència contra la dona.
L’últim títol de la primera part és “La mirada de Aarón”. L’Aaron té 8 anys, va veure com el seu pare clavava un ganivet al pit a la seva mare i no la va poder ajudar. El pare sempre havia estat violent i no suportava la idea de la separació, l’Aaron mai no podia deixar d’estar vigilant. Quan els pares es van separar, el pare, amb l’excusa de visites al fill, s’hi va presentar amb el ganivet i va matar la mare: li va clavar el ganivet i després la va escanyar asseient-se a sobre. Després el pare va voler asfixiar també l’Aaron. I després l’assassí es va ficar al llit a dormir entre els dos cossos. L’endemà, quan van arribar els sogres, els va agredir. Aquí la jutgessa escriu: “Hem fallat com a societat. No vam poder comprendre el que hi havia dins del cas, per protegir-los”. La jutgessa acaba: “Ens queda l’obligació de no oblidar aquests casos, la mare s’hi havia presentat, però no havia volgut denunciar”. No havien sabut escoltar el silenci de l’Aaron.
La segona part: “¿Qué llevaba puesto?”
Sabem que és una pregunta amb què jutges, i de vegades jutgesses, masclistes ataquen les dones que denuncien els abusos
Com a la primera part, les autores, i en aquest apartat a més una traductora, expliquen casos en què s’aprecien les dificultats i la gran necessitat de formació dels que es dediquen a perseguir el delicte de violència masclista. S’explica la funció de les lletrades, les fiscals i les jutgesses als jutjats on es presenten les denúncies. També descriuen com són els edificis i les sales on funcionen aquests jutjats. Llocs poc acollidors, foscos i freds que acovardeixen les denunciants. Els dubtes i temors que assalten les dones que denunciaran i les conseqüències quan no ho fan.
Crec que es posa poc en evidència la quantitat de dones que han mort malgrat estar incloses en el sistema Viogen, la manca de recursos i cases per protegir-les. Aquestes jutgesses es dediquen sobretot a explicar el problema i els seus diversos aspectes, com les afecta personalment. Algunes de les antigues denunciants estudien i després han arribat a ser jutgesses. També es parla de les agents que acompanyen les denunciants i com actuen per tranquil·litzar-les. El primer pas és la declaració, si és que la víctima s’atreveix a declarar. Després, mentre esperen, les dones generalment revisen allò que volen dir, recorden. Temen no atrevir-se malgrat l’amabilitat de les jutgesses. Hi ha el temor de no ser cregudes. En un paràgraf que mostra les conseqüències s’hi inclou la pregunta de l’advocat: “Què portava posat?”. “No li permeto aquesta pregunta”. La denunciant pensa: “M’agradaria dir que sí, que vull contestar, encara que em cremi; des d’aquell dia, només puc posar-me pantalons de xandall, samarretes i dessuadores, dues talles més grans perquè ni jo em reconegui com era. Des d’aleshores vaig decidir recollir-me els cabells i trencar amb la meva cabellera de sempre. No pintar-me els llavis ni els ulls. Ni posar-me rimmel, ni sortir de compres. Només per culpa seva, perquè em va tractar com si no fos res, com si fos una nina de drap que domina gira, mossega, embruta. Perquè em morís, perquè fos el meu cos qui respongués a l’abisme i malgrat tot continuo aquí, recollint els pedaços que m’ajuden a refer la Magda de mica en mica. Des d’aquell dia preferiria haver mort.” La jutgessa crida a l’ordre a l’advocat. Després, mentre la denunciant esperava, quan va veure l’agressor que passava emmanillat davant seu es va desmaiar.
Hi ha casos que acaben bé, com el d’aquesta noia, encara que després de molts anys les ferides continuen obertes. També es narren els pensaments d’una estudiant de Dret que acompanyava una amiga a denunciar i que decideix especialitzar-se en defensar aquestes dones i aprendre a fer aquesta feina en aquest jutjat. Se subratlla que per a la denunciant és fonamental ser creguda.
La tercera part: “Las que están”
Hi participen les autores següents: Inés Herreros Hernández, Ana Fernández Valentí, Adoración Jiménez Hidalgo i Cira García Domínguez.
Tenim un relat sobre la participació d’una traductora i intèrpret que s’interessa per la quantitat de ciutadanes immigrants que denuncien. És important que la traductora arribi puntualment en el moment de la declaració. En aquest cas es defensa una dona enganyada per una màfia que li proporciona un document fals. A la dona la detenen a l’aeroport. Gràcies a l’ajuda de la jutgessa i de la traductora aconsegueix la llibertat i es pot reunir amb la seva germana a Londres. Hi veiem un altre tipus de violència, la de les màfies sobre les dones immigrants.
El relat “Pájaros muertos” tracta de les dificultats de denunciar per la culpa (per identificació amb l’agressor com a víctima). El marit exerceix una violència constant contra la seva dona, des que eren joves “perquè l’estimava molt”, passant de les disculpes per les borratxeres i insults “perquè té molta feina” fins a la violència física que la dona intenta ocultar fins que els cops i els crits provoquen la denúncia dels veïns. Per fi, gràcies a aquesta denúncia veïnal, la dona se salva.
A “Una mirada gélida” una jutgessa explica la influència que té en la seva vida el treball de 10 anys en un jutjat de violència contra la dona. S’aixeca pensant quantes denúncies i ordres d’allunyament tindrà sobre la taula, quantes dones escoltarà aquell dia relatant el terror que viuen a casa seva, com li impacten i descoratgen les notícies d’assassinats de les dones a les quals no ha aconseguit ajudar i la satisfacció que li produeix la notícia que portaran les declarants (i els seus fills, si en tenen) a un lloc segur.
Però rep una notícia sobre una dona apunyalada al seu domicili. Dos agents, un home i una dona, li informen que han detingut el sospitós i que els veïns l’han reconegut. La dona apunyalada és germana d’una dona a qui la jutgessa i el seu equip van aconseguir salvar. (Per què havia sortit de la presó?). La dona salvada va autoritzar la jutgessa a explicar la història.
La quarta part: “Las que no están”
Hi intervenen les autores següents: Elena Amorós García, Margarita Rodríguez Moreiras, Susana Gisbert Grifo, Cristina Mere Bermejo y Eloína González Orviz.
En aquesta part es parla directament de la por. Una dona explica que el seu company té gelosia malaltissa. Que va començar de mica en mica i que ara acaba en violència física. Que ella volia ser infermera, però treballava en un bar. Era romanesa. No tenia prop la família. Un client la va enamorar i va començar a controlar tots els seus moviments i activitats. Al final no va denunciar per por. La jutgessa va veure el nom entre la llista de les víctimes d’assassinat. També hi ha un relat interessant, perquè no és sectari, sobre una jutgessa jove que, com que la víctima no gosa declarar, la fa marxar. Era ella qui tenia por de la situació. Després la fiscal li crida l’atenció i li suggereix que canviï de jutjat. Perquè així no ho fa bé.
Hi ha altres casos de dones que superen la por i aconsegueixen escapar dels agressors gràcies al sistema.
El conte següent és el que dóna títol al llibre, Hijas del miedo. L’autora és escriptora, a més de magistrada. Parla de la violència vicària. I la inoperància d’una jutgessa que no empresona el maltractador. Al relat una dona gran para la taula per Nadal. Però el passarà sola, sense els seus nets ni la seva nora. Ho feia per castigar-se a si mateixa, perquè el maltractador era el seu fill. Aquest, després de la separació, se’n va endur el nen, que s’estava amb l’àvia, i va deixar la nena. Per què aquest home no estava pres, per què tenia dret a veure els fills? Per què havien deixat els nens amb l’àvia si aquest home era tan perillós?
Al relat “Señales” es parla de la identificació de la jutgessa amb la víctima, ja que ella també ha estat maltractada. Una adolescent denuncia la seva mare per maltractaments. La mare havia estat maltractada pel pare de la nena. Va ser condemnat i elles van anar canviant de casa d’acollida (ens preguntem per què) fins que van poder viure soles. Però cap de les dues no va rebre teràpia. La noia té un xicot controlador i la mare la castigava per això. La noia menteix i la jutgessa pensa: ”Ja veuràs el que et passa”. Ella ho sap en carn pròpia. Això de la gelosia i el control ho ha viscut ella, la jutgessa, que se’n va poder lliurar i continuar estudiant fins a convertir-se en jutgessa de violència contra la dona.
El relat “La carta de Pablo”, escrit per la jutgessa i escriptora Eloina González Orviz, narra la qüestió de reobrir un cas. La denunciant va presentar denúncia per cops i lesions. El fill gran, Pablo, d’11 anys, no va voler declarar contra el pare, que deia que la dona havia caigut per les escales. L’assumpte va acabar arxivat. Però anys després arriba al jutjat una carta de Pablo. El pare havia faltat a la seva promesa ja que va atacar el gos de Pablo. La jutgessa ordena reobrir les diligències, però li va resultar difícil prendre la confessió al noi, tot i que havia escrit que volia declarar. Reconeix que el pare havia empès la mare perquè caigués per l’escala, la mare ara estava paraplègica. I el pare havia portat una altra dona a la casa i havia ferit el gos. Ara Pablo vol anar-se’n amb la seva germana a casa de la seva àvia. Obert el cas, posen el pare a la presó incondicional sense fiança. Hi intervenen els veïns i el personal del jutjat, i la jutgessa va possible que aquests nens iniciïn una nova vida.
Com veiem, aquest conjunt de relats abasta les diferents formes de violència i les dificultats amb què es troben les jutgesses per complir la seva feina, així com la satisfacció quan ho aconsegueixen, que serà cada vegada més gran en la mesura que tinguin els recursos necessaris per dur-la a terme.
Escrit per Graziella Baravalle