Pròleg del llibre “Mujeres y literatura. Usos amorosos y arquetipos en la España del Siglo de Oro” (2025), de Gemma Cánovas Sau, per Silvia Carrasco.
El 1637, un segle i mig abans de la publicació de l’obra de Mary Wollstonecraft, que es considera el primer manifest polític del pensament feminista, La vindicació dels drets de la dona (1792), i mig segle abans de l’obra del sacerdot Poullain de la Barre, Sobre la igualtat dels sexes (1673), es publica a Madrid la primera part de les Novelas ejemplares y amorosas de María de Zayas, en ple Segle d’Or de la literatura espanyola. Una sòlida exhibició literària amb una vocació didàctica explícita del plantejament central del feminisme en la seva presa de consciència, que es concreta al voltant de l’educació i de la violència com a eixos: la violència de l’exclusió del coneixement per comprendre i qüestionar l’injust ordre patriarcal i la violència intrínseca, directa i indirecta, de la relació amb els homes i amb el matrimoni com a únic destí, que té en el convent l’única renúncia i via d’escapament possible a aquest destí.
Reivindicació de l’educació i denúncia de la violència dels homes, que es troben també, encara que amb menor vocació didàctica i expressió explícita de les opinions de les autores, en dues novel·listes més, contemporànies de María de Zayas, Mariana de Carvajal i Leonor de Meneses. Encara que l’estructura i l’estil de les seves novel·les segueixin l’estela de les novel·les exemplars de Cervantes i el relat reprodueixi la trobada d’una sèrie de personatges que narren per torns les diferents històries en el que s’ha anomenat el Decameró espanyol, els seus missatges i advertències per a les dones i les reflexions i opinions que introdueixen les autores com a part de la narració, són d’una actualitat tan sorprenent com dolorosa.
A tot això ens acosta l’obra de Gemma Cánovas Usos amorosos y arquetipos, un repàs exhaustiu al que s’ha pogut saber sobre les autores, les seves obres, les seves perspectives i el seu context, però que ens brinda una anàlisi encara més interessant i inquietant basada en la hipòtesi següent: si les condicions estructurals d’opressió de les dones persisteixen en allò més profund –sabem de sobres què passa als patriarcats de consentiment com el nostre– la conformació del psiquisme de les dones socialitzades en aquelles estructures no difereix actualment de manera substancial. Consistentment, també s’identifiquen el buit i la indefensió que comporta aquesta experiència comuna, tant en les possibilitats del seu desenvolupament autònom en tant que éssers humans, com en la dificultat per establir relacions sanes amb els homes, un procés de maduració mutilat que de manera tan aclaparadora se segueix servint de la bellesa com a falsa moneda de l’engany.
Aquest exercici d’anàlisi i comparació es nodreix àmpliament del bagatge teòric i de l’experiència clínica de l’autora, referent en el seu àmbit com a professional especialitzada en comprendre i atendre des de la psicoteràpia els processos de les dones afectades per la violència masclista en entorns socials diversos, des dels serveis públics i la consulta privada. Així, va esmicolant de forma sistemàtica els relats de les tres autores per arribar al nucli de la comparació i la descripció d’arquetips encara ben instal·lats a la nostra cultura patriarcal aquí i ara.
La història general del feminisme i de les seves onades, o la de les seves precursores a Espanya, s’hauria de revisar quant a l’esforç realitzat per aquestes autores en un context diametralment oposat al dels cercles que van afavorir l’afany per desfer-se de la tirania de l’Antic Règim donant lloc al pensament il·lustrat en altres latituds, com França i Anglaterra. Els relats de les Desenganyadores i les històries que s’amaguen al darrere de les notícies que esquitxen constantment les pàgines dels diaris i que rescatem les feministes pertanyen, així, a la mateixa matèria primera de l’experiència d’opressió.
Què fem ara si no és reivindicar una educació feminista per a la igualtat entre dones i homes com a principal eina per lluitar contra la violència masclista en totes les seves formes i contra l’ordre patriarcal en la seva versió contemporània? No volem, precisament, traslladar a totes les dones la necessitat de prendre consciència de la seva identitat independent, de la seva dignitat intrínseca, rebutjant tota valoració masculina dels nostres cossos i del nostre valor com a persones davant de les noves màscares del patriarcat neoliberal?
Us convido a llegir, gaudir i aprendre de les lliçons que ofereix Usos amorosos y arquetipos per començar a desmantellar l’engany d’aquest sistema de gènere que fa segles que ens mutila.