Escrit per Silvia Carrasco
Ara fa 50 anys, el maig de 1976, només sis mesos després de la mort de Franco i encara sota una forta repressió, més de 4000 dones es van reunir al Paranimf de la Universitat de Barcelona per celebrar les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Amb una mitjana de 500 assistents a cada sessió, desbordant l’aforament, assegudes al terra per passadissos i laterals, com veiem a les imatges del moment. Recuperant i actualitzant idees i paraules feministes, les jornades van denunciar les infames injustícies del franquisme contra les dones i van proclamar, ben alt i ben clar, que no estaven disposades a ocupar mai més un segon pla, ni a la lluita política ni a la societat que s’havia de construir.
Les noies que, com jo, estrenàvem els 16 anys i passàvem de la infantesa a l’adolescència amb tota l’efervescència de l’edat coincidint amb les esperances desfermades i l’alegria reivindicativa de l’inici de la Transició ja no tindríem aturador. O això pensàvem i pensaven, també, les nostres mares, les de les famílies antifranquistes que havien hagut d’aguantar quaranta anys de condemna i les que anaven prenent consciència amb l’aire combatiu dels temps. La meva mare havia viscut a la mateixa edat un altre moment històric que obria inesperadament les oportunitats per una filla de treballadors del tèxtil amb una passió vital per la cultura i l’educació, malgrat les resistències conservadores nacional-catòliques i l’onada feixista que assolava Europa i s’infiltrava a Espanya. No cal dir que havia projectat en mi l’empeny per fer possible tot allò que la derrota de la II República li havia arrabassat, com a dona i com a treballadora. Tot el què arribava del què van inaugurar les jornades era un nou alè llargament esperat.
Les jornades van tenir un èxit inaudit. Hi van anar dones de molts entorns diversos. Dones que formaven part d’organitzacions polítiques i sindicats clandestins, associacions de veïns (encara no es deien també de veïnes) i associacions culturals i cíviques que camuflaven bé altres activitats i permetien dur aquella doble vida habitual dels perdedors de la guerra. Val la pena rellegir els debats i les idees d’aquelles jornades, tant les que generaven consensos transversals, com les que van impedir, al capdavall, crear un moviment feminista unitari al voltant d’experiències, interessos i clams compartits. Dificultats a les que s’afegien les tensions primerenques amb els partits polítics, que s’atorgaven la representació d’aquelles demandes, tot i que a l’hora de la veritat, llavors, com ara, quedaven sempre relegades -no era mai el moment oportú-, o bé eren la primera moneda de canvi a sacrificar.
Tot revisant els textos de les ponències i les resolucions, és desolador comprovar que encara son plenament vigents moltes qüestions, tot i el canvi profund del marc legal i el context social d’aquests 50 anys. Entre d’altres, la persistència de la bretxa salarial, la feminització de la precarietat al llarg de la vida, o bé la violència masclista en totes les seves formes. Aquestes dècades també ens ha mostrat, per exemple, que l’accés massiu a més educació que els homes no es tradueix en més consciència política feminista ni en més poder real. Hem pogut constatar, a més, com el patriarcat reacciona als avenços en igualtat entre dones i homes i es reinventa amb noves i poderoses màscares, en aliança amb l’individualisme i la mercantilització de la vida del capitalisme neoliberal, que ens afecten de ple.
Qui ens havia de dir aleshores que també viuríem el primer retrocés en drets després de tants anys de democràcia amb importants, per bé que fràgils, polítiques d’igualtat. No ens podíem imaginar que ens sotmetrien noves lleis que esborren les dones com a realitat material i com a subjectes polítics de la nostra pròpia lluita. O que seriem objecte de censura, difamació i persecució, tant per part de la resistència patriarcal de la dreta com d’aquells que teòricament havien assumit les nostres reivindicacions per transformar la societat. Que hauríem de fer front a una infiltració dins del moviment que intenta capgirar i re-significar l’agenda feminista construïda i consolidada al llarg de tres segles per reduir-nos a identitats, mentre presenta l’explotació sexual i reproductiva com apoderament i altruisme i reforça els privilegis dels homes i dels rics.
Aquest proper 30 de maig, el Paranimf de la Universitat de Barcelona acollirà la commemoració dels 50 anys de les I Jornades Catalanes de la Dona, i farem d’aquesta nova trobada un altre esdeveniment clau en la història del moviment feminista a Catalunya. La Comissió Moviment Dones Feministes i el Partit Feministas al Congreso (PFAC), ens proposen una Jornada per establir nous consensos i un programa de treball polític i social d’interpel·lació i mobilització. Ens hi trobarem moltes dones que van ser al capdavant de la lluita a la Transició, les que hi som ara, i les que ja estan prenent el relleu, des de la reflexió i l’experiència compartida.
No hi podeu faltar! Dones, en lluita, ara més que mai!
L’ esdeveniment és gratuït però requereix inscripció prèvia per qüestions d’aforament, a través del web oficial: www.50anysjornadesdones.cat
Programa de la Jornada: https://www.50anysjornadesdones.cat/programa/