Els testimonis de destransicionadores

Tot i que sentim a parlar constantment de les persones “trans”, no sentim mai a parlar de les persones “detrans” o destransicionadores. Les destransicionadores són persones que degut a la disfòria de gènere que patien van optar per un procés de transició farmacològic i/o quirúrgic per semblar de l’altre sexe però que després s’empenedeixen i decideixen aturar-lo i tornar enrere, intentant revertir-lo i reconeixent el seu sexe biològic.

L’experiència de la destransició, tant a nivell personal, com mèdica i social, és una realitat que incomoda el moviment transactivista, i els testimonis de les persones destransicionadores s’intenten ocultar apel·lant a una suposada transfòbia. Tanmateix, exposar aquesta cara oculta del fenomen “trans” és molt necessàri per ajudar a comprendre la realitat darrere el malestar que empeny a moltes persones a declarar-se “trans” i iniciar una transició mèdica de conseqüències irreversibles.

A continuació us mostrem els testimonis traduïts de dones que es van identificar durant un temps com a “homes trans”, que expliquen la seva experiència i que s’atreveixen a compartir la seva història: el context i els pensaments que les van portar a la transició, com la van viure i finalment com van adonar-se que “ser trans” no era la solució als seus problemes.

Els testimonis de dones destransicionadores

Carol, 41 anys, California

  • La identitat transgènere em va oferir una explicació a perquè jo estava malament. Tota la vida m’he sentit diferent. Mai no m’he sentit com una nena perquè mai no he pogut actuar com ho feien les altres. Quan tenia 6 anys plorava i cridava perquè no volia portar vestits. Quan en tenia 9 demanava a la meva mare una pilota. Ella em deia “no, les pilotes són per a nens”. A l’escola els altres se’n reien de mi perquè “em comportava com un nen”. Em deien que la meva manera de ser estava malament, que m’havia de comportar com una nena.
  • Les meves experiències durant la infància van impactar en la meva identitat i autoestima. Odiava ser una dona. Al contrari de moltes destransicionadores, jo vaig viure molts anys com a lesbiana abans de transicionar.
  • Vaig viure una sèrie d’esdeveniments als 30 anys que em van canviar la vida i em van portar cap a una depressió fosca i profunda. Semblava que m’estigués ofegant i la disfòria es va tornar insuportable. L’única manera que veia de sortir-me’n era transicionar.
  • Al principi, la testosterona que vaig començar a injectar-me va augmentar el meu estat d’ànim i els meus nivells d’energia. Però després de dos anys vaig començar a patir efectes secundaris terribles. L’atròfia vaginal i uterina (que pot fer que el teixit s’esquerdi i sagni) era extremadament dolorosa. Els nivells de colesterol em van augmentar i vaig començar a tenir palpitacions. Em vaig posar tan ansiosa que vaig començar a tenir atacs de pànic.
  • Vaig començar a prendre antidepressius per tractar la meva depressió i em van permetre fer-me preguntes difícils, necessàries per atendre la meva disfòria sense continuar vivint com a persona trans. Ha estat la cosa més difícil que he fet en la meva vida, però em sento feliç cada dia d’haver destransicionat.
  • Sento, per primera vegada en la vida, que estic vivint d’una manera autèntica. Soc mare, cònjuge, lesbiana.

Font: Post Trans (post-trans.com) i article The Economist

Keira Bell, Regne Unit

  • Des dels 14 anys em vaig començar a sentir desconnectada del meu cos. Sentia que hi havia algun problema de disconformitat de gènere. Transicionar a home semblava la solució després d’haver estat estancada en una depressió severa i patint ansietat mentre les noies del meu voltant semblaven felices i tranquil·les.
  • Em pensava que transicionar em permetria navegar millor pel món en el meu cos, ja no hauria d’enfrontar-me als processos corporals traumatitzants i als inconvenients de ser dona. Em donaria força i control sobre la meva vida i no hauria de patir el pes de les expectatives que hi havia sobre les meves espatlles, seria més atractiva i no em sentiria rara i incòmoda amb el sexe lèsbic.
  • Em van donar bloquejadors de la pubertat als 16 anys. Testosterona als 17. Una doble mastectomia als 20. Un any després de la meva cirurgia el fum es va començar a esvair i vaig començar a pensar amb claredat. Ni les hormones, ni cap cirurgia em farien un home.
  • Encara estava alienada, deprimida i angoixada. Vaig parar amb les injeccions i vaig començar a analitzar la meva ment. No havia nascut malament, no m’havia alliberat.
  • El meu cos va acabar adolorit, trencat i desorientat. Com a noia que no encaixava en els rols de gènere em faltaven models de conducta i un sentit de comunitat. També tenia una carència d’educació sobre el meu cos femení. Em faltaven amor i acceptació.

Font: Post Trans (post-trans.com)

Grace Lidinsky-Smith, Nova York

  • He comès molts errors a la meva vida. Però cap m’ha afectat de manera tan indeleble, ni m’ha causat un penediment tan profund com la meva decisió del 2017 de fer la transició de dona a home. Mentre escric això, les cicatrius de la mastectomia em baten al pit. 4 anys després, m’he fet gran, més savia i molt més prudent. Però les cicatrius continuen.
  • Durant la nostra breu consulta preoperatòria, la meva cirurgiana va dir que aquesta era una cirurgia fàcil. Recuperació ràpida, tornaria a la normalitat en molt poc temps.
  • Esperava un poderós alleujament de la meva disfòria. No tenia ni idea del dolent que seria. Però un cop em vaig operar, ho vaig descobrir per mi mateixa.
  • Després de la meva mastectomia, em vaig sentir cosida, adolorida, espantós. Les meves sutures traspuaven sang, el meu abdomen estava inflat i grotesc. El meu pit no se sentia gens natural. Una pertorbadora sensació d’adormiment i dolor ocasional havia substituït el que ara em vaig adonar que era la sensació natural del meu cos intacte. I gairebé immediatament després de la cirurgia, el temor al penediment va començar.
  • No només això, sinó que els meus sentiments de disfòria de gènere van augmentar. La meva obsessió va migrar als meus malucs, a la meva veu i als meus gestos. La meitat superior del meu cos semblava bé, però què faria amb els meus malucs? Amb la manera com em movia? Estava més obsessionada que mai.
  • Vaig tenir aquesta terrible sensació: que res mai seria suficient, que podria seguir tallant i tallant el meu cos, però encara seria la mateixa, cada cop més ferida per sota. Aquell sentiment creixia i creixia. Quan es va fer prou fort, vaig començar a adonar-me que hauria de destransicionar. Vaig aturar T, i aleshores la meva tristesa esmorteïda per les hormones va tornar a inundar-me.
  • Quan em vaig adonar que la meva mastectomia havia estat un error, em vaig sentir traïda i confosa.
  • Va ser difícil, especialment els primers sis mesos. Va empitjorar després que em vaig adonar que necessitava destransicionar i fer les paus amb el meu cos i acceptar que no es restauraria mai.

Font: Post Trans (post-trans.com) i Blog personal.

Sinéad Watson, 30 anys, Escòcia

  • No m’agradaven els vestits. Jo volia jugar amb els nois, pujar als arbres i rodar pel fang. Quan vaig tenir el meu període, em vaig sentir fastigosa, bruta i avergonyida. També vaig patir amb els canvis d’aparença, especialment amb l’atenció no desitjada que comportava tenir pits grans. 
  • El procés d’obtenir hormones va ser sorprenentment senzill: no hi va haver una investigació profunda sobre què podria haver causat la meva depressió. Les agressions mai van sorgir.
  • Al principi la testosterona semblava una solució miraculosa. Abans, intentar motivar-me per fer qualsevol cosa era un malson. Amb la testosterona vaig tornar al gimnàs, vaig començar a córrer de nou. 
  • Passava per davant de pubs amb borratxos fumant fora i ni tan sols em miraven. Era un món diferent. No hi havia por que em seguissin o em toquessin o, en el pitjor dels casos, que em violéssin.
  • Em vaig sotmetre a una doble mastectomia i tenia la intenció de fer-me una cirurgia “inferior” (faloplastia). Però llavors va sorgir la meva depressió i van començar els meus dubtes.
  • Tots els problemes que se suposava que s’havien de resoldre amb la transició encara eren allà. Havia desenvolupat problemes de bufeta a causa de la testosterona i estava experimentant rampes abdominals greus. Vaig tenir una crisi d’identitat massiva i no em podia creure el que havia fet.
  • Vaig deixar de prendre testosterona, però molts dels canvis, la mastectomia, la veu més profunda i l’augment del pèl facial, mai no es revertiran. Per a mi, la destransició significa acceptar el meu cos tal com és ara, tot i que inevitablement em senti arrepentida. El que hauria d’haver fet era intentar acceptar els meus pits normals i sans. He perdut aquesta oportunitat. 

Font: Entrevista The Times.

Michelle Alleva, 30 anys, Canadà

  • Em vaig identificar com a transgènere durant deu anys. Durant aquest temps, hagués dit que tenia una “identitat de gènere” en desacord amb el sexe que es va observar i registrar quan vaig néixer. Part de la destransició va ser deixar de subscriure el marc de la identitat de gènere. La destransició em va obligar a examinar-lo per poder entendre per què havia fet la transició. Però com més ho examinava, menys sentit tenia.
  • Una part de la societat ha decidit que és “progressista” permetre que les persones que són homes s’identifiquin a la categoria femenina i viceversa. També vaig creure això durant molts anys.
  • No m’adonava de fins a quin punt convertir “home” i “dona” en categories mixtes afectaria a tota la societat.
  • Les meves característiques femenines em van provocar tal angoixa emocional que em vaig fer una mastectomia i una histerectomia. Negar la meva realitat material no em va servir en absolut. Em va convertir en algú que creia que tenia dret a controlar com em percebien els altres. Va fer que la meva felicitat depengués d’això. Estava abocada a la decepció. Mai pots controlar com et perceben els altres.
  • L’actual campanya política al voltant del gènere no tracta dels drets humans. Es tracta de la redefinició de les classes de sexe biològic. No és un “dret humà” redefinir paraules perquè t’incloguin. No és un “dret humà” ocupar un espai reservat al sexe oposat. No és un “dret humà” que se’ls concedeixi l’accés a fàrmacs i cirurgies mitjançant l’autodiagnòstic.

Font: Blog personal