Aquesta és la nostra traducció de l’informe executiu de la versió final de l’Informe Cass fet públic l’abril de 2024, després de quatre anys d’investigació i més de 400 pàgines amb tots els detalls. Ja en coneixíem l’informe intermedi de primavera de 2022 i el vam tenir en compte en el nostre propi informe D’homes adults a nenes adolescents publicat el novembre de 2022.
Advertim que hem mantingut el vocabulari emprat per l’informe atesa la transcendència de la investigació i el seu significat. Tot i que l’informe parla de “persones trans” cal entendre que es refereix a persones amb disfòria.
Context
L’exploració de la identitat és un procés completament natural durant la infantesa i, en especial, l’adolescència i i poques vegades requereix intervenció clínica. Tot i això, en els últims cinc o deu anys, el nombre de nenes, nens i joves derivats per rebre suport del NHS (National Health Service, Servei Nacional de Salut del Regne Unit) en relació amb la seva identitat de gènere ha augmentat ràpidament.
Com a resultat, les i els menors esperen diversos anys per rebre suport clínic i durant aquest temps ells i les seves famílies han de trobar sentit a les seves situacions individuals, sovint enfrontant problemàtiques i alteracions considerables.
Hi ha hagut un patró similar a d’altres països occidentals, on els metges han estat observant no només un creixent nombre de casos sinó també un canvi en el repertori de casos de joves que busquen suport.
Hi ha hagut moltes més dones (l’informe diu “registrades com a dones en néixer”) que acudeixen al servei a l’adolescència, cosa que marca un canvi respecte al grup que tradicionalment han atès aquests serveis; és a dir, homes (“registrats homes en néixer”) que eren derivats durant la infantesa i en els quals es va basar l’enfocament clínic previ d’atenció.
Els metges també van observar que aquestes i aquests joves sovint presentaven altres problemes a què havien de fer front, a més del patiment relacionat amb el gènere (recordem que en anglès l’accepció aquí equival a sexe).
La revisió o l’estudi independent es va proposar comprendre les raons de l’augment de les derivacions i el canvi en la composició dels casos i identificar l’enfocament clínic i el model de servei que atendria millor aquesta població.
Per proporcionar una base d’evidència sobre la qual fer les seves recomanacions, es va encarregar a la Universitat de York que fes una sèrie de revisions sistemàtiques independents de l’evidència existent, així com noves indagacions qualitatives i quantitatives per disposar de més evidència.
La Dra. Cass també va dur a terme un extens programa de participació amb joves, pares, metges i altres professionals associats.
Resum dels punts clau
• No hi ha una explicació senzilla per a l’augment en el nombre de persones, majoritàriament joves i adults joves, que tenen una “identitat trans” o de “gènere divers”, però hi ha un acord ampli en què és el resultat d’una interacció complexa entre factors biològics, psicològics i socials. Aquest equilibri de factors serà diferent en cada individu (les cometes són nostres).
• Hi ha punts de vista contradictoris sobre l’enfocament clínic i les expectatives d’atenció de vegades són lluny de la pràctica clínica habitual. Això ha fet que alguns metges tinguin por de treballar amb joves que qüestionen el gènere (de nou, es pot entendre com a sexe), tot i que la seva presentació és similar a la de molts nens i joves que acudeixen a altres serveis del NHS.
• Una avaluació de les directrius internacionals per a l’atenció i el tractament de nens i joves amb incongruència de gènere va trobar que cap directriu podia aplicar-se totalment al NHS d’Anglaterra.
• Tot i que s’ha publicat una quantitat considerable d’investigacions en aquest camp, les revisions sistemàtiques d’evidència van demostrar la mala qualitat dels estudis publicats, cosa que significa que no hi ha una base d’evidència fiable sobre la qual prendre decisions clíniques o que serveixi perquè les nenes, els nens i les seves famílies triïn opcions informades.
• Les fortaleses i les debilitats de l’evidència sobre la cura de nenes, nens i joves sovint es tergiversen i exageren, tant a les publicacions com al debat social.
• La controvèrsia al voltant de l’ús de tractaments mèdics ha desviat l’atenció d’allò que es pretén aconseguir amb l’atenció i el tractament individualitzats per a les persones que busquen el suport dels serveis de gènere del NSH.
• La justificació de la supressió primerenca de la pubertat continua sense estar clara i l’evidència sobre el seu impacte en la disfòria de gènere i en la salut mental o psicosocial és feble. Se’n desconeix l’efecte sobre el desenvolupament cognitiu i psicosexual.
• L’ús d’hormones masculinitzants/feminitzants en menors de 18 anys també presenta moltes incògnites, malgrat el seu ús perllongat en la població adulta transgènere. La manca de dades de seguiment a llarg termini sobre aquells que van començar el tractament a una edat més primerenca significa que no tenim informació adequada sobre la varietat de resultats per a aquest grup.
• Els metges no poden determinar amb certesa quins nens i joves tindran una “identitat trans duradora” (les cometes són nostres).
• Per a la majoria dels joves, la via mèdica no serà la millor manera de gestionar el patiment relacionat amb el gènere. En el cas d’aquells joves per als quals la via mèdica està clínicament indicada, no n’hi ha prou d’oferir-la sense abordar també altres importants problemes de salut mental i/o problemes psicosocials.
• La innovació és important perquè la medicina avanci, però cal que hi hagi un nivell adequat de seguiment, supervisió i regulació que no obstrueixi el progrés però que alhora eviti la introducció d’enfocaments no provats a la pràctica clínica. La innovació ha de partir de l’evidència i ha de contribuir-hi.
Resum de les recomanacions
Les recomanacions estableixen un enfocament diferent de l’atenció sanitària, més estretament alineat amb la pràctica clínica habitual del NHS que considera la persona jove de manera integral i no només en termes del patiment relacionat amb el gènere. L’objectiu central de l’avaluació hauria de ser ajudar les persones joves a desenvolupar-se i assolir els seus objectius de vida.
• Els serveis han d’operar amb els mateixos estàndards que altres serveis que atenen infants i joves amb problemàtiques complexes i/o factors de risc afegits.
• Han d’ampliar la seva capacitat a través d’un model de servei distribuït, basat en serveis pediàtrics i amb vincles més forts entre els serveis secundaris i especialitzats.
• Els infants/joves derivats als serveis de gènere del NHS han de ser objecte d’una avaluació integral de necessitats per fonamentar el pla d’atenció individualitzat. Això hauria d’incloure proves de detecció d’afeccions del desenvolupament neurològic, inclòs el trastorn de l’espectre autista, i una avaluació de la salut mental.
• Cal utilitzar enfocaments de tractament psicològic i psicofarmacològic estàndard basats en l’evidència per donar suport al maneig del patiment associat a la incongruència de gènere i les problemàtiques concurrents, inclòs el suport als pares/cuidadors i germans, segons correspongui.
• Els serveis han d’establir un circuit d’atenció separat per a les nenes i els nens prepúbers i les seves famílies, garantint que se’ls doni prioritat en la discussió inicial sobre com els pares poden recolzar millor les filles i els fills d’una manera equilibrada i sense prejudicis. Quan les famílies/cuidadors prenen decisions sobre la transició social de nens prepúbers, els serveis han de garantir que puguin ser atesos com més aviat millor per un professional clínic amb experiència rellevant.
• El NHS d’Anglaterra (el servei té competències independents a Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord) hauria de garantir que cada Centre Regional tingui un servei de seguiment per a joves de 17 a 25 anys, ja sigui ampliant el repertori del servei regional per a infants i joves o mitjançant serveis associats, per garantir la continuïtat de l’atenció i el suport en una etapa potencialment vulnerable del seu itinerari. Això també permetrà recopilar dades de seguiment clíniques i de recerca.
• Cal que hi hagi dispositius específics per a les persones que estan considerant la destransició, tenint en compte que és possible que no vulguin tornar a ser tractades pels serveis on se les estava atenent.
• Cal establir un programa complet d’investigació per analitzar les característiques, intervencions i resultats de cada jove que acudeix als serveis de gènere del NHS.
• L’assaig clínic sobre bloquejadors de la pubertat anunciat amb anterioritat pel NHS d’Anglaterra hauria de formar part d’un programa de recerca que avaluï també els resultats de les intervencions psicosocials i les hormones masculinitzants/feminitzants.
• L’opció de proporcionar hormones masculinitzants/feminitzants a partir dels 16 anys continua disponible, però l’informe recomana extremar-ne la precaució. Hi hauria d’haver una justificació clínica clara per administrar hormones en aquesta etapa en comptes d’esperar fins que una persona faci 18 anys. Cada cas considerat per a tractament mèdic s’ha de discutir en un equip multidisciplinari nacional.
• Cal comunicar clarament les implicacions de l’assistència sanitària privada a qualsevol sol·licitud futura al NHS per a tractament, seguiment i/o participació en la investigació, així com les responsabilitats dels farmacèutics a l’hora de dispensar receptes prescrites pel sector privat.
Ens sembla fonamental afegir que l’Informe Cass també assenyala l’impacte de l’entorn educatiu i mediàtic que ha contribuït a l’augment exponencial de casos de disfòria de gènere en la infància i l’adolescència, com s’ha mostrat en la investigació que ha donat lloc a La Coeducación secuestrada. Crítica feminista a la penetración de la ideología transgenerista en la educación (Barcelona: Octaedro, 2022), coordinada por Sílvia Carrasco.