Després de l’entrada en vigor de la Llei orgànica 10/2022 de garantia integral de la llibertat sexual (coneguda com la Llei de “només sí és sí”) han començat a aparèixer notícies de rebaixes en les condemnes de delinqüents sexuals i una immensa allau d’experts s’han llançat a argumentar a favor i en contra de la llei: que si els jutges són tots masclistes, que si no s’hi va incloure una clàusula de dret transitori, que si la modificació estava imposada pel Conveni d’Istanbul, que si no s’ha fet cas dels informes tècnics. Intentarem posar les idees en ordre.
Cal afegir que, a més de la modificació de penes en els delictes de llibertat sexual del Codi Penal, aquesta Llei té l’objectiu d’oferir una garantia i protecció integral a les víctimes de les violències sexuals, així com sensibilitzar la ciutadania i promoure la formació en els àmbits educatiu, laboral, digital, publicitari i mediàtic, entre d’altres.
1. Per què sorgeix la necessitat d’aquesta modificació?
El 7 de juliol de 2016, de matinada, cinc homes introdueixen amb enganys una noia en un portal i la violen. Tant l’Audiència Provincial com el Tribunal Superior de Justícia de Navarra van entendre que aquells fets eren constitutius d’abús sexual perquè no hi van apreciar intimidació en el fet que la noia estigués envoltada de cinc homes que la doblaven en mida en un espai d’un metre quadrat amb una única sortida. Aquella interpretació tan profundament masclista, juntament amb el vot particular que veia “jolgorio” en els vídeos que els cinc tipus havien gravat durant l’agressió, va despertar com mai el moviment feminista. Centenars de milers de dones van envair els carrers a tot el país al crit de “germana, jo sí que et crec”, “ni una menys” i clamant contra la “justícia patriarcal”.
Simultàniament, el moviment #MeToo (#yotambién a Espanya) va donar veu i força a milers de dones per denunciar la violència sexual a què s’havien vist sotmeses al llarg de la seva vida. Ja no érem unes quantes histèriques. Resulta que allò que moltes pensaven que era anecdòtic i particular havia esdevingut un fet generalitzat. Ara ens havien d’escoltar i havien de creure el nostre relat.
En el marc d’aquest context, cada cop més juristes van entendre que la legislació relativa als delictes contra la llibertat sexual (rúbrica actual del Títol VIII-Llibre II del Codi Penal) mereixia una revisió. L’última s’havia fet el 1999 i, després de 23 anys, semblava convenient modernitzar aquelles figures penals.
2. Quina era la idea inicial de la llei del “només sí és sí”?
La situació que es preveia fins ara al Codi Penal era la diferència entre dues figures. D’una banda, l’agressió sexual, entesa com a actes de naturalesa sexual no consentits emprant a més violència o intimidació per executar-los (per exemple, un home acorrala una dona i la sotmet a tocaments mentre l’amenaça amb una navalla). I de l’altra, amb penes més lleus que els delictes anteriors, l’abús sexual: aquests mateixos actes de naturalesa sexual sense consentiment, però sense violència ni intimidació. Aquí s’incloïen casos com els de la submissió química, és a dir, drogar una persona per després abusar-ne sexualment. Era clamorosament injust que usar substàncies per incapacitar la víctima suposés una pena menor.
Dins les dues figures es preveien diferents agreujants: ser comesa per dues o més persones, tractar-se d’una víctima especialment vulnerable o la penetració amb el penis o amb altres objectes.
Aquí entra la idea inicial de la modificació: el consentiment és al centre, és a dir, qualsevol acte sexual no consentit és agressió, amb independència que hi hagi o no violència o intimidació, perquè la sola absència del consentiment ja suposa una violència implícita. A més, es preveu el càstig de situacions que fins ara no estaven ni previstes, com l’assetjament al carrer. La idea, fins aquí, era bona.
3. D’acord, refonem, i després què passa?
En aquest punt és on comencem a introduir els tecnicismes jurídics.
Primer cal aclarir un parell de conceptes. D’una banda, la graduació de les penes. El Codi Penal mai no disposa una pena concreta a cada delicte, sinó que estableix una forquilla, per exemple, una pena de presó de 6 a 10 anys. Com es concreta? No és al lliure arbitri dels jutges, o no del tot. Aquest codi també conté una sèrie de normes per a la seva concreció: per exemple, quan concorre una causa atenuant s’aplicarà la meitat inferior de la pena (art. 66.1.1a), és a dir, si de 6 a 10 anys hi van 4 anys, la meitat inferior daquesta pena és de 6 a 8 anys. Així s’acota el poder de graduació dels jutges, de manera que en aquest exemple concret la decisió passa d’una forquilla de 4 anys de diferència a només 2.
Però a més, aquesta graduació s’ha de raonar, perquè si no es justifica correctament, dona la possibilitat de recórrer. Seguint el nostre exemple, davant d’un fet que té prevista aquesta pena de 6 a 10 anys de presó on concorre una sola atenuant i cap agreujant, i on s’entén que no hi ha cap fet addicional que permeti agreujar la pena prevista, s’establiria la pena mínima de la meitat inferior, és a dir, 6 anys.
El que ha passat en refondre dos delictes en un és que les forquilles quedaven excessivament àmplies. Per exemple: l’abús sexual simple anava des d’una multa econòmica als 3 anys de presó, mentre que l’agressió sexual simple tenia prevista una pena d’1 a 4 anys de presó. La diferència entre una pena de multa i els anys de presó previstos era tan gran que es va decidir acotar aquestes forquilles.
El problema s’ha produït en tocar tant els límits màxims com els mínims, sense preveure la possibilitat d’introduir una disposició transitòria.
Aquí entra el segon concepte: la revisió de les penes. Per això cal explicar com funcionen les seccions d’execució dins dels jutjats penals. Són equips de funcionaris encarregats de controlar el compliment de les penes imposades: des de l’embargament de béns quan no es paga una multa fins a l’emissió de les ordres de cerca i captura perquè es localitzi algú que ha d’entrar a la presó. I, és clar, també els terminis de compliment de les penes.
Per exemple, si es despenalitza una conducta en concret (com va passar el 1976 amb l’adulteri) automàticament s’han de revisar totes les condemnes per aquest delicte i posar en llibertat immediatament els que les estiguin complint.
Per què? Doncs perquè en dret penal hi ha un principi: in dubio pro reo, és a dir, en cas de dubte (o de canvi) sempre s’interpretarà o s’aplicarà la norma més favorable al reu. I aquesta norma s’aplica d’ofici, per això no cal ni tan sols que el mateix reu ho sol·liciti, encara que per descomptat els advocats estan iniciant el procediment, sense esperar que ho faci el Tribunal.
Hi ha fils fantàstics a Twitter on expliquen amb detall la comparativa de les penes (per exemple, aquest).
4. Es podria haver evitat la reducció de penes?
Sí, tot això es podria haver evitat introduint una clàusula anomenada “de dret transitori”, és a dir, una norma que regula les situacions ja existents just en el moment en què canvia la llei: les que es van cometre sota la vigència de la llei anterior que encara no s’han jutjat, o les comeses i jutjades i que es troben en ple compliment de la condemna.
Aquest tipus de normes de dret transitori solen preveure que, en el cas que la pena que ja s’estigui complint es trobi dins de la forquilla de penes que estableix la nova norma, es mantingui la pena sense aplicar-hi rebaixes automàtiques. Sembla que a tothom se li va oblidar introduir aquesta clàusula: a comissions interministerials, grups parlamentaris, CGPJ, Consell Fiscal. I és perfectament possible que hagi passat això, que no sigui intencionat sinó un oblit, cosa que no li resta gravetat.
Encara que les sentències que es revisin a la baixa siguin poques, la sensació de desprotecció de les víctimes i de les dones en general és total. Aquelles dones que han hagut d’enfrontar-se a un fet profundament traumàtic, a un procés penal que moltes vegades les revictimitza i a uns períodes de temps llarguíssims fins que s’aconsegueix (de vegades, no sempre) una condemna, veuen ara com als seus violadors se’ls rebaixa la pena.
5. Excuses: “és que tots els jutges són uns masclistes”, “és que les feministes sou unes punitivistes”
Per descomptat que existeix el masclisme a la carrera judicial, com a la resta de la societat. Tanmateix, no volem caure en anàlisis tan grolleres. Només estudiant una mica com funciona el procés penal, s’entén que no hi ha un “complot judicial” per rebentar aquesta llei.
I tampoc ens podem col·locar de perfil.
Evidentment la gravetat de les penes és un element de la prevenció general i especial, és a dir, del missatge que es dona, d’una banda, a la societat perquè vegi que una determinada conducta es considera il·lícita i la seva comissió comportarà un càstig i, de l’altra, al mateix culpable, perquè entengui que les seves accions comporten conseqüències. I afirmar això és de primer de dret penal, no és en cap cas punitivista.
Des del feminisme, el problema fonamental que veiem és que no només ha fallat la llei que, sens dubte, ha estat redactada amb una tècnica jurídica molt pobra. A més, la introducció de noves figures penals, com l’assetjament al carrer, no està acompanyada de previsions processals que en facilitin la persecució. De poc servirà una denúncia si després no es posen mitjans per localitzar el culpable, que moltes vegades s’amaga entre una munió de gent i és desconegut per a la víctima.
Falla, a més, un sistema penal i processal que revictimitza permanentment les víctimes. La llei no s’ha acompanyat, per exemple, de protocols d’actuació en el tracte a les víctimes per part dels professionals que les han d’atendre. Tampoc no s’acompanya amb dotació pressupostària per adaptar els edificis judicials i que víctima i victimari no s’hagin de creuar, o per dotar els òrgans de més professionals especialitzats (psicòlogues, treballadores socials, criminòlogues). Perquè hi ha feines que no es poden cobrir només ampliant la formació del funcionariat.
Les feministes exigim:
- Una revisió integral de les polítiques de persecució dels delictes de naturalesa sexual.
- Que en aquests delictes siguin també reconegudes com a víctimes les dones prostituïdes.
- Que es doti pressupostàriament d’un fons de compensació econòmica per a aquestes víctimes, ja que més d’un terç no cobra res i gairebé la meitat no rep la quantitat total de la indemnització fixada a la sentència (Font: La reparación económica a la víctima en el sistema de justicia, Helena Soleto Muñoz i Áurea Grané Chávez 2019)
- Que les polítiques de prevenció dels delictes d’agressió sexual no ignorin que els estereotips de gènere són el brou de cultiu d’aquesta violència, que la majoria de víctimes són dones i nenes i la totalitat d’agressors són homes.
Finalment, és imprescindible preguntar-se com es pot erradicar o reduir la violència sexual de tota mena, encara que es reformin adequadament les lleis, mentre els poders públics s’inhibeixen davant de la violència de la pornografia i des de diverses posicions polítiques es blanqueja la prostitució. Sense oblidar que el consentiment no deixa de ser una quimera com a base de les relacions sexuals davant de posicions de poder desiguals.
Modificacions substancials
| Delicte | Pena prevista al Codi Penal des de 1999 | Pena introduïda per la Llei Orgànica 10/2022 de garantia integral de la llibertat sexual |
| Agressió sexual | Simple: de 1 a 5 anys de presó Amb agreujants: de 4 a 10 anys de presó | Simple: de 1 a 4 anys de presó Amb agreujants: de 2 a 8 anys de presó |
| Violació (agressió sexual amb penetració) | Simple: de 6 a 12 anys de presó Amb agreujants: de 12 a 15 anys de presó | Simple: de 4 a 12 anys de presó + inhabilitació absoluta de 6 a 12 anys Amb agreujants: de 7 a 15 anys de presó + inhabilitació absoluta de 6 a 12 anys |
| Abús sexual | Simple: de 1 a 3 anys de presó o multa de 18 a 24 mesos Amb agreujants: de 4 a 10 anys de presó | Aquest delicte desapareix i s’ha subsumit al d’agressió sexual, provocant que les penes mínimes i màximes hagin disminuït |
Escrit per Elisa Martínez