Categories
Opinió

Les nenes que no volien ser dones: ressenya d’Un daño irreversible, d’Abigail Shrier

Quan Irreversible Damage, d’Abigail Shrier, es va publicar als EUA el 2020 va tenir el recorregut propi d’un llibre que tracta temes sensibles, polèmics i que involucren interessos econòmics: mentre l’autora rebia una onada d’acusacions i demandes de cancel·lació, el llibre va obtenir un reconeixement immediat, va ser best-seller durant diverses setmanes i va ser seleccionat com a millor llibre de l’any per The Economist. És potser per això que la campanya de distribució de la traducció espanyola (Un daño irreversible), llançada el 2021, es va centrar en la censura i la defensa del dret a opinar sobre qüestions socials per sobre de sensibilitats ofeses. Tanmateix, el llibre tracta d’un fenomen la gravetat del qual va més enllà del gir totalitari que suposa vetar debats de l’esfera democràtica: el preocupant i creixent nombre de nenes que diuen que no volen ser dones.

La disfòria de gènere d’inici sobtat

Abigail Shrier és una reconeguda periodista nord-americana que col·labora en mitjans com The Wall Street Journal o Newsweek. De família jueva, la podríem definir com una feminista liberal que, a causa de la seva formació en Filosofia i Dret, tracta habitualment en les seves columnes temes controvertits relacionats amb la justícia social. Irreversible damage (2020) és una investigació periodística sobre la disfòria de gènere d’inici sobtat (rapid-onset gender dysphoria, RODG, terme encunyat per Lisa Littman) que afecta cada vegada més nenes, adolescents i joves adultes als EUA i al món.

Aquesta bogeria transgenerista, argumenta el llibre, es transmet per contagi a través de les xarxes socials entre noies amb un gran desig de pertinença, que al·leguen tenir una identitat trans d’un dia per l’altre, sense cap indici previ de malestar amb el cos sexuat. Per a Shrier, la causa principal seria una adolescència actual més solitària i infeliç que la de generacions anteriors, amb taxes d’ansietat, depressió, solitud, autolesions i intents de suïcidi molt més elevades. Aquesta generació passa més temps sola davant les pantalles que amb les seves amistats i les nenes han d’enfrontar-se a ideals de bellesa impossibles i a una hipersexualització molt primerenca que genera un gran rebuig a la feminitat (en paraules de Vaishnavi Sundar, com a subtítol del seu documental Dysphoric: escapar de la feminitat com d’una casa en flames).

Un dany irreversible

Tot i que aquest malestar amb una feminitat cada cop més sexualitzada i violentada és una reacció perfectament comprensible, l’estat d’opinió social indueix a un diagnòstic (i generalment autodiagnòstic) transgenerista (que aquestes noies són, en el fons, nois trans) i el valida sense cap tipus de qüestionament, a través de les teràpies anomenades afirmatives, que empenyen les noies per un camí de tractaments nocius amb conseqüències irreversibles.

Conegudes anàlisis clíniques referenciades per l’autora mostren que el 100% dels adolescents a qui se subministra bloquejadors de la pubertat passen a prendre hormones del sexe oposat posteriorment i que la transició social (pentinat, roba, posats, llenguatge i preferències que s’adopten, etc.) poques vegades es reverteix. En canvi, quan no s’intervé en aquests processos aproximadament el 70% de les adolescents supera la disfòria pel seu compte.

La investigació existent posa en dubte la suposada innocuïtat dels bloquejadors hormonals (es detallen referències dels riscos dels bloquejadors a la pàg. 226) i, en concret, dels riscos del tractament amb testosterona (pàg. 231) que equival a una castració química. De fet, els països pioners en la introducció de tractaments basats en la ideologia de la identitat de gènere com Suècia estan fent marxa enrere i ja no permeten tractaments hormonals a menors de 18 anys. Així ho anunciava l’Hospital Karolinska el maig del 2021. Al cas de Suècia cal afegir els de Finlàndia i Irlanda des de dates similars.

Aquests tractaments hormonals basats en la teràpia afirmativa ja estan a l’ordre del dia a Espanya basant-se en 14 lleis autonòmiques aprovades en l’àmbit de la salut i de l’educació. Encara no en tenim dades globals, però un informe del 2016 de l’Ajuntament de Barcelona revela que el 87% dels pacients que acudeixen a Trànsit, la unitat del Servei Català de Salut especialitzada en fer transicions mèdiques, reben les receptes per al tractament hormonal en la primera visita. També s’hi constata la tendència que s’observa a d’altres països d’un nombre de nenes i noies adolescents ateses molt superior al de nois. El gener de 2022 el Registre Civil de Vigo ha reconegut que les peticions de canvi de nom han passat “d’una mitjana de tres o quatre a l’any, el 99% de persones adultes, a dues o tres cada setmana, majoritàriament d’adolescents d’entre els 13 i els 17 anys”.

Moltes parts involucrades

Per donar resposta al puzle –per què en la darrera dècada observem un alarmant increment del nombre de nenes sense història prèvia de disfòria de gènere que sobtadament es declaren trans– el llibre s’aproxima al fenomen a través d’entrevistes als seus múltiples protagonistes: les noies, els influencers de les xarxes socials, les escoles, les universitats, les mares i pares, els terapeutes, els dissidents i les destransicionadores.

A les escoles dels EUA s’està ensenyant a nenes i nens des del parvulari que el sexe biològic no té per què coincidir amb el gènere (sexe sentit), que poden tenir cervells de nen en un cos de nena o viceversa i que el sexe és un espectre –com es fa ja a Espanya–. Les fundacions transgeneristes formen els mestres i els proporcionen materials, materials sexistes que promouen que si una nena no es vol posar un vestit o no li agrada el rosa és que podria ser un nen. Els centres educatius poden subministrar hormones del sexe oposat a l’alumnat, que pot iniciar el trànsit social a l’esquena de les famílies, i l’accés a la testosterona té un cost subvencionat als campus universitaris.

Les destransicionadores i desistidores, noies que es penedeixen de la seva transició mèdica o social i intenten acceptar-se a si mateixes, són silenciades i rebutjades per la comunitat per qüestionar el dogma i acusades de no haver estat mai trans. El transactivisme nega així l’existència real de desistidores i destransicionadores amb un argument circular que no admet fissures. L’única resposta correcta que s’accepta de part de les famílies i dels professionals és l’afirmació, perquè els qui s’hi oposen són desacreditats i poden perdre la custòdia dels fills o la llicència professional.

Retrat robot d’una generació perduda o les nenes que no volien ser dones

Abigail Shier va parlar amb més d’una dotzena de pares per a la investigació del llibre. Descriu un perfil d’aquestes nenes que no volen ser dones i s’autoidentifiquen com a homes: més del 80% són dones (mitjana de 16.4 anys), gairebé el 70% de les adolescents pertanyen a un grup on almenys una altra amiga es declara transgènere i la gran majoria no ha manifestat disfòria fins aleshores. La majoria de les nenes que acudeixen a les clíniques de gènere no ha tingut cap experiència de relació romàntica o relacions sexuals i el 41% d’elles havien mostrat la seva homosexualitat. Gairebé la meitat són superdotades acadèmicament. Pertanyen a famílies blanques (més del 90%), progressistes, amb estudis superiors, porten una vida de classe mitjana-alta i són descrites invariablement com a estudiants i filles exemplars.

Shier es pregunta si aquesta moda trans pot estar associada a determinats models de criança –nenes i nens sobreprotegits buscant rebel·lia– o a l’origen de les famílies –blancs de classe mitjana-alta que volen diferenciar-se i adoptar una identitat minoritària–. Un context social que no accepta la tristesa, l’ansietat, la incertesa o la depressió i es disposa a intervenir davant de qualsevol nivell de felicitat per sota del llindar mínim considerat acceptable. El que sí que està clar, com dèiem al principi, és que aquestes nenes formen part d’una generació que passa menys temps en persona amb els seus iguals, se senten més soles i tenen un elevat accés a xarxes socials: més del 65% d’aquestes noies van augmentar el temps que passaven a les xarxes socials just abans de l’autoidentificació com a trans.

La influència de les xarxes socials

La socialització d’aquesta generació de nenes i adolescents té lloc a les xarxes socials, de manera solitària i individual, i cada cop més les xarxes substitueixen les interaccions en persona. Les xarxes socials són la font d’informació: hi poden fer preguntes, interactuar i trobar informació sobre tots els temes i dubtes, evitant així la interacció en persona i l’ansietat. Les ficcions que troben a les xarxes socials sumades a la hipersexualització i violència cap a les nenes i dones construeixen una imatge de la feminitat de la qual volen fugir. Quan senten que no encaixen amb aquesta imatge o quan la rebutgen, troben a les xarxes tot un univers de trans influencers que promocionen un estil de vida amb el qual és molt fàcil identificar-se: “Si et sents diferent”, “si no ets prou femenina o masculí”… “si et preguntes si ets trans és que ho ets”. I ser trans és la resposta a tots els malestars.

Els trans influencers expliquen a les xarxes els seus processos de transició, hi inclouen falsedats mèdiques i banalitzen el risc de tot el procés. Donen consells sobre com accelerar les cites mèdiques, explicant què s’ha de dir i què s’ha d’ocultar per aconseguir ser derivats a un especialista, animant a mentir sobre signes de disfòria a la infància o risc de suïcidi.

Ofereixen una comunitat, pertinença i acceptació a nenes que senten que no encaixen en la definició convencional de nena, dona o feminitat i intenten allunyar la seva audiència de seguidores de les seves famílies.

L’angoixa de les famílies

El llibre narra de manera empàtica i demolidora l’angoixa de les famílies quan veuen com les filles són encoratjades per un entorn educatiu i professional negligent i delirant. A les nenes i adolescents que expressen la seva nova identitat se’ls ofereix suport a les escoles secundàries i a les universitats, accedeixen a una transició social al marge de les famílies i quan elles i les seves famílies acudeixen als professionals de la psicologia es troben amb la estesa idea de la teràpia afirmativa, que és ara l’estàndard de tractament per a la disfòria: confirmar l’autodiagnòstic i l’autopercepció de la pacient, explorar com manifestar aquesta identitat i explicar el tractament mèdic. La teràpia afirmativa és la que han adoptat les associacions mèdiques i psicològiques. Al mateix temps, els professionals que expressen dubtes o que s’hi oposen són penalitzats i poden arribar a perdre el seu lloc de treball.

Les noies entren en una espiral de deteriorament de la seva salut mental a mesura que els tractaments no produeixen l’efecte desitjat (no hi ha cap evidència científica que ho facin) i davant les crides a la realitat de les seves famílies es tornen més distants i tancades en si mateixes Quan els pares qüestionen la nova identitat de les seves filles, quan els demanen temps per pensar i conèixer-se en el seu procés de desenvolupament, les comunitats trans online les animen a allunyar-se de qualsevol persona que les qüestioni, incloent-hi les seves famílies, a les quals titllen de tòxiques, i les conviden a unir-se a la seva nova família virtual. L’argument torna a ser circular: el missatge que es promou és que si uns pares estimen de veritat les seves filles, les accepten com són sense qüestionar la seva nova identitat.

El llibre inclou recomanacions pràctiques sobre què cal fer i com actuar en aquestes circumstàncies. La primera recomanació és “no compris un smartphone a la teva filla”. Gairebé tots els nous problemes que afecten els adolescents es remunten al 2007, l’any de llançament de l’iPhone (un augment sobtat d’autolesions, anorèxia, assetjaments, depressió, i ara, identificació transgènere). Afegeix, a més, que cal intentar evitar la ruptura del vincle sigui com sigui però sense alimentar mai la fantasia, una desintoxicació de les xarxes socials i una reorganització de la vida que allunyi aquestes noies de la profunda angoixa d’haver de ser validades pel seu entorn.

Una crítica feminista

El llibre no qüestiona en cap moment el concepte mateix d’identitats trans, però sí que denuncia alguns dels efectes que aquesta ficció jurídica –el reconeixement d’identitats transgènere– té en la vida de les dones, com la penetració d’homes en espais segurs no mixtos (presons, refugis o vestuaris), i el fet que la presència de nois en esports femenins està expulsant les noies de les lligues universitàries (amb la consegüent pèrdua de beques) i les atletes dels esports d’elit.

També assenyala la indústria pornogràfica com a escola de violència contra les dones, com ja va fer el feminisme radical als anys 70, i la pressió que pateixen actualment les dones lesbianes per part del transactivisme perquè s’autoidentifiquin com a trans, ja que ser lesbiana no t’atorgaria ara una identitat d’alt estatus com la de trans.

Així mateix, Shrier analitza el llenguatge deshumanitzador que està esborrant la meitat de la humanitat per no excloure les dones trans: persones que menstruen, gestants, reproductores, persones amb vagina o amb cèrvix, persones útero-portants…

No obstant això, la idea de feminitat que reivindica l’autora al final del llibre cau en el reforçament dels estereotips de gènere que les feministes lluitem per abolir. Per exemple, diu que les noies són meravelloses perquè “posseeixen tota una gamma d’emocions i capacitats per comprendre que els nois no tenen”, les dones “sentim més les coses, empatitzem millor”. Aquest discurs de l’excel·lència en les emocions també és funcional al sistema patriarcal perquè justifica que estem més dotades per a la vida familiar, la cura i l’àmbit domèstic que els homes, tot i que l’autora sembla que no ho entén.

Shrier no és feminista radical, però acaba la seva obra reivindicant la necessitat que les joves escoltin les feministes anteriors i trenquin amb els estereotips sexuals. “Una jove pot ser astronauta o infermera; una noia pot jugar amb camions o amb nines”. I la poden atraure els homes o les dones, res d’això no la fa menys noia o menys apta per ser dona”. Dels testimonis de diverses noies destransicionadores es pot veure que el feminisme ha estat un refugi per a elles i les ha ajudat a reflexionar sobre d’on podia sorgir el malestar amb el seu cos.

Hi ha una veritable transsexualitat?

Al llibre hi ha una separació deliberada del fenomen de la disfòria d’inici sobtat, que considera en el cas d’aquestes nenes un diagnòstic equivocat, d’altres tipus de disfòria que afecten altres col·lectius (nens petits i adults). Això estableix una separació artificial entre una transsexualitat que seria veritable o legítima i una altra que seria induïda per contagi. En aquest sentit, no hi ha qüestionament de la perspectiva transgenerista al fenomen de la disfòria o dels tractaments afirmatius en general.

Tot i que la disfòria de gènere en nenes i nens petits (que ella consideraria com a autèntica, per passatgera que sigui) i la DGIR (Disfòria de Gènere d’Inici Ràpid) de les adolescents tenen un origen diferent, la primera amb un pes més gran del context familiar i la segona amb una influència més gran de l’entorn escolar i d’internet, totes dues comparteixen la idea que és possible una essència identitària trans basada en el gènere. Però el feminisme no pot acceptar sota cap concepte la ideologia de la identitat de gènere, perquè no té base empírica i és contrària als interessos de les dones. En elevar el gènere a identitat i substituir la categoria sexe per la identitat de gènere es fa impossible combatre la base del patriarcat i defensar els drets de les dones basats en el sexe. El concepte mateix d’identitat trans és una ficció si acceptem que ningú no pot canviar de sexe ja que el sexe és una realitat material immutable.

L’excés de prudència i justificació en alguns moments –arriba a declarar que no està en contra de totes les transicions mèdiques d’adolescents– o el tractament a les persones entrevistades (elogis a persones que serien veritables trans, ús de noms i pronoms elegits) pot semblar una concessió molesta i contradictòria als ulls d’una feminista radical.

Follow the money / segueix la pista dels diners

És sorprenent que al llibre hi hagi tan poca investigació dels interessos econòmics que hi ha darrere de la indústria del trastorn d’identitat sexual, malgrat que les conseqüències nocives de l’hormonació i el pas a la cirurgia estan exhaustivament descrites i ben documentades. Tampoc no s’entén que es passi per alt l’evidència de la promoció constant a les xarxes socials i als mitjans de comunicació a través d’influencers que presenten aquest malestar com una experiència glamurosa i en minimitzen les conseqüències adverses.

A qui beneficia directament la ideologia de la identitat de gènere? Qui està finançant les ONG transgeneristes, promocionant aquesta ideologia a les escoles i pressionant perquè s’aprovin lleis que afavoreixen els seus interessos? Què mou les grans corporacions, els bancs i els bufets d’advocats a comprometre’s amb els drets civils d’un col·lectiu històricament oprimit? Per què tanta urgència per legislar?

La resposta a totes aquestes preguntes és que tots els processos que condueixen a la reassignació de sexe són un mercat milionari. Com diu Jennifer Bilek, el transgenerisme és simplement un gran negoci abillat amb una disfressa de pretesos drets civils. Un negoci de més de tres bilions d’euros anuals i una inversió que previsiblement no deixarà de créixer alimentant la demanda de tractaments. Per a la indústria farmacèutica, biomèdica i tecnològica, les i els joves trans són el client ideal, pacients medicalitzats de per vida que hauran de sotmetre’s a més a cirurgies (anomenen masculinització de pit a la doble mastectomia per evitar la paraula cirurgia) que els permetran ser per fi ells mateixos.

Igual que passa amb la Indústria de la cirurgia plàstica, són les nenes i dones les que se sotmeten a un nombre més gran d’operacions, al voltant del 73% del total de cirurgies són realitzades a noies que volen ser nois. Es fabrica primer el malestar mitjançant la propaganda per vendre a posteriori la solució. Què passa amb el jurament hipocràtic d’aquests metges i cirurgians de “Primer no fer mal”? En tots dos casos es tracta de cossos sans que s’hormonen, mutilen o refan per encaixar amb estereotips basant-se en el consentiment informat. Realment s’està informant les joves i les famílies de les conseqüències irreversibles d’aquests tractaments i cirurgies? Les noies i els nois menors d’edat tenen capacitat de comprendre i consentir tractaments de conseqüències irreversibles? Les dones joves que es penedeixen d’haver transicionat, cada cop més nombroses, demostren que no.

Conclusió: un llibre valent, necessari i oportú

Un dany irreversible és una investigació periodística circumscrita al fenomen de la disfòria d’inici sobtat en nenes adolescents i joves adultes als EUA, no és un llibre generalista sobre la disfòria de gènere ni té una perspectiva feminista radical (no té una visió crítica del gènere), però és un llibre valent, ben escrit i ben documentat.

El llibre d’Abigail Shrier no podria ser més oportú a Espanya, ja que arriba just quan el projecte de llei trans (Avantprojecte de llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI) està esperant iniciar tràmit parlamentari després de l’aprovació al Consell de Ministres el passat estiu. Un projecte de llei que consolida l’autodeterminació de sexe registral sense cap mena de restricció mèdica, legal o d’edat, i que prohibeix qualsevol intervenció exploratòria o anàlisi sobre les causes del malestar de les nenes i adolescents abans de conduir-les per un camí de medicalització i cirurgies, sense cap base científica, que els produirà danys irreversibles.

En recomanem la lectura perquè no només és important per la informació crucial que aporta sobre els efectes de la bogeria transgènere que afecta les nenes i adolescents si aquestes lleis s’aproven, és també una oportunitat com poques per fonamentar les veus crítiques mentre això sigui possible, és a dir, abans que la mateixa llei trans s’imposi com una nova llei mordassa en tota regla que persegueix i sanciona la discrepància.

Escrit per Sílvia Carrasco, Lluna Gallego i Alejandra Prieto