Aquest llibre es va publicar a França el febrer de 2022 i se’n va fer una segona tirada al març, només un mes després. A l’edició original porta el subtítol “Com protegir els menors d’un escàndol sanitari?”
S’inicia amb una cita de Sigmund Freud, del llibre L’avenir d’una il·lusió: “es té així la impressió que la civilització és una cosa imposada a una majoria recalcitrant per una minoria que ha comprès com apropiar-se dels mitjans de poder i de coerció.” Assenyalen les autores que des de fa una dècada les demandes de canvi de sexe en els nens i els adolescents han crescut de manera impressionant a Europa i als EUA. El diagnòstic de disfòria de gènere s’ha incrementat entre un 1.000 i un 4.000%, segons els països, i ara els casos augmenten especialment entre les nenes. S’han obert centres on professionals s’especialitzen en la “transidentitat” dels menors. (Totes aquestes afirmacions, i les que seguiran, es confirmen en notes al peu).
És interessant el sorgiment d’aquest fenomen a la infància, ja que adults “transgènere” sempre han existit i se’ls anomenava “transsexuals”. Avui, amb la col·laboració dels metges, mitjançant cirurgies o hormones, es transforma un noi o noia tant en el seu cos com a les xarxes socials. La biologia és un epifenomen. I la ideologia del no binarisme es converteix en un dogma. Davant d’això, les autores plantegen que ens trobem davant de qüestions ètiques: a quina edat, a quin preu s’accepten aquestes demandes de canvi de sexe.
Al llibre totes les paraules de la ideologia trans apareixen en cursiva, per mostrar com es va creant una neollengua. I els que no comparteixen aquesta ideologia són acusats de “transfòbia”. Les autores, professionals que fan una pràctica clínica, s’enfronten des de fa temps a aquesta ideologia ja que treballen amb nens i adolescents. Aquest llibre mostra la seva necessitat de reaccionar.
Comencen així al primer capítol analitzant el film Petite fille (2020), que a França s’ha convertit en estendard de la causa trans. (Charles Melman i J.P Lebrun al seu llibre La dysphorie de genre sostenen que és un fals documental). Aquesta ideologia s’escuda en els drets humans. La pel·lícula narra la història de Sasha, un nen de 8 anys que segons sa mare (que declara que sempre havia desitjat tenir una nena) li va dir que volia ser una nena com ella perquè així se sentia.
I com podrien negar-li aquest desig? En nom de l’autodeterminació el nen es pot convertir en allò que desitja, en aquest cas amb la complicitat de la mare. Com pot saber un nen que existeix aquesta possibilitat imaginària? El nom que li han posat els pares i que l’ha convertit en un membre de la societat es considera dead name (nom mort) encara que és el nen el que mor simbòlicament com a tal. Ara, si vol, es podrà vestir de nena i els companys d’escola hauran de ser tolerants, com se’ls ha ordenat.
A l’adolescència la “sortida de l’armari” és més espectacular, pot provocar conflictes familiars o entre els pares i està influïda per les xarxes socials. Les autores mostren que aquestes transicions socials deixen els nens sotmesos a una futura intervenció mèdica i citen un documental suec, The trans train, en què això es demostra amb claredat. A Sascha se li ha imposat el diagnòstic de disfòria de gènere sense que mai l’hagi entrevistat un psicòleg abans de derivar-lo a una unitat de gènere i es programa una cita amb l’endocrí per al protocol de “canvi de sexe”. Es descobreix aleshores amb estupefacció que les consultes poden ser filmades i que Sasha, a més, queda exposat a la mirada del gran públic.
És possible comprendre que un nen de 8 anys vulgui ser una nena (sobretot si la mare ho desitja), però no pot ser que als 8 anys els nens comprenguin les conseqüències irreversibles d’un tractament mèdic. En aquest suposat documental es comet una doble transgressió 1) no s’interroga els pares ni s’escolta el nen abans de “transicionar-lo” 2) s’administren bloquejadors de la pubertat a un nen sa i se’l converteix en un pacient de per vida.
Les autores es remeten aleshores a un gran psicoanalista de nens, també pediatre, Donald Winnicott, que deia “un nen sol no existeix”, referint-se al desig inconscient dels pares pel que fa al sexe de la criatura, que està alhora determinat per la cultura en què habiten, i dels seus germans, amics i companys. Prendre una fantasia, com anomenen els analistes els desitjos inconscients, o un somni, o un joc, per un veritable desig és un error que pot ser fatal. Cal acompanyar i escoltar el nen que manifesta un dolor o preocupació, i els adults tenim el deure de protegir-los. I Winnicott afegeix: “A vegades la vida mateixa és una teràpia”.
La pel·lícula va aconseguir el seu objectiu, va tenir gran acceptació i difusió a tots els mitjans de comunicació i actualment la Seguretat Social es fa càrrec dels tractaments i cirurgies a menors d’edat, tant a França com a Espanya.
El capítol següent aborda el tema de “La transmissió de la transició”. Totes aquestes idees i consells apareixen a Twitter, Tik Tok i resta de xarxes socials en què abeuren els adolescents addictes als seus smartphones. Com a Espanya, la transició es presenta com un dret a l’autodeterminació. Això pot ressonar a l’autodeterminació nacionalista, però mai no es refereix, per exemple, a l’autodeterminació de la classe social en què es neix o de les propietats que es poden tenir. Els qui s’oposen a aquestes transicions precoces també a França són acusats de transfòbia reaccionària. En aquestes xarxes els menors són dirigits a llocs web militants contra les famílies i a adreces de psiquiatres o cirurgians “transfriendly”. Aquests blogs es difonen, com sabem, a escala mundial i els adolescents arriben a la consulta amb un discurs estereotipat après que els fa difícil expressar-se amb les seves pròpies paraules. “Estic en un cos equivocat”, o “soc home però biològicament dona”.
Cada cop més nenes participen en aquesta subcultura que reemplaça l’anorèxia, però, a diferència d’aquesta, ningú no tracta pacients anorèxiques amb liposuccions. Les nenes poden sentir fàstic del seu propi cos per por de la sexualitat i els seus perills, especialment en aquests moments de violència contra les dones, però no s’ha d’intervenir en els seus cossos. Cada cop hi ha més progenitors desemparats davant la llei.
Les autores assenyalen que a França no hi ha estudis científics sobre les transicions. Citen en canvi la ginecòloga Lisa Littman, els estudis de la qual demostren que el contingut de les xarxes impulsa subjectes amb símptomes no específics a ser diagnosticats amb disfòria de gènere.
Segueix un capítol sobre “L’escàndol sanitari”, i ens podria semblar que parla d’Espanya. Es pregunten si no és el primer gran escàndol mèdic i ètic del segle XXI. Hi ha una alerta llançada per alguns metges i professionals de la infància, així com de feministes i associacions de mares i pares, per aquests tractaments aplicats a menors. Al DSM la disfòria de gènere ha reemplaçat la transsexualitat, diagnòstic que es considera discriminatori. Això no es cura, no és una malaltia… Aleshores per què cal medicar?
Als vocables de la nebulosa trans, s’ha passat de transsexual a transgènere i després a trans, així s’evacua la part sexual de l’assumpte. Els activistes trans, en la seva retòrica, utilitzen la intimidació i el victimisme contra la transfòbia. I com és que poden intimidar? Doncs perquè a França, com a Espanya, hi intervé la llei. La proposta de llei 4021 “prohibeix les pràctiques que intenten influir sobre l’orientació sexual o la identitat de gènere d’una persona” i permetrà castigar amb fins a 3 anys de presó i 45.000 euros de multa els professionals que intentin fer teràpies contra l´elecció d’identitat de gènere. Les consultes especialitzades s’anomenen “transafirmatives”.
Però les autores es pregunten si és possible canviar de sexe. Legalment ara sí, però biològicament no, ja que en l’ésser humà com a espècie es donen dos sexes, mascle i femella, determinats genèticament pels cromosomes XY per als homes i XX per a les dones. Encara que de vegades, molt escassament, puguin aparèixer persones intersexuals (un concepte que agrupa una varietat d’anomalies cromosòmiques o hormonals), no es tracta d’això.
Per a Sigmund Freud “l’anatomia és el destí” però l’inconscient el pot rebutjar i en aquest nivell totes les opcions són possibles, és el que anomenem les fantasies. Creure que les fantasies són realitat és un símptoma de bogeria, i segons el psicoanalista francès Charles Melman vivim, en aquest sentit, una bogeria col·lectiva.
Els defensors de l’autodeterminació de sexe proposen:
Primer, inhibidors de la pubertat que impedeixen l’aparició dels caràcters sexuals secundaris. No hi ha cap investigació que sustenti allò que es repeteix imprudentment, que els seus efectes són reversibles (més aviat al contrari) si el menor víctima d’aquesta intromissió vol retrocedir. Aquests bloquejadors, units a l’administració d’hormones, poden produir esterilitat definitiva. No s’intenta escoltar primer les grans turbulències de la pubertat en el procés de maduració de l’aparell psíquic. Considerar-los capaços de comprendre aquest tractament i les seves conseqüències és tractar-los com a adults i privar-los de la lleugera irresponsabilitat típica d’aquells anys i dels plaers del joc. A més, els ideòlegs trans sostenen que seria dolent informar els púbers de les conseqüències dels tractaments, ja que podrien desenvolupar la síndrome (!!) que amb un discurs autoritari anomenen TMI (too much information). Es veu que els drets que diuen humans no inclouen el dret a la informació.
En segon lloc, s’administren hormones antagonistes. L’hormonoteràpia, expliquen les autores, és un tractament de per vida, una fortuna per als laboratoris farmacèutics. I malgrat que es digui que la transidentitat no és una malaltia dependran sempre d’aquesta medicalització. Els homes esperen d’aquestes hormones una desvirilització, una disminució de la pilositat, un canvi de la veu i un augment de les mames. Les nenes esperen que la testosterona augmenti la massa muscular, el canvi de la veu, l’augment de mida del clítoris i la desaparició de les regles.
Però ningú no els informa dels efectes secundaris d’aquestes hormones que són irreversibles pel que fa a la veu, la caiguda dels cabells o l’augment de la pilositat, la hipercalcèmia, problemes físics orgànics i malalties. Durant el tractament hi ha canvis d’humor, agressivitat, impaciència, acne. La possibilitat de procrear queda molt compromesa.
En tercer lloc, la cirurgia. Es creu que la cirurgia pot guarir la psique en un cos sa. Segons els països, la cirurgia es permet fins i tot abans de la majoria d’edat. A França es permet la mastectomia amb permís parental. Se l’anomena “cirurgia de reassignació sexual”, però les autores diuen que això és un abús de llenguatge perquè el genoma no canvia. Es tracta de mutilacions sexuals i no d’operacions estètiques. Es tracta d’extirpar òrgans externs i interns destinats a la reproducció i al plaer. Aquests professionals falten al principi deontològic de “primum non nocere” (primer no fer mal). Es dona l’absurd que una esmena del 2001 prohibeixi als menors de 17 anys donar sang i que, en canvi, se’ls permeti “canviar de sexe” als 15 anys.
Els desastres irreversibles ens arriben a través dels testimonis de les persones “destransicionadores” gairebé sempre silenciades. Al capítol següent s’informa sobre el cas Keira Bell, ara força conegut, que va portar al tancament de la unitat de gènere pediàtrica de la clínica Tavistock de Londres. A Keira la seva pròpia mare li va preguntar si volia ser un noi per resoldre les seves angoixes. A la Tavistock, als 16 anys li van donar els bloquejadors, als 17 la testosterona, als 20 li van fer la mastectomia. Keira narra al seu informe que a mesura que avançava en la seva transició va prendre consciència que mai no seria un home. Cinc anys més tard decideix destransicionar, cosa que resulta impossible. Comença un procés contra la Tavistock i la Cort Suprema dictamina que als 16 anys no es pot consentir aquests tractaments. En aquesta controvèrsia entre estaments jurídics i mèdics preval la importància que atorga la Cort Suprema als problemes morals i ètics.
Els països que van ser avantguarda en aquesta ideologia ara estan reculant. El 2020 Finlàndia va modificar la seva política privilegiant els tractaments psicològics. Suècia és el primer país on un hospital prestigiós ha repudiat el protocol neerlandès respecte als bloquejadors. I és el primer país que s’ha separat oficialment de la World Professional Association for Transgender Health (WPATH), un lobby que es considera autoritat mundial en matèria de salut transgènere. Les autores es pregunten quan, a França, el Comitè Consultiu Nacional d’Ètica, la HAS, i el Ministeri de Sanitat tindran en compte aquest problema.
En la conclusió, les autores diuen que no pretenen qüestionar els estudis de gènere, però no diuen per què. S’oposen a la seva radicalització si afirmen que allò real biològic és un constructe social. I insisteixen que els problemes de la pubertat i l’adolescència no se superen amb “l’autodeterminació de gènere”. Una medicina que considera un símptoma per tractar-lo només amb actes agressius mostra un desig d’omnipotència que afecta negativament el pacient.
Critiquen les divisions socials creades pels activistes LGTBIQ –cisgènere, transgènere, no-binaris, pansexuals i agènere– a partir d’autoidentificacions que són imaginàries, però que es farien visibles a partir de trets físics.
Per a la ideologia transgenerista, tota la societat ha de revisar les seves lleis i convencions per lluitar contra el “heteropatriarcat” o en cas contrari serà acusada de transfòbia. Amb tot, el transgenerisme, per a aquestes psicoanalistes, no és només un símptoma d’una conjuntura política, sinó que aquesta absolutització de les diferències és una celebració de la fetitxització, que es basa en una noció pseudocientífica de la noció de gènere i rebutja qualsevol debat. Aquesta ideologia posa també les bases per al transhumanisme, projecte ultraliberal del segle XXI, el cos cyborg sotmès al biopoder.
Les autores acaben el llibre amb el subtítol “L’odi del que és humà”. Perquè allò humà implica la possibilitat del fracàs, implica la sexualitat i la mort. Aquests ideòlegs anticipen el posthumanisme, que promou una transformació completa per mitjans artificials.
Aquest odi a allò humà amaga també un odi a allò femení, observable en la seva neolengua (la majoria dels casos de menors d’edat que es declaren trans són nenes), una neollengua que evita la paraula dona sigui com sigui i la substitueix per “persona amb úter”, “persona embarassada” o “persona amb forat davanter”, referint-se a la vagina.
Gérard Pommier, psicoanalista francès recentment mort, escriu en el seu llibre Féminin, révolution sans fine (2016) que allò femení és el principi motor del desig i de la vida.
A França, al gener de 2021, s’ha creat, per resistir a aquests embats queer, un col·lectiu format per professionals de la infància (metges, psicòlegs, psicoanalistes, psicopedagogs, juristes, professors…) i han posat en marxa un observatori, el Observatoire de la Petite Sirene, per contrarestar aquests discursos que atempten contra els menors. També les destransicionadores han anat prenent la paraula, com aquí ho han fet les organitzacions feministes, agrupacions de mares i alguns, molt pocs, metges i juristes. És responsabilitat de tots prohibir les intervencions mèdiques i quirúrgiques en nens i nenes que no poden comprendre què els fan.
El que ens explica aquest llibre sembla un mirall del que ha passat a Espanya, com aquesta ideologia ha arribat a apoderar-se de l’educació i dels estaments de l’Estat. Però em sembla que la resistència s’ha fet més forta ara a França, encara que aquí es nota a les associacions civils com Amanda, agrupació de mares que defensen les seves filles, i per descomptat, a les associacions feministes.
Pràcticament coincideixo amb totes les posicions d’aquestes autores, però no amb la seva posició davant dels “estudis de gènere”. Sobretot perquè són psicoanalistes. Per a la psicoanàlisi, el gènere correspon a la gramàtica o a classificació de les espècies. El sexe, en canvi, correspon a la diferència, en els éssers humans, entre l’home i la dona i els seus genomes corresponents. Tot i que Freud deia que l’anatomia és el destí, l’ésser parlant té un inconscient, i a partir de l’acabament de la primera infància i després al final de l’adolescència, triarà el seu sexe simbòlic, és a dir, podrà ser homosexual, gai o lesbiana, o bé desistir totalment de tenir una vida sexual, segons els avatars de la seva vida, la seva família, les seves trobades, la cultura on neix. Per fer això no necessita cap operació, ni cap canvi físic li donarà el que no té.
Escrit per Graziella Baravalle.