El 30 de novembre, Feministes de Catalunya va organitzar un #WebinarFeminista amb el títol “Resistències institucionals a la igualtat: de les dades als discursos” a càrrec d’Inma Pastor, professora titular de Sociologia de la Universitat Rovira i Virgili i doctora en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest webinar forma part del cicle de Ciències Socials amb Perspectiva Feminista que l’associació ha dut a terme durant la tardor de 2022, en el qual s’ha exposat la crítica feminista als paradigmes androcèntrics hegemònics de diverses ciències socials.
Inma Pastor ha estat directora de l’Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili des de la seva creació el 2007 fins al mes de juny de 2022. I és des d’aquesta experiència de 15 anys des d’on Inma Pastor ens parla de la feina duta a terme per aquest observatori i de com, per poder implementar mesures que corregeixin les desigualtats existents entre dones i homes en el context acadèmic, és imprescindible fer un treball precís de diagnòstic d’aquestes desigualtats. I per poder dur a terme aquest treball resulta fonamental, d’una banda, disposar de dades sistemàtiques i rigoroses i fer-ne una tasca d’interpretació que sigui igualment rigorosa i, d’altra banda, analitzar els discursos de dones i homes que formen part de la comunitat acadèmica respecte a aquestes qüestions per identificar possibles resistències.
L’any 2022 s’han complert 15 anys des que es va aprovar la Llei d’Igualtat (2007), coincidint també amb la creació de l’Observatori d’Igualtat a la Universitat Rovira i Virgili. És, per tant, un bon moment per compartir reflexions sobre quin impacte ha tingut aquesta llei, què està passant a la universitat, i per què, en l’entorn acadèmic, continua havent-hi resistències a la igualtat entre dones i homes, no només des de la pròpia dinàmica de la universitat, sinó també des de la voluntat de les persones que en formen part.
Ens explica Inma Pastor que, des de l’aprovació de la Llei d’Igualtat el 2007, la institucionalització de les polítiques d’igualtat a la universitat s’ha anat construint, de manera progressiva, sobre 4 pilars clau:
- Assolir un consens sobre el diagnòstic de la situació real de les dones.
- Actuar davant de les desigualtats detectades entre dones i homes.
- Creació d’estructures i plans d’igualtat.
- Treball actiu per la igualtat a les universitats i en altres organismes.
Tot això ja partia de certs avenços en la visibilització de la desigualtat entre dones i homes a l’acadèmia, ja que es tractava d’una qüestió que, des de finals dels anys 90 i des de diferents institucions i països, s’havia posat sobre la taula. La primera evidència va ser que hi havia molt poques dones fent ciència. I no només això, sinó que les mateixes institucions no atorgaven a les dones acadèmiques el reconeixement que la seva feina mereixia.
Tot i que és cert que sempre hi ha marge per a la millora, Inma ens explica que durant aquests 15 anys s’ha aconseguit institucionalitzar les polítiques d’igualtat a la universitat per revertir aquest primer diagnòstic. I, en aquest sentit, la Llei d’Igualtat (2007) va suposar un detonant, però també el resultat del treball de les dones dins i fora de la universitat.
Actualment, un dels temors que apunta Inma en relació a les polítiques d’igualtat a la universitat és que les unitats d’igualtat es converteixin en unitats merament administratives, objectiu per al qual no van ser creades, ben al contrari, des de les unitats d’igualtat es defensen iniciatives per formar l’alumnat i el professorat en la igualtat entre dones i homes, s’aborda l’assetjament a l’entorn acadèmic, es visibilitzen les aportacions científiques de les dones i es recuperen les veus dones silenciades en el seu moment, entre altres qüestions. I també des d’aquestes unitats s’han construït indicadors per mesurar la desigualtat i fer-ne un seguiment, ja que les dades continuen sent una peça fonamental, com ja ho van ser anys enrere.
A tall d’exemple, Inma ens explica que als 80-90 es va publicar, a la revista Nature, una dada molt reveladora: que en el procés per obtenir una plaça en recerca es va detectar que les dones seleccionades tenien 2,5 vegades més mèrits que els homes seleccionats. És a dir, es va posar en evidència un clar biaix sexista. I en aquest sentit, Inma ens recorda la importància del treball d’evidenciar la desigualtat, que requereix un esforç de rigor en l’obtenció de dades objectives i en la seva anàlisi i interpretació.
Un altre risc que amaga el procés d’institucionalització de les polítiques d’igualtat a la universitat és que les unitats d’igualtat es buidin de contingut i que només s’abordin temes simbòlics, obviant allò estructural. Malgrat tot, el balanç que fa Inma del treball realitzat és positiu, tenint en compte la dificultat de base que planteja la modificació de les dinàmiques de les grans organitzacions com pot ser la universitat.
En el moment actual, un dels principals reptes a què ens enfrontem és mantenir el mesurament de les bretxes entre dones i homes. I, sobre això, ens explica Inma Pastor que “tenir dades desagregades per sexe és molt important i no ho hauríem de perdre. Ha de ser una prioritat de les unitats d’igualtat”. Perquè… què ens diuen les dades desagregades per sexe?
- Que, avui dia, les dones són majoria entre l’alumnat de la universitat. I que estem en situació d’equilibri entre el professorat (encara que amb variacions entre universitats i entre àmbits, com les enginyeries).
- Que les alumnes presenten dades de menor abandonament. Però moltes vegades l’abandonament dels alumnes (de sexe masculí) és degut a una inserció laboral més ràpida.
- Que, pel que fa al personal docent i investigador, ells fan una promoció més ràpida que elles.
- Que hi ha menys dones que homes dirigint equips i projectes de recerca així com tesis doctorals.
Totes aquestes qüestions, ens explica Inma, tenen un impacte clar en el currículum d’homes i dones, i generen molts més beneficis en els currículums dels primers. A més, en l’avaluació posterior d’aquests currículums també s’observa un biaix sexista clar a favor dels homes. De fet, en experiments duts a terme amb currículums, s’ha pogut observar com, fent servir un currículum fictici, els resultats de les avaluacions van ser diferents segons si la persona avaluada era una dona o un home.
També s’ha analitzat el to emprat en les cartes de recomanació, i s’ha observat que varia si la persona objecte d’aquesta recomanació és una dona o un home. En el cas de les dones, s’acostumen a valorar característiques com ara ser treballadores, dedicades, atentes o esforçades. En ells, en canvi, es destaquen l’excel·lència i la brillantor.
Aquest coneixement, emfatitza Inma Pastor, el tenim avui dia gràcies a l’enorme treball de moltes dones al capdavant d’aquestes unitats d’igualtat de les universitats durant tots aquests anys. I no obstant, aquesta feina sembla ser insuficient. Per què seguim tenint menys catedràtiques que catedràtics i un repartiment no equitatiu entre ambdós sexes a la universitat (“els homes tenen càrrecs, les dones encàrrecs”)? Quines són les resistències?
Pel que fa a això, ens relata Inma que durant tots aquests anys dedicats a la recopilació de dades per evidenciar les desigualtats entre homes i dones a l’acadèmia, també es va recopilar informació de caràcter qualitatiu. I en aquest procés va resultar summament revelador el que les mateixes dones i homes van explicar sobre la seva realitat, ja que els seus discursos contradeien allò que les dades evidenciaven: tant ells com elles negaven aquesta situació de desigualtat. Acceptaven que podia passar fora de la Universitat, però no en el seu entorn acadèmic. I en molts casos, fins i tot, justificaven aquesta realitat de desigualtat, considerant que el sistema funcionava bé i si les dones no arribaven era responsabilitat d’elles.
En relació directa amb aquesta justificació, Inma apunta que recentment s’està reforçant a la universitat el discurs de la meritocràcia. I això alimenta una dinàmica “egoista”, per la qual l’individu només s’ha d’ocupar del seu currículum, cosa que complica la creació de grups de dones per pensar juntes sobre la igualtat, que van ser tan reeixits anys enrere.
I en paral·lel, un altre nou discurs que ha entrat a formar part de la retòrica a l’acadèmia és el de la “diversitat”, un concepte ambigu que no té base científica. Sobre això, Inma Pastor denuncia que la reivindicació d’aquesta “diversitat” ha entrat a la universitat i es vol institucionalitzar aprofitant aquests petits espais que havien anat construint les dones. I mentre que a les dones feministes se’ns van exigir dades i proves per denunciar i corregir les desigualtats, en el cas de les “diversitats” no s’exigeix res.
Davant d’aquesta situació, tal com afirma Inma, per poder construir estratègies efectives per millorar la situació de les dones és vital continuar disposant de dades desagregades per sexe. Tanmateix, ja està començant a desaparèixer aquesta variable: hi ha enquestes a la Universitat en què es pregunta pel gènere (un sentiment, una autopercepció, un constructe social) i no pel sexe (la realitat material).
Per tot això, Inma assenyala la urgent necessitat de continuar evidenciant que la situació de desigualtat que patim les dones forma part de la universitat i que l’androcentrisme continua liderant la transmissió de coneixement. De fet, aquestes desigualtats es van posar molt clarament de manifest durant la pandèmia del Covid-19, en el transcurs de la qual les dones acadèmiques van publicar menys articles i van participar en menys projectes. El que és realment preocupant, segons Inma, és que ells, en canvi, no van parar en una situació tan crítica i amb tanta necessitat de cures. Aquest fenomen, en definitiva, és una mostra més del fet que, segons Inma Pastor, “estem expropiant constantment la feina i el temps de les dones, també dins de casa”.
Així, ens alerta Inma Pastor, hem de lluitar per una ciència no sexista i per comptar amb dades desagregades per sexe o les dones tornarem a desaparèixer. Perquè, si posem el focus en discursos basats en identitats o en allò simbòlic es desdibuixa l’origen de tot: la divisió sexual del treball. Perquè hi ha una confusió interessada en considerar les dones un “col·lectiu”, una “minoria”, una “particularitat”, equiparable a les minories d’aquests nous discursos, quan en realitat som la meitat de la població mundial. Cada universitat decidirà com abordar-ho, però caldrà fer tot el possible per articular estratègies sobre això per atorgar-li la importància que es mereix.
Escrit per Pat Illa.
Podeu veure el webinar sencer en aquest enllaç: