10 recomanacions per a un Sant Jordi feminista

La madre de Frankenstein (2020), Almudena Grandes.

“He escrit aquest llibre en memòria de totes aquelles dones que no van poder atrevir-se a prendre les seves pròpies decisions sense que els diguessin putes”. La madre de Frankenstein, d’Almudena Grandes, és una novel·la de ficció construïda sobre fets reals. Conforma un retrat del silenci, la desolació, la humiliació i el puritanisme a Espanya a la fi de la dècada dels 50. Està narrada a tres veus, una d’elles la d’Aurora Rodríguez Carballeira, qui va passar a la història per assassinar la seva filla, Hildegart, que havia estat concebuda com un experiment eugenèsic. Posteriorment, va ser condemnada, empresonada i traslladada al manicomi de dones de Ciempozuelos, on ocorre gran part de la novel·la. El mateix manicomi és un reflex de les condicions repressives en aquests anys de dictadura franquista. Almudena Grandes va morir el passat novembre de 2021. Ens va deixar el seu llegat, la seva prodigiosa capacitat de documentació i narració, la seva immensa obra. “El final d’un capítol no és la fi de la història, i la vida d’una dona admirable no acaba amb la seva mort.” Gràcies eternes. 

Muere una mujer (2021), Juana Gallego.

La primera novel·la de Juana Gallego, professora de periodisme de la UAB i assagista de referència en l’anàlisi dels mitjans de comunicació des d’una perspectiva de gènere, inequívocament feminista, Muere una mujer, és un relat original i inquietant des del començament, amb l’espectre de la violència que va prenent forma al llarg de les seves més de 400 pàgines. El relat se centra en la història de tres dones de generacions successives d’una mateixa família, en un entorn precari i asfixiant per la seva aparent fatalitat. A través d’una estructura i un estil formalment originals, ens endinsa en una quotidianitat inquietant, per comuna i coneguda, però alhora silenciada i encriptada en les relacions, que condiciona les possibilitats no només d’escapar-ne sinó també de desfer-se’n en el més íntim: la violència contra les dones. Aborda, així, la qüestió clau de l’opressió de les dones, un terreny escassament abordat a la literatura en general, i a la literatura espanyola en particular. No us la perdeu.

La vida privada de Carmina Massot (2022), Gemma Lienas.

La Carmina és una dona gran, independent, amb caràcter, que estima la vida i viu com vol. Malgrat que és gran no pensa en la mort. Pero el metge li comunica que té càncer i que li queda poc temps de vida. Que la poden ajudar i que, com que viu sola, la poden fins i tot ingressar si aquesta és la seva voluntat. La Carmina s’hi nega en rodó i a partir d’aquí farà front com podrà a les seves darreres setmanes de vida. I és aleshores, en el moment de posar en ordre papers, tirar trastos i fer testament, que pensa que podria deixar gravades –ja no te forces per escriure– les seves memòries per a les nebodes. La Carmina les vol sorprendre. No tenen ni idea del que amaga la joventut de la seva tieta. A partir d’aquí comença un seguit de records que gravarà i on deixarà constància d’un gran amor, uns records de joventut de postguerra amb la seva mare vídua i empresària (un personatge capital en la seva vida) i un retrat de la Barcelona de Porcioles. En definitiva, dibuixarà la vida d’una dona determinada a viure en plenitud i amb llibertat, tot i que amb discreció per allunyar-se de les murmuracions (ressenya de La Casa del Llibre).

La revuelta de las putas (2021), Amelia Tiganus.

Amelia Tiganus va néixer a Romania el 1984 i durant la seva adolescència va ser víctima de violència sexual, una violència còmplice de les xarxes de tracta de persones per crear preses fàcils per ser captades pel sistema prostitucional. Als 17 anys la van vendre a un proxeneta espanyol per 300€ i durant 5 anys va ser una esclava sexual en diversos bordells d’Espanya. Va aconseguir sobreviure i escapar de l’infern, i ara ha esdevingut una de les referents més visibles del moviment abolicionista a Espanya i una líder feminista indiscutible. La revuelta de las putas és un llibre a mig camí entre l’autobiografia i l’assaig. Amb un llenguatge clar, accessible i directe, Amelia parteix de la seva experiència personal per reflexionar sobre la funció del sistema prostitucional dins del patriarcat, sobre com es “fabriquen” les putes, i sobre com se sotmet les dones prostituïdes a través d’alimentar la dicotomia masclista entre la bona i la mala dona. El llibre també inclou una discussió sobre els tres models regulatoris per afrontar la prostitució: denuncia les trampes i la hipocresia del prohibicionisme i del regulacionisme, i articula de manera inapel·lable les bases discursives del posicionament abolicionista. Segueix llegint i accedeix al #WebinarFeminista de presentació del llibre en aquest enllaç.

Ética para Celia. Contra la doble verdad (2021),  Ana de Miguel.

Ana de Miguel (Santander, 1961) és professora de Filosofia Moral i Política a la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid. Va sentir la necessitat d’escriure Ética para Celia en no trobar cap llibre dedicat a l’ètica escrit per una filòsofa per als seus fills. Però no és un llibre només per a noies sinó també, i sobretot, per a nois. Perquè l’ètica parla de com donar sentit a la nostra vida i dels límits que ens posem nosaltres mateixos en relació als altres, i als homes la nostra cultura els ha dit que no s’han de posar límits en relació amb les dones sinó que poden transgredir-los. Ser home és no posar-se en el lloc de les dones. En aquesta doble veritat, s’han definit unes normes morals per a les dones i unes altres per als homes, el que és bo per a elles no ho és per a ells. La humanitat ha assolit un progrés tecnològic enorme però el progrès moral continua estancat i la desigualtat continua sent immensa. La dona nova (Kollontai) fa tres-cents anys que va néixer per canviar la societat feta pels homes i per als homes. Aquest llibre és una crida a aquest home nou encara per arribar, perquè deixi de posar-se en el lloc dels seus desitjos i comenci a posar-se en el lloc de les altres.

Sobre la existencia del sexo (2021), Kajsa Ekis Ekman.

Aquest magnífic assaig de Kajsa Ekis Ekman gira entorn una pregunta central: Què és una dona? En el context actual d’emergència de “nous” discursos sobre el sexe i el gènere, és benvinguda una anàlisi tan exhaustiva com la que fa la feminista sueca, posant en dubte el que d’altra manera romandria sense qüestionar (i sovint inqüestionable) per a gran part de l’esquerra política. Com mostra Ekman, ens trobem en un moment en què visions que consideràvem superades (o a punt de ser superades) retornen al discurs públic amb una aparença de progrés. El gènere esdevé de nou biològic, i amb l’excusa de defensar els drets de les persones trans es pretén refer el sistema legal, la definició oficial del que és ser un home o una dona (quan no s’elimina directament la paraula), posant en joc els drets i les llibertats guanyades no només per les dones, sinó també per les persones homosexuals. En aquesta situació, llegir Ekman hauria de ser una obligació per a tothom que es consideri feminista.

Un daño irreversible (2021), Abigail Shrier.

Abigail Shrier és una reconeguda periodista nord-americana que col·labora en mitjans com The Wall Street Journal o Newsweek. De família jueva, la podríem definir com una feminista liberal que, a causa de la seva formació en Filosofia i Dret, tracta habitualment en les seves columnes temes controvertits relacionats amb la justícia social. Irreversible damage (2020) és una investigació periodística sobre la disfòria de gènere d’inici sobtat (rapid-onset gender dysphoria, RODG, terme encunyat per Lisa Littman) que afecta cada vegada més nenes, adolescents i joves adultes als EUA i al món. Aquesta bogeria transgenerista, argumenta el llibre, es transmet per contagi a través de les xarxes socials entre noies amb un gran desig de pertinença, que al·leguen tenir una identitat trans d’un dia per l’altre, sense cap indici previ de malestar amb el cos sexuat. Per a Shrier, la causa principal seria una adolescència actual més solitària i infeliç que la de generacions anteriors, amb taxes d’ansietat, depressió, solitud, autolesions i intents de suïcidi molt més elevades. Aquesta generació passa més temps sola davant les pantalles que amb les seves amistats i les nenes han d’enfrontar-se a ideals de bellesa impossibles i a una hipersexualització molt primerenca que genera un gran rebuig a la feminitat (en paraules de Vaishnavi Sundar, com a subtítol del seu documental Dysphoric: escapar de la feminitat com d’una casa en flames). Segueix llegint la ressenya ampliada en aquest enllaç.

¿Qué hacemos con Lolita? Argumentos y batallas en torno a las mujeres y la cultura (2022), Laura Freixas.

Quan Laura Freixas va arribar a Madrid, l’any 1991, decidida ser escriptora, es va topar amb l’anunci d’una trobada internacional sobre la novel·la a Europa. I quan va revisar la llista de participants, hi va descobrir quelcom insòlit: “Ells vint novel·listes que hi participaven pertanyien a llengües diferents, generacions diferents, tendències literàries diferents… però a un sol sexe. Que no era el meu”, escriu a la introducció d’aquest llibre. I continua: “Vaig començar a mirar al voltant. A preguntar-me si era casualitat, un cas aïllat. I per primer cop, vaig comptar. […] No hi donava crèdit: a tot arreu em sortia el mateix, un 80 o 90 % d’homes”. Les preguntes es multiplicaven: Per què no hi havia igualtat? Era només una “qüestió de temps”, com tothom semblava creure? Buscant respostes, va començar a llegir amb altres ulls les crítiques literàries… Així va néixer ¿Qué hacemos con Lolita?. De l’observació, la interrogació i la consulta de bibliografia van anar sorgint relfexions sobre com la cultura dominant exclou les dones, naturalitza la seva subordinació i invisibilitza les vivències femenines, i la resposta que les escriptores poden donar, i donen, a aquest estat de coses. (ressenya de Txalaparta.eus)

Mujeres de Octubre. El código soviético de la familia de 1918: la primera legislación para la igualdad de las mujeres (2017), Marina Pibernat, coord.

Sabíeu que al començament del segle XX, quan encara no existien les proves de paternitat, es va aprovar un codi de família segons el qual, si una dona havia tingut relacions sexuals amb diversos homes i no coneixia la identitat del pare de la seva filla o fill, tots aquests homes estaven obligats a contribuir a les despeses de gestació, part i manutenció de la criatura? Així ho estipulava la secció 144 del Capítol I del Títol III del Codi de Lleis de la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia sobre l’Estat Civil, les Relacions Domèstiques, el Matrimoni, la Família i la Tutela; que va entrar en vigor el setembre de 1918. Amb motiu de la celebració del seu centenari, la Comisión Octubre i l’editorial El Viejo Topo han publicat la primera traducció al castellà d’aquest cos de lleis històric, el primer que reconeixia formalment la igualtat entre dones i homes. La seva Introducció, escrita per donar context al públic nord-americà en la seva traducció a l’anglès de 1921, continua sent útil per entendre la complicada situació que enfrontava la Unió Soviètica en proposar-se construir el socialisme i la igualtat en una societat que, pocs anys enrere, encara vivia sota els dictàmens de l’Antic Règim tsarista, en què les dones amb prou feines arribaven a ser considerades com a éssers humans. La traducció de la Comisión Octubre i El Viejo Topo inclou també un estudi introductori que contextualitza històricament aquest codi de la família per comprendre el pas endavant que va suposar, així com el de conèixer la determinant participació de les dones en tot aquell procés revolucionari. Mujeres de Octubre és una obra adreçada a totes aquelles persones interessades en la història de les dones en un període clau de la història recent que va configurar el món al llarg del segle passat i fins avui dia. Com va dir la historiadora feminista Gerda Lerner “la ignorància de la seva pròpia història de lluites i èxits ha estat una de les maneres principals de mantenir les dones subordinades”.

Política sexual de la pornografía (2021), Mónica Alario Gavilán.

Què és la pornografia? Una representació del sexe? Violència sexual? Educació sexual? Quins efectes té sobre les dones, i sobre els homes, el consum de pornografia? I el fet de viure en una societat amb una cultura on la pornografia és part del dia a dia?  Aquestes són les preguntes que es planteja Mónica Alario Gavilán en la seva extensa i molt completa anàlisi, teòrica i empírica, de la pornografia que consumeixen milions de persones, dones i homes, a Internet. Fent servir el marc teòric del feminisme radical, Alario investiga els missatges, ideals i normes que estableix i reprodueix la pornografia. El que en un nivell superficial pot semblar una mera representació de l’acte sexual amaga en realitat un discurs basat en la violència dels homes contra les dones, una sexualitat masculina basada en la dominació, i una educació sexual que reprodueix sexualitats masculines i femenines en què les dones adopten el rol d’objecte sexual per a la satisfacció dels homes. Alario Gavilán ofereix en aquesta brillant obra una molt bona base per combatre teòricament, però també en la praxi política, el pilar del patriarcat que és actualment la pornografia.