Resum de la introducció de Sílvia Carrasco, de Feministes de Catalunya, i de la xerrada d’Amparo Domingo, representant a Espanya de la Women’s Human Rights Campaign (WHRC) del 27 de juny de 2020
Estem veient, amb molta preocupació, com les velles lluites feministes estan intentant ser resignificades i substituïdes amb una concepció del món completament posmoderna. L’explotació sexual de les dones ja no apareix com un front de lluita prioritari, sino que es planteja com quelcom desitjable, una “cultura de l’elecció individual” convertida en política, al·legant que únicament es tracta d’un tema de “drets laborals” per a les dones prostituides. A dia d’avui, les feministes ens enfrontem a noves màscares del mateix programa patriarcal de sempre i algunes de les lluites que donàvem per fetes i els avenços assolits poden estar en perill de retrocedir. El que és debat, actualment, és el propi sexe, el que defineix a la meitat de la humanitat i que és a l’origen de la nostra posició subordinada, però que se’ns presenta com una ampliació de drets, els “drets de les persones trans”. Qui gosaria oposar-s’hi?
Abans d’iniciar la presentació s’han recordat dos conceptes clau: sèxe i gènere. El sexe correspon a les característiques biològiques naturals determinades pels cromosomes sexuals XX i XY, femelles i mascles de l’espècies humana. Homes i dones ens diferenciem pels caràcters sexuals primaris (sistema reproductor) i secundaris (aspecte físic, extern, funcionament dels òrgans, etc.) amb hormones sexuals diferenciades. Hi poden haver alteracions en cromosomes sexuals que poden afectar el desenvolupament del cos i l’aparença física en general (com la síndrome de Turner, amb 1 de cada 2500 naixements al món) o alteracions hormonals que poden afectar el desenvolupament genital durant la gestació (menys de l’1% d’individus intersexuals al món).
Per contra, el gènere son les característiques culturals i, per tant, artificials, construïdes a cada societat i època (variats, contradictoris i canviants) per justificar la posició social subordinada de les dones envers els homes. El sistema de sexe/gènere actua a partir de 4 components: estatus, rols, comportaments esperats i marcadors observables (incidint directament sobre els cossos, com ara les arrecades, o amb elements superposats, com la forma de vestir). Per mitjà de diverses formes de violència -directa o indirecta, física o simbòlica- el sistema de sexe/gènere controla la sexualitat i la reproducció de les dones. Aquests components formen part de la socialització per assolir que nenes i nens acabin convertint-se en les dones i els homes que es consideren adequats a cada societat. El gènere també és un relat artificial sobre l’origen de la desigualtat i la subordinació. La majoria de cultures tenen algun relat de l’origen de la desigualtat de les dones que les fa a elles responsables.
Si perdem la definició de dona, ho perdem tot
Un primer element a tenir en compte és el propi concepte “d’identitat de gènere”, que distorsiona la informació sobre qui és dona o home i qui no ho és. La categoria de sexe suposa una eina bàsica d’anàlisi de la desigualtat entre dones i homes i per a la implementació posterior de polítiques i estratègies que promoguin el progrés de les dones i nenes en diferents àmbits. Si neguem no ja la informació desagregada per sexe sino la seva mateixa existència, ocultem l’origen mateixa de l’opressió de les dones.
El partit Podem, el qual ostenta les competències d’Igualtat, ha “ratificat el seu compromís” amb les iniciatives legislatives presentades la legislatura anterior per aprovar precisament l’”autoidentificació del gènere” al sistema legal espanyol. Donat que no es coneix encara la nova redacció però sí consta la ratificació esmentada, és convenient revisar la proposta anterior per conèixer el seu contingut i abast.
La base de la presentació realitzada per la representant de Women’s Human Rights Campaign, Amparo Domingo, ha estat la redacció realitzada en l’anterior legislatura de la Proposició de llei sobre la protecció jurídica de les persones trans i el dret a la lliure autodeterminació de la identitat sexual i l’expressió de gènere (publicada el 2 de març de 2018 al Boletín de las Cortes Generales), per passar a continuació a analitzar quines conseqüències pràctiques es desprenen d’aquesta redacció, prenent com referència les experiències d’altres països on ja s’està aplicant l’”autoidentificació de gènere”.
La normativa vigent, la llei 3/2007, estableix que les persones que tenen disfòria de gènere puguin accedir a la modificació registral i canviar legalment de sexe sempre que compleixin amb uns requisits concrets. Les condicions que s’han de complir per poder tenir aquesta modificació es consideren “patologitzadores” a la nova proposta de llei, però això és una interpretació com a poc errònia perquè aquesta llei de 2007 no empra la paraula “patologia” sino que determina que s’ha d’acreditar l’absència de “trastorns mentals que puguin influir en aquesta decisió” (la decisió de voler canviar de sexe).
La nova proposta de llei ignora el concepte de sexe per reemplaçar-lo per gènere
A la nova legislació sempre s’aposta per l’“autoidentificació” sense cap tipus de supervisió mèdica o psicològica i es redueix tot a un acte d’elecció individual de la persona. Entrant als articles objecte de la llei, el sexe es tradueix en “identitat de gènere” que es defineix com una “vivencia interna i personal del gènere”. Si el gènere és una construcció social, es tractaria només d’una identificació amb marcadors culturals arbitraris i per tant no pot ser una identitat personal tal i com es diu. Està clar que per molt real que sigui aquest desig o vivencia en una persona, no es pot legislar a partir de vivències.
Es comenta en aquesta llei que el sexe de les persones “pot o no correspondre amb el sexe assignat al néixer”. Es tracta l’assignació como una interpretació i no com la identificació d’una dada objectiva. En més del 99% de la població no hi ha cap dubte, quan neix un nadó, de quin és el seu sexe. El sexe s’observa, es determina i queda registrat per part del personal mèdic que atén al part. Els casos dubtosos no arriben a l’1%, no són ni tant sols observables externament en molts casos i correspondrien a les persones intersexuals, com s’ha exposat abans.
La llei també ens diu que aquesta “identitat de gènere” es pot mostrar “a través o no de modificacions en l’apariència o funcions corporals, a través de pràctiques farmacològiques o quirúrgiques, sempre des de l’autodeterminació personal” i fa referència a un altre concepte, “expressió de gènere”, definida com la conducta, forma de vestir, llenguatge o gestualitat, etc., és a dir, els components artificials en els que cal educar a nens i nenes perquè no es produeixen de forma natural i espontània, atès que no tenen res de natural, com també hem vist abans. Cap d’aquestes característiques de l’expressió de gènere està relacionada amb la vivència interna sino en l’aparença exterior i estereotipada del gènere.
La definició de “persones trans”, així, s’entén com “persones les quals la seva identitat sexual, de gènere i/o expressió de gènere no és la que se’ls va assignar al néixer en base a la lectura normativa i restrictiva que el sistema médico-legal ve realitzant a l’examinar els genitals amb els que nasqueren (penis o vulva)”. Aquí es produeix una contradicció, perquè hi ha un reconeixement implícit que únicament hi ha dos sexes, perquè només es mencionen dues possibilitats de genitals humans, indicadors externs del sexe. Continua la proposició de llei fent una relació no exhaustiva de posibles “identitats trans”: “persones transgènere, transsexuals, travestis, homes, nens amb vulva, dones o nenes amb penis, variants de gènere, persones no binàries o altres”.
L’autodeterminació de la identitat sexual, d’acord amb aquesta proposta, no tindrà res a veure amb el cos sexuat de dones o homes que tenim com a espècie i no podrà ser posada sota qüestionament de manera que en cap moment, procés o tràmit s’exigirà l’aportació de mitjans provatoris. En tot moment serà considerada i interpretada d’acord a la manifestació de la voluntat personal i tindrà efectes jurídics plens. En canvi, en qualsevol altre àmbit en l’administració pública, l’aportació de proves materials és un requisit indispensable per a poder accedir a qualsevol procés o tràmit pel reconeixement de drets. Per exemple, si es necessita un ajut per discapacitat o dependència, etc.
A continuació es reprodueix el resum esquemàtic de les diferències entre la llei actual i la proposta de llei presentat per la ponent per després de fer-ne una revisió exhaustiva:
| Llei 3/2007, del 15 de març, reguladora de la rectificació registral de la menció relativa al sexe de les persones | Proposició de llei sobre la protecció jurídica de les persones trans i el dret a la lliure determinació de la identitat sexual i expressió de gènere |
| No fa falta cirurgia. Únicament es requereix un tractament hormonal de dos anys per acomodar les característiques físiques al sexe reclamat. | Lliure autodeterminació de la identitat sexual i expressió de gènere sense necessitat de cap canvi. |
| Es necessita un informe mèdic de diagnòstic de disfòria de gènere. | Amb efectes jurídics plens en tots els àmbits des del moment en que es manifesta. |
| Cal tenir nacionalitat espanyola, ser major d’edat i disposar de capacitat d’obrar. | Sense limitació per raó d’edat, sexe, estat civil, diversitat psíquica o funcional, orientació sexual, situació sociocultural, político-administrativa o qualsevol altre condició personal. |
| Absència de trastorns de personalitat que puguin influir, de forma determinant, en la disfòria diagnosticada. | Lliure accés, sense filtres ni control, a tots els espais anteriorment segregats per sexe. |
Ja tenim experiències d’altres països sobre les conseqüències negatives d’aquestes lleis per a les dones
Quan s’apunten els efectes perjudicials d’aquest tipus de lleis no parlem de casos aïllats, donat que la magnitud d’aquests fets l’estem veient en múltiples casos i en diferents països: al Regne Unit, a Canadà, a Estats Units, a Nova Zelanda o a Austràlia, que han emprès aquestes modificacions de la substitució de la categoria “sexe” per la “identitat de gènere”.
En l’àmbit dels esports, la proposta de llei vol prohibir els controls en l’àmbit esportiu i poder participar a tots els efectes, incloses en les categories per sexe en cas d’existir segons el sexe “autodeterminat”. Aquesta normativa pretén sobrescriure una lògica de competició en igualtat de condicions, i que sigui només l’”autodeterminació” la que obri la porta a la inclusió en una categoria de competició femenina o masculina.
El COI el 2015 ja va aprovar permetre aquesta “autodeclaració” sempre i quan es mantingués per un període de 4 anys, però això vol dir que en Olimpiades alternes es podria estar competint en categories diferents, canviant la declaració passats els 4 anys. L’únic que s’ha de provar es que el nivell de testosterona per les esportistes trans es redueixi amb tractaments hormonals a un màxim de 10 nmol/L però aquest xifra és molt superior al nivell que tenen les dones de forma natural. Si una dona biològica donés aquests nivells d’hormonació quedaria desqualificada per dopatge!
Ja tenim diversos casos on la competició femenina en igualtat de condicions s’està veient mermada donades les majors capacitats físiques dels esportistes “transgènere”. És el cas de Kelly Morgan en Rugby al Regne Unit, Laurel Hubbard en halterofilia a Nova Zelanda (on va guanyar dos ors i una plata en tres de les categories de pes pesat femení als Jocs de Samoa de 2019), la medallista Veronica Ivy en ciclisme a Estats Units, o Hannah Mouncey a Rugby a Austràlia, entre d’altres.
Un altre àmbit on es poden apreciar clarament les conseqüències és en els delictes i les estadístiques. En aquest cas es produeix una distorsió de profundes conseqüències, una corrupció estadística. En el cas de Regne Unit, on al 2018 va aparèixer la següent notícia “més dones condemnades per delictes sexuals” donat que la xifra de dones agressores s’havia duplicat en només dos anys. Entre les condenes es trobaven també delictes de violació, però es dóna la circumstància que la definició al Regne Unit de violació necessàriament ha de ser la penetració no consentida o forçada d’un penis, cosa que contradiu la presència en les estadístiques de dones condemnades per aquest delicte. L’explicació la trobem, per exemple, en les declaracions del conseller de justícia d’Escòcia que va confirmar en seu parlamentària que els delictes s’estan registrant en funció del “gènere autoidentificat”. Això està portant a que la violència de mascles pugui ser registrada sota el sexe femení sense cap tipus de control, distorsionant greument les estadístiques segregades per sexe i la informació sobre la desigualtat que pateixen dones i nenes.
La proposta de llei afecta així mateix als espais segurs per les dones i les nenes, segregats per sexe per motius obvis, on la necessitat de control es fa més que evident, com els banys públics, les cases d’acollida per dones maltractades, o els centres de reclusió. La proposta de la llei que es vol aprovar ens diu que sense necessitat de presentar cap informe mèdic o veure el tipus de delicte es farà l’internament segons la “identitat sexual manifestada” i no atenent al sexe “assignat al néixer”. El fet de legislar sobre la bona fe i sense cap mena de filtre obre la porta a qui vulgui aprofitar-se’n. Ja en tenim moltes proves dels països que ho han aprovat i implementat. Com diu Amparo Domingo amb ironia, “què podria sortir malament?” Cal aturar aquestes lleis i desmuntar les idees en les que es fonamenten. Són lleis antifeministes, són lleis contra les dones.
Aquí podeu veure una presentació de WHRC sobre les propostes de legislació sobre identitat de gènere a Espanya:
Finalment, aquí podeu trobar la Declaració sobre els Drets de les Dones basats en el Sexe, que es pot signar tant de forma individual com en nom d’una associació o organització.
Escrit per Irene Monés