Pere Aragonès, actual president de la Generalitat de Catalunya, i la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, van anunciar el dilluns 24 de gener que el Govern ha concedit el XXXIII Premi Internacional Catalunya a Judith Butler. Segons va dir el president, “l’activisme i el pensament de Judith Butler és inspirador perquè ens ofereix un desig de viure, de posar la vida al centre”.
Potser sí que Pere Aragonès és un profund coneixedor de les tesis de Judith Butler i dels debats pels quals està travessant el feminisme des de fa gairebé dues dècades, però no deixa de ser interessant assenyalar que aquest premi arriba la mateixa setmana que el Parlament debatrà la proposta presentada per ERC, el principal partit de govern, i JxCat, la CUP i En Comú Podem per “reparar la memòria històrica de les dones injustament condemnades, executades i reprimides per bruixeria” entre els segles XV i XVIII. La coincidència fa pensar que l’actual Govern s’ha llançat a una campanya de simbolisme, tan exagerat com inútil a l’hora d’aturar els problemes reals de les dones avui dia, amb l’objectiu de presentar-se com un govern d’aparença feminista sense haver de molestar-se a implantar mesures reals. La concessió del Premi Internacional Catalunya sembla part d’aquesta campanya simbòlica: a la consellera Verge se li ha acudit contribuir-hi amb un reconeixement a Butler, a qui la postmodernitat –que no les feministes– ha atorgat el rang de “la teòrica feminista més important” del nostre temps.
De la mà d’Ada Colau, Judith Butler ha vingut moltes vegades a Barcelona a pregonar la seva doctrina solipsista i del tot desconnectada dels problemes materials de les dones, les de Barcelona o les de qualsevol altra part del món. La suposada gran aportació feminista de Butler podria resumir-se així: per acabar amb el masclisme i l’homofòbia, fem veure que no hi ha homes ni dones més enllà del que cadascú declari ser i de si vesteix de forma més o menys femenina o masculina. I fent això, segons diuen, s’haurien d’acabar les opressions i podríem tenir “vides vivibles” i “posades al centre”.
Això constitueix la base de l’anomenada “teoria queer”, un compendi d’idealismes i essencialismes identitaris que, aplicats a la política, han fet que, per exemple, agressors sexuals condemnats per violar dones vagin a presons de dones pel simple fet de declarar que se senten dones. I precisament en aquesta línia van les modificacions de lleis que aquest Govern i l’anterior han fet darrerament en matèria d’igualtat, ja denunciades per Feministes de Catalunya a les nostres compareixences al Parlament i en aquest bloc.
La teoria queer ha guanyat terreny en les universitats espanyoles fins a esdevenir hegemònica en moltes disciplines i àmbits culturals durant els darrers quinze anys, per influència directa del món acadèmic anglosaxó i, en concret, nord-americà, de la mà de Butler. Les seves publicacions i idees, enteses o no massivament, han gaudit de múltiples espais culturals i públics de disseminació des d’on han pogut desenvolupar una “performativitat” (com ella en diria) considerable des que va publicar El gènere en disputa (2017, original: Gender Trouble: Feminism and the Subversion of Identity, 1990).
N’és un exemple l’exposició Feminismes! que el CCCB va acollir entre juliol del 2019 i gener del 2020. Al final d’aquesta exposició, que mostrava interessants peces de l’art feminista dels anys 70, hi havia uns grans panells on s’explicava la història del feminisme a Catalunya i a la resta d’Espanya. El nom de l’única feminista esmentat en aquesta curiosa història era, és clar, el de la nord-americana Judith Butler. No se citava cap altra feminista, ni catalana ni espanyola ni de cap altre lloc. Això mostra l’enorme expansió i implantació de les seves idees, que ja han esdevingut l’única veritat revelada i s’han vehiculat i reforçat en paral·lel a partir de posicionaments i declaracions que han penetrat àmpliament en l’àmbit de l’acadèmia, l’activisme i la política. La ràpida i total influència que ha aconseguit Butler es deu, més que a la comprensió del seu argot opac que empitjora amb les traduccions, al fet que les seves teories són perfectes per soscavar la crítica social basada en la realitat material. Si tot depèn de la subjectivitat i s’enfoca des del sentiment misteriós de cada individu, s’acaba amb qualsevol subjecte polític col·lectiu i el seu projecte d’emancipació, començant pel subjecte polític del feminisme.
El moviment feminista ha tingut la gosadia d’aixecar la veu i assenyalar la irracionalitat de la teoria queer, que pretén suplantar el feminisme. Ha mostrat les seves nefastes conseqüències jurídiques i, especialment, els seus efectes en el cos i la ment sans de menors que expressen la necessitat d’hormonar-se o sotmetre’s a cirurgies majors per “performar” l’altre sexe –un altre sexe que, segons aquesta teoria, és també una construcció!–. Aquesta oposició ha desencadenat un atac permanent contra dones feministes, que són assenyalades a les xarxes socials, reben amenaces de mort, s’exigeix que siguin acomiadades dels seus treballs i se les cancel·la de les seves pròpies obres.
Si això no fos prou demèrit per a la concessió del Premi Internacional Catalunya, només cal llegir altres “contribucions” de l’obra de la premiada, des d’esborrar les dones lesbianes amb la teoria del “fal·lus lèsbic” –una pirueta per dir el de sempre, que la sexualitat femenina no pot prescindir d’un fal·lus– fins a la relativització de la violència de l’incest comès contra menors.
Sense anar més lluny, fa uns mesos, el passat dia 7 setembre de 2021, en una entrevista a The Guardian, Butler va comparar amb el feixisme a les feministes que ella anomena TERF (acrònim de Trans Exclusionary Radical Feminist, Feministes Radicals Trans Excluents). Se sumava així a un assenyalament que sí que sembla propi d’aquell execrable moviment polític que perseguia la discrepància i el pensament crític que gosa enfrontar-se a deliris identitaris que tenen greus efectes psicosocials.
Malauradament, mentre Pere Aragonès juga a ser feminista fent-se fotos amb Butler, continuen sense abordar-se problemàtiques tan preocupants i que ens afecten tant a les dones com la violència masclista, l’atur, la pobresa, les condicions laborals nefastes que patim, la prostitució o els ventres de lloguer. És clar que, seguint els ensenyaments de la seva flamant premiada, sempre pot acabar de forma revolucionària amb tots els problemes i les desigualtats negant l’existència d’aquelles que els pateixen. I si no, d’aquí a 500 anys ja ens rehabilitaran, com a les bruixes.
Escrit per Marina Pibernat i Sílvia Carrasco, professores d’Antropologia Social de la UAB.