Categories
Activitats

La prehistòria, un perill per al futur de les dones o la naturalització de la diferència com a argument per a la discriminació

El 26 d’octubre del 2022, a Feministes de Catalunya vam organitzar un #WebinarFeminista que duia per títol La prehistòria, un perill per al futur de les dones, a càrrec d’Assumpció Vila, arqueòloga i investigadora (ja jubilada) del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Aquest va ser el segon webinar del cicle Ciències socials amb perspectiva feminista que l’associació va dur a terme durant la tardor 2022, en el qual es va exposar la crítica feminista als paradigmes androcèntrics hegemònics de diverses ciències socials.

Assumpció Vila Mitjà és arqueòloga, doctora en Història Antiga per la Universitat de Barcelona. Professora de Recerca del CSIC, va ser fundadora i directora del Laboratòria d’Arqueologia a la IMF-CSIC, a Barcelona, ​​així com a directora del Departament d’Arqueologia i Antropologia de la mateixa institució. Les seves investigacions s’enfoquen en els fonaments teòrics i les bases metodològiques de la ciència arqueològica dirigides al coneixement de les primeres societats humanes. La seva recerca amb perspectiva feminista-materialista s’ha focalitzat en teoria i mètodes en arqueologia prehistòrica (per exemple, és la introductora a Espanya de l’anàlisi funcional d’instruments lítics i pionera en usos de la IA per a qüestions socials en societats caçadores-recol·lectores-pescadores) i etnoarqueologia de la prehistòria. La seva investigació assenyala la rellevància de conèixer les societats prehistòriques per a la societat actual i futura (especialment per a les dones). És sòcia des dels inicis de l’Associació AMIT-Cat (Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues a Catalunya).

En aquest webinar, Assumpció Vila va explicar el canvi de paradigma en la investigació que va suposar la introducció de la perspectiva feminista en arqueologia. Les arqueòlogues feministes proposen noves preguntes (la divisió del treball en funció del sexe és una cosa innata/natural? L’organització de la producció i reproducció socials va ser sempre igual que en l’actualitat? Quines van ser les causes dels canvis?) que impliquen necessàriament una profunda avaluació de la metodologia emprada habitualment en arqueologia. Aquestes preguntes no s’havien plantejat en l’anàlisi androcèntrica imperant, ja que es consideraven fora de l’abast de l’arqueologia. Les arqueòlogues van haver (i han) de desenvolupar nous mètodes de recerca que els permetin explicar l’origen de la desigualtat entre homes i dones, recuperant-ne el rastre material.

La prehistòria com a pretext de “allò natural” en humans

La desigualtat social entre homes i dones es plasma en els rols i els estereotips que cada societat assigna a cadascun dels sexes. Se sol dir que sempre hi ha hagut feines de dones i d’homes, que els homes sempre han estat més agressius, que les dones sempre han estat més dòcils que l’espai dels homes sempre ha estat l’espai públic i la responsabilitat de caçar i proveir, mentre que l’espai de les dones sempre ha estat el domèstic i de cures… Aquest “des de sempre” sol referir-se a la “prehistòria”: si a la prehistòria ja era així se’n desprèn que els humans simplement som així per naturalesa. Aquest tipus d’arguments contribueixen a naturalitzar la desigualtat entre homes i dones. 

Aquestes preguntes sobre l’abast del “sempre” només poden tenir resposta des de l’arqueologia. Al començament l’arqueologia va ser desenvolupada bàsicament per homes il·lustrats i, a partir del paradigma positivista, traçava una història de les societats a partir de les restes materials (en sentit restrictiu d’allò material). Aquests primers arqueòlegs van donar una gran importància a la caça, tot indicant que la practicaven únicament els homes i que havia desencadenat el procés d’hominització. Així, van construir una definició d’humanitat des de la prehistòria que només responia al que s’associa a allò masculí, mentre que les dones eren invisibles o accessòries. Les representacions de la prehistòria han reproduït aquesta imatge fins als nostres dies, en llibres, museus o còmics. En aquestes representacions, les dones sempre es representen assegudes o en una posició més baixa que l’home, mostrant debilitat o dependència i fent “les seves” activitats.

Però què sabem realment sobre les relacions socials de desigualtat entre dones i homes des del principi de les societats humanes? La hipòtesi o les afirmacions que diuen que són normals, naturals o tenen únicament unes causes biològiques han de ser contrastades científicament. La realitat és que no sabem com eren les societats prehistòriques, ja l’arqueologia va assumir la impossibilitat d’accedir a aquest coneixement, encara que basant-se en observacions etnològiques va difondre aquesta suposada organització social des de la prehistòria. Així, seguim mantenint imatges estereotipades que homogeneïtzen i redueixen la diversitat etnogràfica i projecten la realitat actual sobre el passat, naturalitzant la desigualtat. A través de l’arqueologia androcèntrica, doncs, s’ha donat cobertura científica a unes suposicions estereotipades que no podem contrastar, i així s’han reforçat aquests estereotips i la idea que són naturals i immutables.

Les contribucions teòriques i metodològiques de l’arqueologia feminista

Als anys 70 del segle XX, l’antropologia feminista va començar a qüestionar les interpretacions androcèntriques que s’havien fet fins aquell moment, bàsicament discutint les observacions sobre societats etnogràfiques. Les arqueòlogues, més tard, van plantejar la investigació sobre l’origen de la desigualtat social entre dones i homes repensant el passat sense caure en el determinisme biològic. Tot i això, les eines arqueològiques necessàries per respondre a aquestes preguntes no estaven desenvolupades. Des del segle XIX l’arqueologia havia millorat moltíssim en mètodes i tècniques per estudiar les materialitats, però i la societat? Com s’organitzaven les societats prehistòriques? Feien homes i dones les mateixes activitats o hi havia una distribució de la feina en funció del sexe? Per poder respondre aquestes preguntes, les arqueòlogues van haver de produir noves teories i metodologies.

Pel que fa a la teoria, la hipòtesi central de l’arqueologia feminista materialista és que les societats que no controlen la reproducció dels seus recursos estan subjectes a una contradicció fonamental entre la producció de béns materials per a la subsistència i la reproducció biològica i social. En aquestes societats, com més elevada és la producció, més es compromet la reproducció. Com més ràpida és la reproducció, més gran és la pressió sobre els recursos disponibles. Per existir i perpetuar-se, aquestes societats necessiten imposar una estricta regulació i control social de les condicions en què es duen a terme tots dos aspectes de la contradicció principal. Aquesta teoria implica que les relacions socials de producció i reproducció entre homes i dones són determinants en l’organització de les societats prehistòriques. En concret, la regulació social de la reproducció és clau per entendre qüestions com la divisió del treball en funció de sexe i la discriminació social de les dones, qüestions que cal analitzar conjuntament i en relació.

Entendre com es van conformar les relacions socials de desigualtat entre dones i homes, quan van començar, com s’organitzaven a les societats, o si hi va haver diferents modalitats d’organització social que van triomfar i d’altres que van fracassar, és una qüestió d’importància cabdal per a la teoria feminista. Les arqueològues es van proposar cercar-ne proves materials partint de la hipòtesi que la discriminació de les dones és un procés social que es pot resseguir arqueològicament. Però per investigar més enllà d’instruments, objectes i espais prehistòrics i aprofundir en l’organització de les societats que els produïen, les arqueòlogues feministes van haver d’innovar en els mètodes. Investigadores com Assumpció Vila, entre d’altres, van proposar una metodologia basada en l’etnoarqueologia experimental, que van desenvolupar estudiant primer societats ja conegudes amb mètodes etnogràfics per tenir indicadors de com eren les seves relacions socials de desigualtat, per després contrastar si podien arribar als mateixos resultats amb mètodes purament arqueològics.

Noves modes poc científiques

El principal repte de l’arqueologia feminista és que posa en dubte els mètodes i coneixements arqueològics existents fins ara, i per això rep molt poc suport institucional. Avui dia, les investigacions feministes continuen sense ser estructurals. En absència d’una arqueologia feminista desenvolupada, s’han volgut modificar les formes androcèntriques en què es representa el passat. D’una banda, s’ha reivindicat la participació de les dones en activitats masculines, dient, per exemple, que les dones també caçaven. Una altra resposta ha estat subratllar la importància de les activitats “femenines”, com les cures. En els darrers temps també ha sorgit una resposta postmoderna en relació amb la sexualitat i la seva categorització. La perspectiva queer té molt més suport institucional que la perspectiva feminista perquè no qüestiona les relacions socials de desigualtat, sinó que és una projecció més des del present, i a més ha contribuït a esborrar les dones posant en dubte la seva “feminitat” quan s’han trobat restes femenines en tasques considerades “d’homes”.

Però, com diu l’Assumpció, no es tracta d’afegir-hi dones i agitar, sinó d’investigar científicament l’origen i el motiu de la desigualtat entre dones i homes. Aquests canvis només teòrics no són acceptables perquè no són resultats d’anàlisis científiques, sinó hipòtesis que han de ser contrastades. Com ja va dir Sara Nelson el 1997, no hi ha arqueologia feminista perquè no hi ha metodologia feminista. Mentrestant, hem de revisar totes les representacions dels museus que projecten estereotips sobre homes i dones, i mostrar l’evolució humana com una evolució dels dos sexes i no, com sempre, com una processó d’homes. L’arqueologia feminista no intenta substituir una història parcial, l’esbiaixada per l’androcentrisme, per una altra també parcial, la de les dones. L’arqueologia feminista advoca per l’estudi de les relacions entre dones i homes i conseqüentment per una reorientació teòrica i pràctica de la disciplina.

Tot i això, l’arqueologia segueix sense renovar-se i moltes interpretacions androcèntriques segueixen vigents, naturalitzant la desigualtat, provocant desinformació i desacreditant la disciplina. Per això, la prehistòria, allò que ens diu d’aquelles èpoques en aquests moments, es pot entendre com un perill per a les dones. Veient la importància de la prehistòria per naturalitzar les relacions actuals entre dones i homes i el seu paper en la societat actual, entenem que és essencial estudiar-la amb  perspectiva científica feminista, amb les preguntes i mètodes adequats per produir un coneixement que permeti construir, sense mentides o sobreentesos, un futur d’igualtat per a les dones.

Podeu veure el webinar complet aquí: