La pornografia impregna la societat. Des de les últimes dècades del segle passat fins a l’actualitat, les imatges de dones hipersexualitzades han passat de la indústria pornogràfica a dominar tot l’àmbit mediàtic: revistes, videoclips, publicitat, programes de televisió, pel·lícules, sèries, videojocs i també les xarxes socials amb continguts generats pels mateixos usuaris. Amb una presència constant a les nostres vides, aquestes imatges envien contínuament un missatge a les nenes i les noies: que han d’aspirar a convertir-se en objectes de desig sexual dels homes. I els nens i els nois reben el missatge que les dones són mers objectes de consum sexual. En aquest article repassem amb imatges aquest procés de pornificació de la societat i n’expliquem les conseqüències.
Què és la pornificació de la societat?
La pornificació és la sexualització del cos de les dones per fer-lo excitant davant la mirada masculina en qualsevol circumstància, fent que les imatges de contextos comunicatius que a priori no estan relacionats amb el sexe ens traslladin directament a un “escenari pornogràfic”. Aquesta representació pornogràfica llança un missatge molt concret sobre el valor de les dones, simbolitzat en per a què i per a qui som a la imatge, amb quina finalitat: no com a subjectes, sinó com a objectes de reclam per al públic masculí. La pornificació, que es concreta en una certa aparença estètica, de vestimenta, posicions i moviments del cos, etc., condiciona tant de forma subtil com explícita l’imaginari social sobre la sexualitat i s’ha integrat a la vida quotidiana fins a estar completament normalitzada.
Diàriament consumim alguna xarxa social com Instagram, algun programa, sèrie de televisió o plataforma de continguts audiovisuals com Netflix, i també publicitat, sigui en format digital o físic. Totes aquestes situacions ens exposen a contingut pornificat. Si no en som conscients és perquè ho hem normalitzat i perquè això no ha passat de sobte. La pornificació paulatina i quasi total de la societat de consum i l’espectacle s’ha anat produint des de la “revolució sexual” dels anys 60, que a Espanya va arribar amb el “destape” després del franquisme. Amb la digitalització i les xarxes socials, la pornificació s’ha accelerat considerablement i actualment les imatges que conformen un imaginari col·lectiu pornogràfic són presents en tot tipus de contingut audiovisual.
Revistes
Als anys 60 van aparèixer les primeres revistes pornogràfiques, que combinaven continguts d’actualitat i treballs periodístics amb fotoreportatges d’actrius, cantants o presentadores. La revista Interviú és el més gran exponent espanyol d’aquest tipus de publicació. La següent successió de portades d’Interviú exemplifica a la perfecció el procés de pornificació. A la primera imatge, als anys 80, veiem una Brigitte Bardot aixecant-se la faldilla fins a mitja cuixa. A l’última, del 2012, veiem en portada a una Pilar Rubio completament nua. Només la boca i un pit queden coberts per dues mans ocultes en guants negres, una representació simbòlica de la violència vers les dones.
En només 22 anys passem de veure dones vestides a dones completament despullades i envoltades d’una aura que vincula l’atracció sexual amb la violència i la submissió.
Aquest contingut audiovisual no només té l’objectiu d’atraure el públic masculí. Té també l’objectiu de deixar clar quin rol ocupen les dones en la sexualitat i a la societat. Una imatge de la dona creada pels mateixos homes: com més despullada millor, perquè, al cap i a la fi, el que interessa és el cos, un cos dedicat de manera incondicional al plaer masculí.
Publicitat
El cos de les dones sempre s’ha utilitzat com a reclam publicitari. Imatges que mostren parts del cos (i no la persona) o dones completament nues s’utilitzen sovint i s’han normalitzat en anuncis de qualsevol producte: moda, hamburgueses, ulleres o perfums, com veiem en els exemples següents. Fins i tot en anuncis de productes per a dones, com el perfum femení Pure XS, s’utilitza una dona nua. Que la pornificació s’utilitzi en la publicitat de productes femenins és una mostra que no és només un reclam publicitari, va més enllà i condiciona la nostra mirada sobre les dones i els seus desigs i aspiracions.
La pornificació present en la publicitat de tot tipus de productes, adaptada en funció del públic al qual es dirigeix, afecta tota la societat i exposa contínuament nenes, noies i dones a representacions simbòliques d’elles mateixes cada vegada més sexualitzades. Això afecta de forma especialment greu les més joves, que es socialitzen en un context mediàtic, audiovisual i de consum pornificat que els transmet la idea que ser desitjada pels homes és el principal valor d’una dona.
Videoclips
Si bé les revistes pornogràfiques i la premsa escrita tenen un públic concret i una difusió limitada, amb el desenvolupament digital i l’explosió de continguts audiovisuals de l’última dècada el grau de pornificació de la societat ha augmentat enormement. Trobem imatges pornificades molt similars, gairebé idèntiques, a la gran majoria de continguts audiovisuals. Els videoclips, productes que involucren tant la indústria audiovisual com la musical i que tenen un gran seguiment de públic juvenil, en són un bon exemple. Les imatges d’alguns dels videoclips més vistos durant el 2022 i 2023 són una bona mostra d’aquest imaginari pornogràfic imperant.
KAROL G – Punto G – YouTube https://youtu.be/sgBZVLr91ug
KAROL G, Shakira – TQG – YouTube https://youtu.be/jZGpkLElSu8
Lola Indigo – La Santa https://youtu.be/Ce3XGIcqN-Q
Pel·lícules, sèries i televisió
La producció de ficció, el consum de la qual ha augmentat enormement amb la digitalització i l’aparició de plataformes com Netflix o similars, també participa d’aquesta pornificació de la societat iniciada a les darreries del segle passat.
L’avanç de la pornificació ha arribat fins i tot a la sexualització de menors. Des de ben petites, molts catàlegs de roba infantil sexualitzen les nenes i les mostren amb roba i posicions suggeridores. Un altre exemple de sexualització de menors fou el cartell promocional de la pel·lícula Cuties, que afortunadament va generar una reacció de rebuig que va fer que el cartell es retirés.
En el cas de les sèries, també trobem molts exemples en què les dones apareixen habitualment a disposició sexual dels homes, com a Juego de Tronos, on els personatges femenins són prostituïts i les violacions o la violència general cap a les dones hi tenen una presència constant.
En paral·lel a la ficció, la telerealitat també ha passat per un procés de pornificació gradual. A principis del segle XXI s’encunyava el terme “edredoning” per fer referència a les relacions sexuals sota les mantes del llit entre participants del conegut reality show Gran Hermano. Des de llavors, el sexe davant les càmeres en els programes televisius d’aquest tipus s’ha convertit en habitual, fins i tot propiciat i convertit en el principal element d’interès argumental del format, i es pot trobar a concursos i programes de cites i parelles com La Isla de la Tentaciones.
Xarxes socials i plataformes
Però el canvi més gran produït per la pornificació de la societat que ha vingut amb l’aparició de diverses xarxes socials i plataformes digitals és la possibilitat de convertir-se una mateixa i per iniciativa pròpia en un personatge pornificat de la xarxa. Les noies joves reprodueixen i encarnen el missatge bombardejat contínuament des de tota la cultura audiovisual: el teu principal valor és ser objecte de desig sexual. El fet que les imatges pornificades gaudeixin d’una major audiència i repercussió a Internet reforça el missatge.
Plataformes com Instagram i TikTok posen a disposició de tota usuària la possibilitat de viure de la pròpia imatge. D’altres, com OnlyFans, estan directament dirigides a publicar contingut sexual.
Quines són les conseqüències per a les nenes i noies adolescents?
El documental Miss Escaparate (Miss Representation) explica com es transmet a les noies joves que el seu valor es basa en ser desitjables per als homes. El documental analitza com els mitjans de comunicació promocionen una imatge pornificada de la dona, en la qual el que més es valora és la seva sexualitat, la bellesa (amb models impossibles retocats pel Photoshop) i l’exigència d’eterna joventut. Al mateix temps, s’invisibilitzen altres models de dones, el valor de les quals no tingui com a mesura la mirada dels homes. Les dones amb poder polític o èxit professional estan infrarepresentades i quan es parla d’elles és normalment en sentit pejoratiu, criticant-les per no ser suficientment ‘femenines’ o jutjant el seu aspecte.
La conseqüència d’estar exposades de forma constant a la hipersexualització i a aquests missatges cosificadors és un deteriorament de la salut mental i en l’autopercepció de les noies. La fortíssima pressió estètica que pateixen nenes i adolescents per ser maques i sexis desemboca en trastorns d’ansietat i problemes generalitzats d’autoestima i de salut com l’anorèxia o les autolesions.
Hi ha múltiples indicadors que mostren que la salut mental de les noies està empitjorant i que això està vinculat directament a l’augment de la pressió estètica pornificada. Segons la Societat Espanyola de Medicina Estètica (SEME), al seu Estudi de dimensionament i impacte socioeconòmic de la Medicina Estètica en Espanya durant l’any 2021, l’edat mitjana d’inici de tractaments d’estètica ha baixat dels 35 als 20 anys. Hi accedeixen principalment per injeccions d’àcid hialurònic als llavis i toxina botulínica (botox) a les “arrugues”.
D’altra banda, els diagnòstics relacionats amb trastorns de la conducta alimentària (TCA) han crescut al voltant del 40% entre març de 2021 i 2022 segons la Societat Espanyola d’Urgències Pediàtriques (SEUP). Els trastorns més comuns són l’anorèxia nerviosa, la bulímia i el trastorn per afartament, amb una forta prevalença entre les noies: “Tot i que afecten als dos sexes, aquests problemes de salut mental són molt més habituals en dones que en homes, amb una incidència que va de 4,1% a 6,4% en elles, enfront del 0,3% a 0,7 en ells”, afirma Sandra Fernández Ramos, directora clínica d’Arbore. “La franja d’edat en què apareixen aquests tipus de trastorns se situa entre els 12 i els 21 anys, tot i que el pic de major incidència es dona entre els 15 i els 18 anys”.
Aquestes notícies adquireixen una nova dimensió en el context de pornificació social. Si apliquem la perspectiva de gènere veurem que no són tendències casuals o anecdòtiques, sinó que venen condicionades per un sistema que promociona i alimenta conductes tòxiques i autolesives en les dones, especialment entre les més joves.
Per tant, la representació vexatòria i sexualitzada de les dones, és a dir, pornificada, comporta greus riscos per a la salut mental i física de les noies adolescents. El missatge que transmet tota aquesta cultura audiovisual i publicitària porta a la insatisfacció amb el propi cos i a una tendència a la baixa autoestima. Això comporta de retruc una inversió desmesurada de temps i diners en moda i bellesa, a major benefici de la indústria estètica. Aquesta indústria fa servir un relat publicitari que pren d’excusa l’empoderament però impregna els seus continguts d’una cultura sexista que equipara el valor de les dones amb tenir atractiu sexual i tenir confiança en una mateixa amb presentar-se de manera sexualitzada.
La pornificació de la societat és una reacció patriarcal als avenços en els drets de les dones a partir dels anys 60 i 70, i un dels principals obstacles per a erradicar la violència sexual que patim. El que ens venen com a empoderament a dia d’avui (llibertat per decidir, mostrar el cos, vestir-te com vulguis, etc.) no és més que una trampa per sotmetre les dones i que continuem subordinades a la voluntat i als desitjos masculins.