La filòsofa nord-americana Judith Butler, quan va publicar El gènere en disputa als anys noranta, va obrir la capsa de Pandora. En aquell moment, el feminisme ja tenia clar, ho havia dit Simone de Beauvoir a El segon sexe, que el gènere era el comportament que tenim associat culturalment, resultat de patrons socials. Però Butler va afegir a aquesta reflexió que el sexe és també un constructe social, sumant-se a la teoria queer que defensa que els gèneres, les identitats sexuals i les orientacions sexuals no estan marcats per la biologia. Va unir sexe i gènere, o més aviat hi va eliminar la diferència ⎯i aquí està la trampa i el perill⎯ tot defensant una identitat que depèn del nostre desig, del que sentim en un moment donat. O sigui, una persona pot triar ser dona, home o les dues coses a voluntat ⎯benvinguts al binarisme a voluntat⎯.
Aquest “no existeix ni gènere ni sexe”, és a dir, no existeixen “les diferències entre homes i dones”, és el que ens preocupa ⎯amb raó⎯ a les feministes. Perquè, eliminades les diferències de sexes, desapareixen les opressions pel fet de ser dones i tenir un sexe, contra les quals ha lluitat el feminisme des dels seus orígens. Sembla clar que si no hi ha diferències de sexe, no hi ha sexisme i, per tant, no hi ha lluita feminista. Com defensar des del feminisme la igualtat per a les nenes en el seu dret a l’escolarització als països on no poden assistir a l’escola? Com lluitar contra l’ablació? Com redactar lleis contra la violència masclista si no existeixen dones agredides? En definitiva, si el sexe no és real sinó una identitat triada a voluntat i no hi ha diferència entre homes i dones perquè som éssers no binaris… Com reivindicar una societat igualitària si no hi ha desigualtat?
Així, per canviar d’identitat es va recuperar el concepte de gènere i amb ell es van recuperar els estereotips d’homes i dones, i amb els estereotips totes les opressions contra les quals ⎯pel fet de ser dones i tenir un sexe⎯ ha lluitat el feminisme des dels seus orígens. Ni la Secció Femenina hauria estat tan contundent adjudicant estereotips. Així, si un nen decideix fer-se forats a les orelles per portar arracades, vestir-se de rosa, pintar-se els llavis i portar talons és ⎯ves per on!⎯ una dona, només cal que ho desitgi, aquest és el matís que l’allunya de la disfòria de gènere (desajust o malestar amb el seu cos) que és un trastorn amb diagnòstic i tractament.
Llavors… els estereotips de gènere existeixen? No havíem quedat, des del feminisme, després de llegir Simone de Beauvoir, que el gènere, precisament, és el que cal abolir, que per això “una dona no neix, sinó que es fa”?
La futura llei trans
A Espanya, des d’algunes posicions d’esquerres no es va trigar a defensar les teories queer adoptades per Judith Butler, amb aquesta actitud acomplexada que porta a defensar qualsevol posicionament tan sols per distanciar-se de la dreta, encara que s’acabi defensant l’indefensable. Si, a més, parlem de minories i de cultures diferenciades, el terreny ja estava adobat. Com es podria atrevir l’esquerra a dir que les dones tenen vulva i els homes penis si això ho fa la dreta ultramuntana? De fet, Podemos, i sembla que també Esquerra Unida, han caigut al parany. Només cal llegir la “Proposició de Llei sobre la protecció jurídica de les persones trans i el dret a la lliure determinació de la identitat sexual i expressió de gènere”, que va plantejar el partit morat en la passada legislatura defensant l’eliminació de les categories antropològiques d’home i dona. Si continuem així, ens trobarem que, si legisla Vox, els nostres fills no podran accedir a l’assignatura d’educació sexual i, si governa Podemos, els nostres fills de vuit anys tindran un sexe o un altre segons la identitat que decideixin en funció de la roba que es posin cada dia.
L’alarma va saltar des del feminisme després de llegir alguna de les reivindicacions de Podemos: “La autodeterminación de la identidad sexual no podrá ser puesta bajo cuestionamiento de manera que en ningún momento, proceso o trámite se exigirá la aportación de medios probatorios de aquella. En todo momento será considerada e interpretada de acuerdo a la manifestación de voluntad personal”, és a dir, sense necessitat de cirurgia i sense supervisió mèdica ni psicològica, defensant la legislació de la no identitat de l’individu. O sigui, que algú arriba als banys de l’aeroport i entra al de dones o al d’homes segons la seva pròpia autodeterminació en aquell moment i sense que ningú li ho pugui discutir; o s’acull a la quota femenina o masculina de qualsevol feina segons li interessi; o entra a la piscina nudista per a dones de Madrid si aquell dia se sent dona. Recordeu les llistes cremallera adoptades per a les eleccions amb l’objectiu d’assolir l’equilibri de sexes? Doncs ja no cal preocupar-se’n, perquè qualsevol pot ser candidat o candidata.
Recordem que per a la teoria queer la dona i l’home no són realitats empíriques en relació al sexe, sinó figures no constitutives de naturalesa fixa, vaja, que canvien. Llavors, la biologia no existeix? Pot l’Estat legitimar les subjectivitats relatives de tots nosaltres? La individualitat és prioritària a allò col·lectiu?
No podem restar callades, des del feminisme hem d’alçar la veu i alertar de l’abandonament del que és material pel simbòlic i sobre el perill que suposa. Defensar una llei que recolza que et canviïs de sexe sense necessitat de cap diagnòstic equival a eliminar els sexes i, al final, i ara arriba la maniobra perversa, s’aconsegueix una cosa que el patriarcat ni s’havia atrevit a somiar: eliminar, per llei, l’existència de les dones i també, no perdem aquest detall de vista, dels homosexuals, perquè no es pot ser homosexual si els sexes no existeixen.
Per això la defensa de les posicions feministes és més necessària que mai. El sexe és una característica biològica que no ha de comportar l’assignació o imposició de comportaments socials, és a dir de gènere, per diferenciar-nos. És més, hem de lluitar ⎯sobretot des del feminisme⎯ per defensar que la feminitat no normativa no implica voler canviar-se de sexe, o sigui ser transgènere, moltes dones heterosexuals i lesbianes estan disconformes amb la feminitat normativa i fugen de la imatge que la societat els marca com a dones. Si desenvolupem la tesi d’eliminar elements biològics podríem replantejar-nos diferències entre les races? Per què no puc triar ser negre o blanc si puc triar entre ser dona o home?
En definitiva, des del feminisme hem d’insistir que ens maten, ens marginen, ens violen, ens obliguen a casar-nos, ens tallen el clítoris, exigeixen la nostra virginitat, en definitiva, ens oprimeixen, per tenir vagina, per ser dones. O sigui, que el sexe existeix.
Escrito por Carmen Domingo