Traducció de l’escrit de Robert Jensen publicat a Dissent Voice.
[Material Girls: Why Reality Matters for Feminism es va publicar al Regne Unit el mes de maig de 2021]
Uns mesos després d’haver escrit un article criticant la ideologia del moviment transgenerista un company d’un grup progressista em va dir que volia entendre per què m’estava oposant als transactivistes, als quals veia com a aliats polítics de l’esquerra. Vaig esbossar el que ara s’anomena argument feminista “crític amb el gènere”, que rebutja les normes de gènere rígides i repressives del patriarcat però reconeix la realitat material de les diferències sexuals humanes. Li vaig explicar que aquesta anàlisi va sorgir del feminisme radical, que és essencial per combatre l’explotació de les dones pels homes en el patriarcat, el sistema de dominació masculina institucionalitzada que ens envolta.
Al final d’aquella llarga conversa mentre dinàvem, el meu company em va confessar que no tenia problemes per comprendre els meus arguments i que hi trobava pocs punts en què discrepar. “Si t’he de ser sincer —va dir— realment no entenc molt del que diu el moviment trans.”
Li vaig dir que podia entendre la seva confusió, perquè els arguments del moviment transgenerista a mi també em semblaven poc clars, de vegades fins i tot incoherents. Després li vaig preguntar: “Hi ha cap altre tema en què no puguis trobar sentit als arguments d’un moviment polític però continuïs donant suport a les seves propostes polítiques?”
Va fer una cara de disgust, conscient que no podia pensar en cap altre cas així. Aquest va ser el final de la conversa. En aquell moment, algunes persones d’esquerres em denunciaven pels meus escrits i tots dos sabíem que ell no em donaria suport públicament, ni tan sols demanaria als transactivistes una articulació més clara dels seus arguments.
Si fos possible viatjar en el temps, tornaria a aquell moment de 2014 i donaria al meu amic un exemplar del nou llibre de Kathleen Stock, Material Girls: Why Reality Matters for Feminism. Segurament no hauria canviat les seves decisions polítiques però li hauria servit per aclarir per què tenia problemes per entendre els arguments trans. Stock explica, de manera acurada i respectuosa, per què sovint aquests arguments no tenen gaire sentit. No ho dic com un insult, sinó com a reconeixement de la confusió de molta gent. El meu amic no és l’única persona que he conegut que està perplexa per l’afirmació fonamental del moviment trans: que una persona és un home o una dona, o ni una cosa ni l’altra, o totes dues, basant-se en un sentiment intern “subjectiu” sobre el gènere (per al qual cap teoria viable ha estat presentada encara pels transactivistes) i no pas en la realitat material del sexe (sobre la qual tenim un coneixement ampli des de la biologia i la vida quotidiana).
El llibre d’Stock, d’altra banda, és eminentment assenyat i prudent. És intel·lectualment convincent i útil per ajudar-nos a prendre decisions personals i polítiques. En aquest moment polític polaritzat, fa la seva anàlisi amb fermesa però educadament, sense la rancúnia que lamentablement ha esdevingut tan habitual en aquest debat, especialment a les xarxes.
Per exemple, és assenyat definir els termes en un debat, encara que el moviment transgenerista defuig la precisió sobre el seu significat, i fins i tot celebra aquesta ambigüitat com una virtut. Stock és curosa amb les definicions, començant amb la seva anàlisi de les quatre formes en què s’empra “gènere” actualment. Un cop els lectors analitzen aquestes opcions, queda clar (si més no per a mi) que el terme gènere s’entén millor com el significat social (recollit en els termes masculinitat i feminitat) atribuït a les diferències sexuals biològiques basades en la reproducció (masculí i femení). El sexe és una funció del tipus d’animals que som els humans, i el gènere és la forma com nosaltres, els animals humans, donem sentit a les diferències sexuals. El sexe és biològic i el gènere és cultural.
Així és com les feministes han emprat els termes des de la dècada de 1970, desafiant les afirmacions patriarcals que sostenien que la dominació i l’explotació de les dones per part dels homes és “natural” a causa de la biologia. El patriarcat converteix la diferència biològica en dominació social. Les feministes han explicat abastament que el gènere està connectat amb les nostres diferències sexuals, però està “construït socialment” d’una manera que reflecteix la distribució desigual del poder entre homes i dones durant els últims milers d’anys. Qualsevol cosa construïda socialment podria construir-se d’una manera diferent a través de la política.
El moviment trans inverteix aquesta interpretació, afirmant habitualment que el gènere no és el producte de les forces socials sinó un estat intern privat del ser, que pot ser innat i immutable (les opinions sobre això en el moviment trans varien). En altres paraules, la ideologia transgenerista sosté que el gènere és quelcom que una persona sent i que no té una connexió necessària amb el seu cos i el seu sistema reproductiu. Els activistes trans afirmen habitualment que “el sexe és una construcció social”, que les distincions biològiques entre home i dona no són objectivament reals sinó que són creades per la societat. Stock explica detingudament per què això (i tornaré a fer servir la frase, encara que soni dura) no té cap sentit.
Al paràgraf anterior he escrit “afirmen habitualment” no només perquè hi ha diferències d’opinió dins del moviment transgenerista (la qual cosa és d’esperar en qualsevol moviment) sinó perquè jo he vist a activistes trans canviar d’arguments quan se’ls demana que defensin una posició (la qual cosa és indicativa d’un argument feble en qualsevol moviment). Un cop vaig preguntar a un activista trans: “Si el sexe es construeix socialment, això implica que podria construir-se d’alguna altra manera. Coneix alguna forma de reproducció dels humans que no sigui amb un òvul (produït per una femella) i un espermatozou (produït per un mascle)? Per quins mitjans ens construiria socialment la reproducció humana d’una manera diferent?” L’activista no va refutar això, simplement va abandonar el seu argument i va afirmar que les persones trans saben de quin sexe són “realment” i que qualsevol qüestionament d’això era odiós i intolerant.
[Una nota a peu de pàgina necessària: Hi ha un percentatge extremadament petit de la població humana que ha nascut “intersexual”, amb el que s’anomena DSD (desordres o diferències en el desenvolupament sexual; les preferències terminològiques varien) que impliquen anomalies en gens, hormones i òrgans reproductius. Una d’aquestes condicions és l’hermafroditisme, que encara s’utilitza ocasionalment com a terme general per als DSD. Stock explica aquestes variacions, assenyalant que aquestes condicions no tenen res a veure amb el transgenerisme. La disfòria de gènere (malestar o angoixa quan la identitat de gènere interna d’una persona difereix del seu sexe biològic) és una condició psicològica i no fisiològica.]
L’èmfasi d’Stock en el llenguatge precís continua al llarg del llibre. Explica, per exemple, que el terme “sexe assignat en néixer” és enganyós tenint en compte l’estabilitat de les categories home i dona, evidenciada per l’èxit de la reproducció humana durant mil·lennis. En la gran majoria dels casos, tothom està d’acord en el sexe del nadó, que s’observa, no s’assigna. Aquestes qüestions sobre paraules no són trivials; la manera en què parlem del món pot canviar la manera en què entenem el món. Stock rebutja canviar la paraula “lactància materna” (“breastfeeding”) per “lactància humana” (“chestfeeding”, a l’original) , perquè el terme “trans inclusiu” soscava la nostra capacitat per descriure la realitat. Els nadons s’alimenten del pit d’una dona humana, que hi hagi dones que s’identifiquin com a homes (homes trans és el terme que s’utilitza avui en dia) o com a no binàries (rebutjant qualsevol de les dues opcions) que alletin un nadó no canvia això.
Stock també ofereix una anàlisi assenyada de debats polítics, la majoria dels quals se centren en les demandes dels homes que s’identifiquen com a dones (dones trans és el terme comú). Per exemple: s’hauria de permetre a les dones trans l’entrada en espais exclusius per a dones, com ara banys, vestuaris, cases d’acollida o presons? Stock explica per què aquesta política genera ansietat i por en les dones, que viuen la realitat quotidiana de l’amenaça de la violència masclista, especialment la violència sexual. El problema no és que totes les dones trans siguin agressives físicament o sexualment. Però quan afirmar que es pertany a l’altre sexe no requereix cap explicació ni cap prova, la probabilitat d’abús augmenta a mesura que els depredadors troben oportunitats per atacar les dones quan són vulnerables.
Stock també explica per què permetre que les dones trans —homes que s’identifiquen com a dones— participin en esports femenins soscavarà i potencialment eliminarà les activitats segregades per sexe que creen oportunitats perquè les dones i les nenes prosperin. Hi ha competicions atlètiques separades per a homes i dones a causa de l’avantatge fisiològic que tenen els homes sobre les dones, i aquests avantatges no desapareixen pel fet d’identificar-se com a dones.
I això és realment important? Bé, és important per a les adolescents que potser no volen canviar-se de roba en un vestuari al costat d’un nen que s’identifica com a nena. És important per a les dones en un gimnàs que permet l’entrada de dones trans en un espai “només per a dones”. És important per a les usuàries d’un refugi per a dones sense llar que, per ser “inclusiu”, es nega a contenir el comportament sexualment agressiu de les dones trans. És important per a la dona que queda fora de l’equip olímpic d’halterofília d’un país quan es permet a una dona trans competir com a dona. És important per a les dones que van ser agredides sexualment per una dona trans internada en una presó per a dones. És important per a les lesbianes que no volen tenir relacions amb dones trans (perquè la seva orientació sexual és cap a les femelles humanes i no cap als mascles humans que s’identifiquen com a dones) i són acusades d’intolerants i condemnades a l’ostracisme. I és important per a la dona que va haver de lluitar per recuperar la seva feina després de ser acomiadada per declarar públicament que creu que “el sexe és immutable i no s’ha de confondre amb la identitat de gènere”.
Les respostes dels transactivistes a aquestes qüestions varien, però es poden sintetitzar en un eslògan trans tan popular que una organització LGTB del Regne Unit el va posar en una samarreta: “Les dones trans són dones. Supera-ho!”
El mínim que es pot dir sobre això és que el significat de l’afirmació “les dones trans són dones” no és una obvietat, ni intuïtivament ni lògicament. És una declaració que moltes persones troben difícil d’entendre, no perquè siguin intolerants, sinó perquè sembla entrar en contradicció amb la realitat material. Seria més exacte dir: “Les dones trans són dones trans, la qual cosa planteja molts dilemes intel·lectuals, polítics i morals complexos. Busquem-hi solucions que respectin els drets i els interessos de tothom!”
No és l’eslògan més encomanadís, però és precís i honest. Crec que Stock se sentiria còmoda portant aquesta samarreta. Ella no condemna les persones trans ni en fa burla, sinó que busca una entesa més profunda perquè les decisions de política pública siguin el més justes possible per a tothom.
Independentment de si s’està d’acord o no amb les seves conclusions, Stock argumenta amb precisió i segueix les normes àmpliament acceptades de compromís intel·lectual que requereixen proves i lògica per establir una proposta. Si aquest és el cas —i no puc imaginar que cap lector de mentalitat oberta l’acusi de frau intel·lectual o de mala fe—, per què s’ha denunciat Stock i molts altres amb punts de vista similars en termes intel·lectuals, polítics o morals? Ella escriu:
“Em sembla particularment revelador que els acadèmics que són molt crítics amb punts de vista com el meu, com el que s’expressa en aquest llibre, no tendeixen a abordar-los amb arguments o proves —com seria d’esperar, tenint en compte les normes acadèmiques—, sinó que sovint recorren, de manera força inusual segons aquestes normes, a queixes sobre els meus presumptes motius o mancances personals. També tendeixen retòricament a ensorrar la crítica als principis intel·lectuals del transactivisme com si fos una crítica moral a les persones trans.”
Stock assenyala per què això hauria de preocupar a tothom, fins i tot a les persones que potser mai no tinguin experiència directa amb les polítiques transgeneristes o que no estiguin interessades en debats filosòfics:
“Tractar els homes amb identitats de gènere femenines com a dones en tots els contextos possibles és un acte políticament incendiari. De fet envia un missatge de menyspreu a les dones, que ja eren conscients del tracte desigual que reben els seus interessos. Aquest missatge diu: Els interessos dels homes amb identitats de gènere femenines són més importants que els teus.”
En resum: moltes de les demandes polítiques del transactivisme són antifeministes. Si això és així, per què tantes dones feministes i tantes organitzacions feministes han adoptat la ideologia transgènere? Stock suggereix que un dels motius és “l’actual dèria cultural per la diversitat i la inclusió, que es pren com una mena de mantra sense sentit, sense que s’hagi pensat realment què significa o què s’hauria de fer”. La lluita per la justícia social s’obstaculitza, no avança, quan les dones trans poden insistir que han de ser incloses en tots els espais en les seves pròpies condicions sense cap explicació ni justificació, i sense tenir en compte els efectes d’aquestes polítiques sobre les dones i les nenes. Stock assenyala que així com reemplaçar “les vides negres importen” per “totes les vides importen” soscava les campanyes antiracistes perquè ignora les amenaces específiques que pateixen les persones negres en una societat racista, exigir que les dones trans siguin sempre incloses dins de la categoria “dona” soscava la capacitat del feminisme per promoure els interessos de les dones i les nenes que s’enfronten a amenaces específiques en una societat sexista.
És fàcil que la gent es faci un embolic i es frustri amb aquest debat, que sovint es fa pesat per l’argot i la teoria abstracta. Tornem doncs a les preguntes centrals:
- És el gènere una experiència subjectiva interna, els orígens de la qual encara no s’han explicat, o és producte de sistemes socials i polítics que es poden analitzar i posar en un context històric?
- El gènere és immutable i privat, o les normes de gènere estan obertes al canvi a través de l’acció col·lectiva?
- Es comprèn millor la dominació masculina institucionalitzada analitzant el sentit intern de les identitats de gènere dels individus, o el patriarcat està fonamentat en la reivindicació del dret dels homes a posseir o controlar el poder reproductiu i la sexualitat de les dones?
La referencia a la “realitat” en el subtítol d’Stock suggereix que, en absència d’una explicació clara i convincent sobre el sexe, el gènere i el poder per part del moviment transgenerista, les perspectives feministes i crítiques amb el gènere ofereixen la millor explicació de la biologia i la història, de la psicologia i la societat.
Des d’aquell primer article que vaig escriure el 2014, he parlat amb cada vegada més persones progressistes que se senten pressionades pel moviment trangenersita perquè abracin les seves propostes polítiques sense fer preguntes. Massa sovint aquesta pressió funciona. Estem creant una cultura política sana a l’esquerra quan les persones i les organitzacions creuen que no tenen més remei que adoptar posicions polítiques que no comprenen o amb les quals no hi estan d’acord? Avança la política progressista quan se silencien les legítimes diferències d’opinió perquè la gent té por de ser acusada d’intolerància?
El treball d’Stock, juntament amb altres llibres com Transgender Body Politics de Heather Brunskell-Evans i llocs web com Fair Play for Women, són un recurs valuós per a les persones que desitgen obrir-se camí a través d’aquestes preguntes en lloc de, simplement, acceptar la ideologia o les propostes del moviment transgenerista. Fins i tot si el llibre d’Stock no fa canviar l’opinió dels activistes trans, proporciona un model de compromís intel·lectual basat en principis amb compassió.
Dic “compassió” perquè Stock és transfriendly, com la majoria de les persones que defensem posicions feministes i crítiques amb el gènere. Stock no condemna ni ataca les persones trans, sinó que ofereix una manera diferent d’entendre l’experiència de la disfòria de gènere i una política diferent per enfrontar-se a un sistema patriarcal que és la font de tant patiment i angoixa.
La política feminista no és una negació de les experiències de les persones trans, sinó una forma alternativa d’entendre aquestes experiències que no impliqui medicació, hormones creuades i cirurgia. La política feminista és una acceptació de les nostres diferències i una manera de viure amb elles col·lectivament, mentre lluitem per eliminar les jerarquies que impedeixen la nostra capacitat de progressar.
_____
Robert Jensen, professor emèrit de School of Journalism and Media a la University of Texas at Austin, és autor de The Restless and Relentless Mind of Wes Jackson: Searching for Sustainability (University Press of Kansas, 2021) i The End of Patriarchy: Radical Feminism for Men (2017).
Twitter: @jensenrobertw Llegeix altres articles de Robert Jensen
Aquest article es va publicar el 5 de juliol de 2021 a dissidentvoice.org