El dimarts 3 de novembre de 2020 Marina Pibernat Vila, doctora en Antropologia i historiadora, ens va parlar de les relacions que s’estableixen actualment, a l’era digital, entre joventut, patriarcat i neoliberalisme.
A totes les cultures es realitzen processos rituals que donen eines per adquirir l’estatus i el coneixement necessaris per ingressar a la societat com a persona adulta de ple dret. L’adolescència, com a etapa de marge, està marcada per la indefinició, perquè no s’és ni una criatura ni una persona adulta. I és en funció del context social, cultural o econòmic que aquesta etapa és modelada. Segons cada societat, l’adolescència pot anar acompanyada de rituals individuals o col·lectius, festius o perjudicials per a la integritat física, pot durar uns pocs dies o estendre’s al llarg de diversos anys.
Amb la industrialització apareix el terme “adolescència”. La universalització de l’educació obligatòria i l’expulsió del mercat laboral de la joventut van tenir efectes diferents en funció de la classe social i va causar problemes econòmics a les famílies de classe treballadora. Veient cert augment de la conflictivitat juvenil, Stanley Hall va associar el desenvolupament individual a fases històriques: l’adolescència correspondria a les primeres etapes de desenvolupament social, marcades per la inestabilitat i el conflicte, i la societat occidental industrialitzada a l’edat adulta, madura, estable i no conflictiva. Però Margaret Mead va documentar adolescències pacífiques, afables i mancades de conflicte en altres cultures, la qual cosa invalidava les tesis de Hall.
Amb la Primera Guerra Mundial la joventut europea va adquirir major consciència de pertinença a un mateix rang d’edat i a una mateixa nació. En el període d’entreguerres, les joventuts feixistes van ser fonamentals per a la difusió i implementació del seu ideari. Nois i noies eren socialitzats en una marcada segregació de gènere, els nois eren destinats a ser soldats mentre que les noies eren educades per ser les seves esposes. Acabada la Segona Guerra Mundial i amb Europa devastada, la recuperació va portar l’auge d’un mercat juvenil interclassista i la joventut va començar a configurar-se al voltant del temps d’oci. Els anys 70 va començar el desenvolupament de la comunicació de masses i la informàtica de consum. La crisi del petroli de 1973 va afectar novament l’ocupació juvenil i els joves van tornar a la dependència familiar. Els anys 80 es va iniciar l’auge del neoliberalisme amb la caiguda del bloc soviètic. Va començar l’època de les microcultures juvenils, petites comunitats tancades a l’exterior.
L’actual joventut audiovisual presenta formes més individuals que les generacions anteriors i la dissolució de les categories genèriques amb “@” com a símbol inclusiu. No només consumeix els productes audiovisuals, també els produeix, donant lloc a la “joventut prosumidora”. El seu context socioeconòmic està marcada per les successives crisis (Gran Recessió de 2008 i crisi de la Covid-19 de 2020) que afecten especialment les dones joves de classe treballadora. Però a les anàlisis sociològiques sobre l’era digital l’optimisme és hegemònic. Castells va teoritzar sobre la societat-xarxa i l’informacionalisme, identificant un eix d’exclusió/inclusió en la capacitat de moure’s per la xarxa. Donna Haraway va traslladar aquest optimisme al feminisme i a la seva ontologia del Cyborg, propugnant la fi dels dualismes, com el d’home/dona, i la xarxa com a zona de llibertat sense límits per a les dones, la seva agència i la seva subjectivitat.
La critica a les tesis tecnooptimistes de la societat-xarxa assenyala que no posen en el centre de l’anàlisi les relacions socials sinó “la màquina”, tot considerant que el canvi social és reflex d’aquesta. Així, pequen de determinisme tecnològic, ja que consideren la “màquina” com l’agent de canvi social en lloc de l’ésser humà, l’únic agent possible del canvi social. No estem en un nou paradigma sociotecnològic, econòmic o productiu, sinó que s’ha informatitzat la producció dins del marc de les relacions socials capitalistes. Les tesis tecnooptimistes són individualistes i concorden amb l’ideal neoliberal a l’atribuir a la tecnomeritocràcia l’estatus dels individus en la societat-xarxa. Les mateixes crítiques poden aplicar-se a Haraway. Judy Wajcman assenyala la tecnologia com a quelcom no neutral, que revela i amplifica la distribució desigual de poder a la societat. Tota tecnologia està subjecta a un procés de negociació entre els diferents grups socials amb interessos contraposats i no comporta per ella mateixa un canvi social.
En l’actual context mediàtic i audiovisual de la joventut, com mostra Paula Sibilia, la intimitat que va aparèixer amb l’auge de la burgesia s’ha convertit en objecte d’exhibició i mercaderia dins del capitalisme creatiu. Les identitats individuals han passat a ser alterdirigidas, construïdes per ser exposades i visibles. Mentrestant, la personalitat ha esdevingut objecte de culte i s’ha començat a diluir la frontera entre la ficció i la no ficció.
Per a la joventut Internet ha esdevingut un espai virtual de socialització. Són molt conscients de l’exposició pública de la seva imatge i de la importància d’aconseguir-ne una bona valoració a Internet per obtenir audiència. Aquesta valoració esdevé “validació” i participar d’això amb la producció de continguts per compartir a les xarxes s’ha convertit en part important del seu oci. Els i les YouTubers en són la màxima expressió, han fet de la seva exhibició pública i dels seus interessos la seva professió. Són els nous referents de la joventut. Han creat identitats fàcilment recognoscibles, han aconseguit audiència i han entrat en el món de la publicitat de grans marques. Com a fenomen, participa de l’ideal de triomfar individualment gràcies al coneixement de les TIC, en la línia de les anàlisis neoliberals del tecnooptimisme.
El fenomen youtuber presenta una claríssima hegemonia masculina. També hi ha segregació temàtica. Els nois parlen de videojocs i humor; les noies, de moda, maquillatge o fitness. Així, és difícil sostenir la idea d’Internet com a mecanisme democratitzador, ja que s’hi reprodueixen la desigualtat i els estereotips. Políticament, els temes LGTB són la principal reivindicació política entre YouTubers, especialment noies, i també hi han entrat amb força les múltiples “identitats de gènere” i la terminologia i tesis de la teoria queer, mostrant una confusió important entre sexe / gènere, orientació sexual i socialització en els rols i estereotips de gènere.
Amb la creixent situació de precarietat juvenil en l’actual fase del capitalisme, adolescents i joves són socialitzats, a través de la seva participació en l’esfera digital, en l’ideal individualista neoliberal que converteix la vida, la intimitat o la personalitat en una mercaderia. Aquesta via se’ls ofereix com un projecte de vida desitjable basat en la possibilitat d’aconseguir fama i audiència fàcilment a partir de la creació de continguts audiovisuals per entrar en el mercat audiovisual i de la publicitat. D’aquesta manera, els rols i estereotips de gènere del mercat es reprodueixen encara amb més intensitat entre els adolescents i els joves actuals, atès que reproduir-los assegura més beneficis econòmics i aconseguir més abast.
Amb la mercantilització de la intimitat, era previsible que sorgís una versió en línia de la mercantilització dels cossos de les dones. Estan apareixent plataformes que posen totes les eines perquè les dones explotin sexualment el seu cos a Internet. Lluny de les tesis de tecnooptimisme, la tecnologia és col·laboradora de l’agenda neoliberal mercantilitzadora de la vida.
Escrit per Marina Pibernat.
Podeu veure la sessió completa aquí: