Categories
Actualitat

Claus de la instrucció que permet donar un nom als fetus morts

El passat mes de juliol, el govern ha aprovat una instrucció que regula i estableix el formulari per a la inscripció dels fetus morts per avortament espontani o altres circumstàncies mèdiques amb més de sis mesos de gestació i abans del naixement. Aquesta instrucció ha generat un debat intens i cal contextualitzar-la en el nostre marc legislatiu.

La nova instrucció es deriva de la Llei 20/2011 del Registre Civil, que va ser aprovada finalment l’any 2021 i regula la inscripció al Registre Civil de les morts de fetus més enllà dels 6 mesos de gestació. Ens referim a la Instrucció de 31 de juliol de 2023, de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública, sobre la disposició addicional quarta de la Llei 20/2011, de 21 de juliol, del Registre Civil, que va ser publicada al BOE e 8 d’agost de 2023. La novetat de la instrucció és que, a més, contempla l’opció de donar un nom al fetus quan se’n registra la mort.

En aquest article repassem quines conseqüències pràctiques té inscriure aquestes morts al Registre Civil, quin és el procediment (que no ha variat) i quines implicacions tenen les novetats que introdueix aquesta instrucció.

Què implica inscriure una mort al Registre Civil?

El Registre Civil és el servei públic encarregat de deixar constància de tots els fets que afecten l’estat civil de les persones. Aquest estat civil s’ha d’entendre en un sentit jurídic, que abasta no només si algú està casat o solter, sinó també tots els aspectes que afecten la capacitat jurídica i d’obrar de les persones, és a dir, s’hi inscriuen el naixement, el matrimoni, la defunció i la tutela a què pugui quedar sotmesa una persona en cas d’incapacitació. El Registre Civil és, a més, un instrument fonamental per obtenir dades estadístiques i demogràfiques necessàries en qualsevol Estat de Dret.

S’estima que entre el 10 i el 20% dels embarassos acaben en avortament espontani o mort fetal, amb més risc ara a Espanya a causa de la major edat mitjana de les dones embarassades. Quan aquest avortament es produeix amb més de 6 mesos de gestació, cal donar a aquestes restes un destí final que evidentment passa per la voluntat de la mare.

Així, la legislació mortuòria estableix que les restes humanes i/o cadavèriques s’han d’incinerar o enterrar. En el cas de les persones així com en el de les “restes humanes importants” (com són els avortaments de més de 180 dies, o 6 mesos o més) no es pot expedir la llicència d’enterrament fins que no s’hagi produït la inscripció al registre. Això suposa una mesura de seguretat que permet el control públic, per part de l’Estat, per a l’accés als cementiris de qualsevol persona o resta humana que s’hi inhumi.

Si un fetus mort després de 28 setmanes d’embaràs, abans del part o durant aquest, no s’hi pogués inscriure, tampoc no se’n podria registrar la defunció ni expedir la llicència d’enterrament. Per això, a Espanya des del 1957, la llei reguladora del Registre Civil va establir el que es va anomenar “Legajo de criaturas abortivas” i que després, amb la Llei de 2011, va canviar la seva nomenclatura a “Arxiu de nascuts sense vida després dels sis mesos de gestació”.

Així doncs, la utilitat final que té aquest Arxiu és, sobretot, controlar que efectivament s’hagi produït un avortament per mort fetal. Això evita les simulacions de part a partir dels 6 mesos de gestació (per exemple, per encobrir adopcions il·legals), i permet portar el control estadístic i demogràfic de la població. De fet, el “Legajo de criaturas abortivas” ha estat un instrument fonamental en la investigació de la sostracció de nadons.

Com s’inscriu un fetus mort al Registre Civil?

Part de la preocupació per aquesta instrucció ha vingut arran de la publicació del formulari en què consta qui pot fer aquesta inscripció i com s’ha de sol·licitar, atès que la majoria de la població no acostuma a conèixer aquests formularis.

El procediment per inscriure una mort perinatal, que no canvia en cap aspecte amb aquesta nova instrucció, és el següent:

  1. Quan s’ha produït la mort fetal en un embaràs de més de 6 mesos de gestació, l’hospital emet una declaració de la mort que ha d’estar acompanyada del certificat mèdic signat almenys per dos facultatius.
  2. Aquests metges tenen l’obligació de signar, sota la seva responsabilitat, que del part i, si escau, de les proves realitzades amb el material genètic de la mare i el fill, no es desprenen dubtes raonables sobre la relació maternofilial.
  3. En aquest moment se li dona opció a la mare i/o al pare o altre progenitor, en el cas de parelles formades per dues dones (tenint en compte que la mare també pot haver mort) que sigui el mateix hospital qui s’encarregui de comunicar-ho al Registre Civil i de gestionar les restes del no nascut, o que sigui la pròpia família qui ho faci.

D’aquesta manera, a la pràctica, el “declarant” a qui fa referència el formulari pot ser o el cap del servei mèdic que s’hagi ocupat del part o algun dels dos progenitors.

En cas que fos una tercera persona qui ho sol·liciti, s’haurà d’identificar i assenyalar la relació amb la mare. S’exigeix ​​aclarir aquesta relació precisament perquè, si no és ella la que fa la petició, la tercera persona ha de justificar d’alguna manera el seu interès en la inscripció. És el mateix tractament que té qualsevol inscripció al Registre Civil que no faci la mateixa persona titular, com és el naixement o la defunció.

És veritat que no s’exigeix ​​autorització de la mare, però sí que ha de ser signat pel facultatiu que va assistir al part i s’hi adjunta també el certificat mèdic signat per dos facultatius. Es fa així perquè s’entén que és una mena de certificat de defunció, de manera que l’important aquí és la declaració realitzada pel personal sanitari. Una vegada realitzada aquesta inscripció a l’arxiu de nascuts sense vida després dels sis mesos de gestació, s’obtindrà la llicència d’enterrament que permet gestionar les restes del fill o filla no nat, per a la seva incineració o inhumació.

Aleshores, quins canvis introdueix aquesta instrucció a la pràctica?

L’única novetat que introdueix aquesta instrucció aprovada el juliol del 2023 és que, a més de totes les dades que ja es contemplaven, s’hi inclou l’opció (no obligatòria) d’inscriure el no nat amb un nom. I tot això, de manera explícita, sense efectes jurídics.

Per què ha generat polèmica aquesta instrucció?

La recent polèmica resulta francament sorprenent atès que res d’això no és nou. Aquesta Instrucció aprovada el juliol del 2023 ve derivada d’una legislació del 2011 impulsada pel govern Zapatero totalment alineada amb la llei de l’avortament, que al seu torn regulava un arxiu ja creat el 1957. No s’entén per què ara algunes persones ho veuen tan problemàtic i no van alçar la veu d’alarma ni el 2011 ni el 2021, quan va entrar en vigor.

La preocupació ha vingut per si el fet de posar nom a una criatura no nata en un arxiu sense efectes jurídics podia suposar una limitació potencial del dret a l’avortament. Tanmateix, l’actual llei de l’avortament el permet dins del termini màxim de 14 setmanes i, excepcionalment, en cas de malformacions incompatibles amb la vida o risc per a la vida de la mare, fins a les 22 setmanes, és a dir, 5 mesos i mig de gestació. Aquests terminis s’han establert amb criteris mèdics i són tots inferiors als embarassos de més de 6 mesos, objectes de la nova instrucció.

La Llei 11/2011 i la garantia del dret a l’avortament

Fa anys que els grups antiavortistes (autodenominats “provida”) pressionen perquè es reconegui entitat jurídica el fetus, fins i tot a l’embrió, des del moment de la concepció. Però ni aquesta instrucció ni la llei a què es vincula interfereixen en la llei de terminis que permet l’avortament lliure, i no afavoreixen els postulats antiavortistes, ja que el registre jurídic es fa d’una mort i després del part, i no d’una personalitat jurídica del fetus viu al ventre.

A més, hi ha una reivindicació dels que han perdut els seus fills i filles com a fetus viables des dels sis mesos: tenir l’opció d’atorgar-los un nom en procedir al registre obligatori. No es tracta de grups conservadors o antiavortistes sinó de grups de dol. El “Legajo de criatura abortivas”, on constaven fins ara els “no nascuts” (en realitat, nascuts morts o morts al part), no sembla el millor arxiu ni la millor denominació perquè les mares es recuperin de la seva dolorosa experiència física i psicològica, que ha de comptar amb la baixa corresponent i ritualitzar l’experiència, amb l’acompanyament que calgui. Poder atorgar un nom al nascut mort o al part és una opció, no una obligació.

Res d’això qüestiona gens ni mica la consideració cultural o ideològica que se sostingui a l’hora de garantir el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, que és, així mateix, una opció. Els no nascuts no tenen ni tindran personalitat en sentit jurídic, tant si se’ls atorga un nom i se’ls considera filles i fills com si es volen definir d’una altra manera.

En canvi, tota aquesta legislació, que no és nova, sí que suposa una protecció davant la pressió ideològica que pugna per dissociar la nostra fisiologia i la nostra capacitat reproductiva del fet de ser dones i mares, anomenant-nos persones amb cèrvix, úteroportants o progenitors gestants. Al capdavall, la manca de control sobre els processos de reproducció i la deshumanització de dones embarassades i fetus és instrumental per a l’experimentació amb éssers humans i per a l’explotació reproductiva.

En definitiva, considerem que no estem davant d’una amenaça sinó que es tracta d’una millora que pot contribuir a protegir les dones i els nadons davant la cosificació de la vida humana que intenten imposar el transhumanisme i el mercat de la vida contra els quals lluita el feminisme.

Per a més informació recomanem escoltar la sessió organitzada per la jurista Elena de la Vara, accessible en aquest enllaç.

Escrit per Elisa Martínez i Silvia Carrasco.