Categories
Activitats

El gir postmodern en les ciències socials i el seu impacte a la investigació

El 15 de desembre de 2022 va tenir lloc el darrer #WebinarFeminista del cicle de formació Ciències socials amb perspectiva feminista, organitzat per Feministes de Catalunya. Aquest cicle va abordar com es teoritza i s’analitza des de diferents disciplines científiques el sistema de desigualtat entre homes i dones que anomenem patriarcat. Al llarg de diverses sessions, vam veure com totes les disciplines patien històricament un biaix androcèntric i no abordaven qüestions que afecten la meitat femenina de la humanitat. Al llarg del segle XX, les científiques feministes van haver de reformular els enfocaments de les seves disciplines per estudiar el patriarcat. Just quan semblava que la investigació feminista començava a obrir-se pas, es va produir un gir epistemològic en les ciències socials cap a un paradigma autoreflexiu i postmodern.

Aquest canvi de paradigma tenia cert ressò amb la crítica feminista a l’autoritat del coneixement i als seus biaixos androcèntrics però, amb el pretext d’impugnar la jerarquia entre investigador i investigat, va acabar relativitzant el coneixement científic i equiparar-lo a l’experiència subjectiva. Amb el títol El gir postmodern a les ciències socials i el seu impacte en la investigació feminista, aquest webinar va analitzar com, sota una aparença revolucionària, el paradigma postmodern contribueix a desvirtuar el propòsit de la ciència feminista, que era investigar com es crea i es reprodueix la desigualtat entre homes i dones. També se’n van abordar les conseqüències polítiques, tant pel que fa el conflicte amb el feminisme, com la influència sobre una esquerra que ha assumit postulats individualistes i identitaris allunyats d’una anàlisi estructural de la desigualtat.

El webinar es va organitzar com a taula rodona amb tres ponents: la sociòloga Rosa Cobo, de la Universitat de la Corunya, la filòsofa de la ciència Anna Estany i l’antropòloga Sílvia Carrasco, totes dues de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

La tradició moderna i els grans relats de la història

La postmodernitat sorgeix com a corrent filosòfic i teòric als anys 1970 als Estats Units, amb el teló de fons de l’enfonsament del socialisme real i l’expansió de les polítiques econòmiques neoliberals i del conservadorisme polític de Reagan i Thatcher. Aquest corrent va pretendre impugnar i superar el paradigma imperant de l’època, la modernitat. Com explica Rosa Cobo, la modernitat partia d’un supòsit: l’existència d’un subjecte constituent amb un nucli racional, el cogito ergo sum de Descartes. Aquest subjecte racional es caracteritzava per l’autoreflexivitat (és a dir, tenia consciència de si mateix i de la seva pròpia existència), la intencionalitat (tenia la capacitat d’actuar per principis), la responsabilitat (de les pròpies accions) i l’autonomia (per projectar un pla de vida per al futur i en conjunt amb altres individus). El subjecte modern, que se suposa transcendental, neutre i objectiu, és l’autor de la pròpia història.

En aquesta tradició s’emmarquen, de manera crítica, les grans teories de l’emancipació, el marxisme i el feminisme, com a grans relats de presa de consciència dels subjectes oprimits per alliberar-se de la seva opressió. El marxisme fa un gran relat de l’opressió capitalista i de les lluites obreres per l’emancipació. El feminisme és un gran relat de les lluites emancipatòries de les dones.

Crítica feminista a la modernitat

La tradició feminista va interpel·lar la modernitat i va qüestionar la seva concepció del subjecte, de la història i del coneixement. I és que, com explica Rosa Cobo, la modernitat va articular la seva idea de subjecte desproveïda d’adscripcions socials, però en realitat els éssers humans tenim sexe i pertanyem a grups culturals i ètnics, i a cert estrat social. En ignorar-ho, la modernitat projectava en el seu subjecte un home burgès, blanc, propietari i cristià. El feminisme va argumentar que el subjecte de la raó no és ni universal, ni neutre, ni objectiu. En aquest sentit, la crítica feminista es va situar dins els mateixos paràmetres de la modernitat; és a dir, va assumir la noció de subjecte, però com va assenyalar Celia Amorós, perquè aquesta sigui útil ha de ser més versemblant, menys mistificada. El subjecte és un ésser sexuat i perquè la seva història sigui universal ha d’incloure les pràctiques tant de les dones com dels homes i els efectes que es deriven d’aquestes pràctiques (desiguals).

Sílvia Carrasco va exemplificar bé aquest punt amb les aportacions de les antropòlogues a la seva disciplina, històricament dominada per homes. L’antropologia parteix d’una hipòtesi radicalment moderna: que els éssers humans som iguals (hipòtesi de la unitat psíquica) i, davant d’aquesta constatació, intenta respondre a la pregunta “com pot ser que siguem tan diferents?”, explicant la diversitat de pràctiques dels diferents grups humans com a solucions a problemes universals en contextos ecològics, tecnològics i demogràfics diferents. Sense menystenir aquest principi bàsic del projecte intel·lectual de l’antropologia, les antropòlogues van assenyalar que només s’havia estudiat la diversitat de pràctiques masculines. Amb la seva etnografia, les antropòlogues van descobrir, per exemple, la importància de les recol·lectores. Tot i que l’activitat dels homes (la caça) era la de prestigi, no era la que sustentava la vida quotidiana del grup: la recol·lecció era la font d’alimentació principal. La història estava esbiaixada per l’androcentrisme dels antropòlegs, que havien descrit els grups de “caçadors”; elles van escriure la història més versemblant dels “caçadors – recol·lectors”.

Aportacions feministes a la comprensió de la desigualtat

Silvia Carrasco va explicar com aquesta comprensió antropològica de la diversitat va contribuir també a desemmascarar l’artificialitat del patriarcat. Les antropòlogues van investigar la subordinació de les dones en les diferents cultures i van descobrir que els continguts que cada cultura considerava “propis d’homes” o “propis de dones” eren aleatoris. Això els va permetre conceptualitzar el “gènere” com una construcció cultural artificial que naturalitza la inferioritat de les dones. Com deia Pierre Bourdieu, l’enculturació feminitza les dones i masculinitza els homes, i crea així una societat estratificada en totes les cultures. A més, la masculinització dels homes es produeix, en moltes cultures, mitjançant una socialització violenta contra les dones, que és l’eina fonamental del patriarcat per subordinar-les, i que només es pot interpretar, com ho va fer Françoise Héritier, com un “excés de cultura”.

Com va destacar Anna Estany, el marc teòric feminista sobre sexe i gènere proporciona elements per clarificar i analitzar les pràctiques polítiques i socials i les seves bases ideològiques. Anna va proposar diferenciar els conceptes d’igualtat i d’equitat. La inequitat es dona en situacions socials diferents per raons injustes. En canvi, determinants com el sexe o l’edat són desigualtats que no impliquen una qüestió moral, encara que poden suposar discriminació. Una cosa són les expressions biològiques de la inequitat social (per exemple, que els pobres viuen menys anys) i una altra les inequitats socials de la desigualtat biològica (tracte social injust basat en els condicionants biològics). És en aquest sentit que Ruth Bader Ginsburg va argumentar contra la discriminació sobre la base del sexe. El gènere, en canvi, fa referència a convencions, rols i comportaments lligats a la cultura, que s’assignen a homes i dones, a nens i nenes, així com a les relacions recíproques entre ells. El sexe no el podem triar. El que podem canviar és el gènere, és a dir, les expressions culturals del determinant biològic que és el sexe i intentar que no reverteixi en inequitats socials.

Síntesi de la crítica postmoderna

Anna Estany va situar el llibre Knowledge and Social Imagery, de David Bloor (1976), com a obra fundacional de la postmodernitat. S’hi desgrana el que s’ha conegut com el Programa fort en sociologia del coneixement científic, també desenvolupat per l’Escola d’Edimburg i autors com Barry Barnes, John Henry, Harry Collins i Bruno Latour. La seva idea central és que les ciències (fins i tot les considerades “pures”, com les matemàtiques o la física) depenen fonamentalment de factors socials, econòmics i culturals, més que no pas de l’observació o la lògica. Segons aquests autors, la ciència és el resultat d’una negociació assolida per un col·lectiu o una comunitat, de manera que els resultats no són fruit d’una comprensió profunda de la realitat natural i social, sinó de simples construccions mentals intersubjectives i sense base objectiva.

Per a Sheila Benhabib, la postmodernitat declara la mort del subjecte, de la història, i de l’epistemologia, és a dir, d’un conjunt de categories i conceptes que tinguin una validesa universal per avaluar el món. Com va explicar Rosa Cobo, si no existeix la veritat objectiva no hi ha base per al coneixement. Tampoc no hi ha científics, ja que la postmodernitat nega l’existència d’un subjecte constituent, autònom i racional. En canvi, defineix el subjecte com una posició en el llenguatge, amb la consciència il·lusòria d’exercir un paper rector quan és un mer personatge subjecte a règims que s’han constituït sense la seva intervenció i que el constitueixen. Segons aquest criteri, no és possible interpretar la realitat més enllà de l’experiència concreta i qualsevol metarelat serà homogeneïtzant i, per tant, potencialment essencialista i totalitari. Davant els grans relats, davant de la història de la modernitat, la postmodernitat proposa microrelats sustentats en les experiències.

Implicacions del gir postmodern per a les ciències

L’extensió de la perspectiva postmoderna en l’acadèmia als anys 80 va tenir un impacte profund, particularment en les ciències socials. Sílvia Carrasco explica que, al començament, algunes obres van plantejar arguments crítics amb l’antropologia tradicional interessants. Per exemple, que en obviar la condició de subjecte dels mateixos investigadors s’ignorava el seu biaix etnocèntric en la producció de coneixement, que impregnava la interpretació de les maneres de viure, de pensar i de sentir d’altres pobles del món. Això va plantejar una reflexió necessària sobre la representació de l’altre, de l’alteritat. En realitat, aquest exercici ja el feia l’antropologia feminista, intentant comprendre a partir de l’anàlisi de formes locals, però sense perdre de vista un projecte polític d’emancipació, un gran relat amb un subjecte, les dones. Tot i això, la crítica postmoderna hi va anar més enllà, confonent l’interès per estudiar “l’altre” amb la continuació d’un projecte colonialista homogeneïtzador. En renunciar a comprendre la diversitat des de la certesa d’una humanitat compartida, Silvia afirma que l’antropologia postmoderna subverteix completament el projecte intel·lectual de la disciplina, s’allunya de la pretensió de crear coneixement de la societat per transformar-la i pateix un profund deteriorament en les perspectives teòriques, epistemològiques i metodològiques.

Per a Anna Estany, l’imperi de la postmodernitat ha estat molt perjudicial per a la ciència i la seva fonamentació. La perspectiva postmoderna parteix d’una confusió entre la rellevància de factors contextuals (socials, polítics, ètics) en la investigació científica i la impossibilitat de tenir criteris objectius sobre les teories del món. Hi ha una part del diagnòstic certa: ningú no pot negar que hi ha factors socials i polítics que intervenen en quins temes s’investiguen o reben finançament. Però això no implica que no es pugui delimitar el coneixement. En altres paraules, que qualsevol coneixement se situï en un context determinat no implica que no puguem distingir categories objectives, com ara el sexe, de construccions culturals com el gènere. L’ús d’aquests termes com a equivalents enfosqueix diferències importants per al coneixement científic en general, i per a la investigació feminista en particular. I això no és només rellevant per a les ciències socials: Carme Valls subratlla la importància tant de distingir els éssers humans per sexe, com de distingir entre sexe i gènere, tant en els estudis clínics com en els tractaments mèdics.

Crítiques acadèmiques a la postmodernitat

Davant del marc postmodern van sorgir una sèrie de crítiques. Anna Estany va destacar les obres Higher superstition. The academic left and its quarrels with science, de Paul Gross (biòleg) i Norman Levitt (matemàtic) el 1994, i A house built on sand: Exposing postmodernist myths about science, de Noretta Koertge (filòsofa de la ciència) el 1999, que van qüestionar el constructivisme social dels estudis de la ciència i el relativisme de la teoria postmoderna com un pensament sense base epistemològica. Gross i Levitt ja afirmaven als 90 que l’esquerra acadèmica als EUA, impregnada de postmodernisme, s’havia tornat intransigent i anticientífica.

Una prova d’això va ser l’escàndol Sokal el 1996, en què el físic teòric de NYU Alan Sokal es va proposar desemmascarar les idees anticientífiques dels intel·lectuals postmoderns i va aconseguir publicar a la revista Social Text, portaveu de la intel·lectualitat de l’esquerra, un article amb afirmacions absurdes i delirants. Unes setmanes després, va revelar l’embolcall en un article titulat “Impostures intel·lectuals”. Com va concloure Noretta Kortge, “el coneixement científic és el millor tipus de coneixement que tenim”. Que sigui determinista no implica que sigui dogmàtic. Com deia Antoni Domenech, “ignorem més del que coneixem, però la qüestió rau en com gestionem la ignorància”. Anna afegeix: el relativisme postmodern és la pitjor manera de gestionar la ignorància.

L’antagonisme entre feminisme i postmodernitat

Amb aquests precedents arribem a la teoria queer, desenvolupada per Judith Butler en obres com Desfer el gènere, entre d’altres. S’hi sosté que el sexe és una construcció social, i que els gèneres i les identitats sexuals no estan marcades per la biologia. En lloc de superar el determinisme biològic (com planteja la tesi feminista) la teoria queer en proposa un altre de caràcter social. Anna Estany va denunciar que la paraula gènere ha subsumit les reivindicacions del feminisme. En tots els àmbits (artístics, culturals, científics, socials) “gènere” ha substituït “dones” i “feminisme”. Es parla de “perspectiva de gènere”, “estudis de gènere”, amb una forta operació de resignificació que subverteix el marc teòric feminista del sistema sexe/gènere i redueix la construcció cultural de la desigualtat entre homes i dones a una experiència subjectiva. Des d’aquest punt de vista, va afirmar Anna, resulta impossible el disseny de polítiques públiques feministes.

Rosa Cobo ens va recordar que el feminisme té les seves pròpies arrels teòriques i polítiques, anteriors a la postmodernitat. Però la influència de la postmodernitat en la teoria feminista ha estat molt forta, particularment als Estats Units: Susan Hekman, Rosi Braidotti, Gayatri Chakravorty Spivak, Jane Flax, Judith Butler. Enfront del subjecte universal i transcendental, aquestes teòriques postmodernes proposen un Jo ancorat en els sentiments, els desitjos i les experiències concretes. Celia Amorós denunciava que les dones hem estat tres segles lluitant per constituir-nos en subjecte i aparèixer en la història universal, fins aleshores masculina, i de sobte la postmodernitat declara la mort del subjecte i ens torna al terreny del que és específic. La teoria feminista no pot renunciar a conceptualitzar les relacions i les diferències sexuals, materials i simbòliques entre els éssers humans. Si no hi ha categories universals, què fem amb la noció de patriarcat? Pot un projecte emancipador sostenir-se sense un subjecte (les dones) i sense un relat (la genealogia feminista) que explica les lluites contra una opressió universal (el patriarcat)?

Per tant, l’antagonisme entre el feminisme i la postmodernitat és de caràcter ideològic i filosòfic. El suposat “conflicte generacional” és un relat fals i interessat que pretén deslegitimar la posició feminista, atribuint-li l’etiqueta “clàssica” que, com diu Rosa Cobo, en el fons suggereix que som obsoletes i hem deixat de comprendre el món. Per a Rosa, la fascinació de la gent jove pel marc cultural queer i la promesa de transformar el sexe es pot interpretar com una manera d’erosionar allò socialment establert, davant la manca d’un horitzó alternatiu que permeti canalitzar la rebel·lia contra el sistema, com ara el comunisme en generacions anteriors. Però aquesta suposada impugnació no surt del marc capitalista. Per Anna Estany, aquest discurs de conflicte generacional és una fal·làcia que, a més de reforçar el menyspreu patriarcal per l’acumulació de coneixement i criteri en les dones de més edat, denota una ignorància profunda de la història del coneixement científic, ja que la crítica a la postmodernitat ve de lluny. Anna clou la polèmica exclamant que: Carmen Calvo i Judith Butler tenen la mateixa edat!

La postmodernitat com a instrument cultural del neoliberalisme

Susan Sontag defineix la postmodernitat com la lògica cultural del neoliberalisme, que es caracteritza per la superficialitat, l’exaltació de la imatge i el simulacre. Per a Frederic Jameson, la postmodernitat marca una nova etapa en el mode de producció capitalista. Rosa Cobo va explicar que la postmodernitat fa una doble operació molt funcional al capitalisme neoliberal: d’una banda sobredimensiona el Jo i els seus desitjos, i de l’altra amaga els sistemes de domini. En invisibilitzar les estructures de poder, qualsevol anàlisi d’un fenomen social arriba necessàriament a la conclusió que els individus fan les accions que els convenen. Situar l’experiència subjectiva com a única font d’autoritat legitima sistemes desiguals i violents com la prostitució, per exemple a través del mite de la lliure elecció.

Segurament la pitjor notícia de l’imperi de la postmodernitat és com ha penetrat en l’esquerra. La “nova esquerra” es va gestar als anys 70 a partir de dos grans imaginaris: igualtat i reconeixement. Tanmateix, les polítiques econòmiques neoliberals van donar un cop irreparable a l’imaginari de la igualtat i des de llavors ha primat l’imaginari del reconeixement. Rosa Cobo assenyala que, a més, l’esquerra té un problema crònic d’orfandat perquè amb la profunda transformació productiva i la desindustrialització ha perdut el subjecte polític. La socialdemocràcia l’ha recompost a través de les classes mitjanes i la nova esquerra postmoderna ho fa a partir de la suma d’identitats. A la societat espanyola, la nova esquerra gestada el 2015 ha revitalitzat una idea de llibertat sexual instrumental per justificar tots els processos de mercantilització de les dones.

Això no obstant, una esquerra digna del seu nom no pot renunciar a la capacitat de les institucions de garantir la igualtat, la redistribució i la participació en condicions de plena ciutadania. Sílvia Carrasco va advertir que quan la noció d’identitat determina les polítiques públiques, aquestes acaben sent merament simbòliques perquè no les acompanya una transformació de les condicions materials de vida. I encara més greu: no només no es transforma la realitat sinó que sovint s’emmascara i es relativitza la desigualtat amb el pretext de respectar la diversitat. Anna Estany també va assenyalar el perill d’adoptar la perspectiva postmoderna en les institucions. Lluny de ser un exercici intel·lectual innocu, les posicions acadèmiques en són responsables en trivialitzar i banalitzar les conseqüències d’adoptar certes idees en la legislació. Per exemple, dir que el sexe és una construcció social és una forma de negacionisme biològic amb conseqüències molt tangibles i nocives quan s’aplica a la vida real, amb el resultat que milers d’adolescents estan sent hormonats i mutilats perseguint una impossibilitat, que és canviar de sexe.

Quan l’esquerra abandona la racionalitat deixa un terreny adobat per a l’extrema dreta. Per a Sílvia Carrasco, que l’esquerra hagi comprat el paradigma de les identitats és una derrota política, perquè predomina sempre una idea de singularitat que fragmenta i impedeix identificar allò que compartim com a oprimits en una mateixa manera de producció que ens converteix en consumidors compulsius de la nostra pròpia imatge. Sense plantejar-se preguntes universals, l’esquerra no té eines per analitzar el canvi social profund promogut pel neoliberalisme cultural, que amb les seves actituds individualistes i insolidàries fa acceptable, i fins i tot desitjable, el neoliberalisme econòmic, especialment pel que fa al mercat de la vida, que afecta de forma molt específica les dones. Per a Sílvia, les dones que lluitem per una emancipació com a ciutadanes de ple dret necessitem rearmar-nos intel·lectualment i rearticular-nos políticament, ja que ens hem quedat òrfenes de representació en una esquerra que ha abraçat les tesis postmodernes.

Escrit per Lídia Brun

Podeu veure el webinar complet aquí: