La formació i el debat són pilars bàsics dins de Feministes de Catalunya, per això aquesta primavera tornem amb un nou cicle de #WebinarFeminista.
La primera sessió l’hem dedicat a explorar l’explotació laboral de les dones en el context del capitalisme global de la mà de quatre ponents que, des de les seves diferents perspectives, han estat capaces d’elaborar un ampli mapa d’aquesta explotació.
En paraules de Sílvia Carrasco, el treball és l’aplicació de l’esforç humà a la producció de recursos, béns i serveis per satisfer necessitats humanes i, per tant, per generar benestar. No obstant això, en un món globalitzat i dominat per una lògica capitalista, està servint per empobrir dones del Nord, però també del Sud, les seves famílies i comunitats, concentrant la riquesa en unes poques mans.
Denisse Dahuabe, xilena, coordinadora de Roba Neta
Aquesta estructura es veu clarament a través de Roba Neta de SETEM, la campanya internacional que porta 30 anys denunciant les condicions laborals de les treballadores del sector tèxtil a Tànger i que està coordinada per Denisse Dahuabe.
El sistema capitalista neoliberal ha esdevingut una estructura deslocalitzada. Grans marques de tot tipus, però especialment les tèxtils, poden enviar les seves fàbriques a diferents punts del món, cosa que genera una gran opacitat en la cadena de proveïdors i la impossibilitat de dirigir-se a qui ha realitzat la fabricació. La veritable revolució, en paraules de Denisse, seria la regulació d’aquestes xarxes.
El sector tèxtil és un sector profundament feminitzat. Més del 60% dels 80 milions de persones que treballen en el sector són dones. D’aquestes, més del 50% no tenen contracte i per obtenir un salari digne es veuen obligades a fer moltes més hores de les pactades. A això cal sumar que més del 60% no tenen cobertura de seguretat social. Qualsevol tipus de queixa comporta amenaces, violència o directament acomiadament.
Aquest estudi s’ha realitzat en un polígon industrial a Tànger, totalment tancat i militaritzat. Les treballadores hi arriben en autobusos i el viatge corre del seu compte. En aquest polígon s’hi fabriquen les principals marques espanyoles i europees, que eviten qualsevol tipus de responsabilitat sobre les condicions de treball d’aquestes dones. L’estudi complet es pot trobar a robaneta.org
Miriam Suárez, equatoriana, de Les Kellys, Catalunya
El nostre país tampoc s’escapa de les condicions de precarietat laboral i explotació. És el cas de les cambreres de pis, un altre sector fortament feminitzat. Les seves condicions de treball, que no eren bones, van empitjorar arran de la Reforma Laboral de 2014. L’abaratiment dels acomiadaments i la subcontractació van empènyer les cambreres de pis a organitzar-se i, finalment, a crear un sindicat.
Les condicions físiques de la feina de les cambreres de pis són molt dures, a causa del gran nombre d’habitacions que han de fer. Però l’externalització ha suposat doblar el volum de treball pel mateix sou i les mateixes hores. No hi ha inspecció i no hi ha denúncies, perquè són contractes d’obra i servei (1 habitació x 1’50 € / 300 habitacions al mes), i la conciliació laboral i familiar és inexistent. Tampoc tenen reconegudes les malalties laborals i les mútues no volen cobrir-les. Pel que fa a la categoria professional, no són contractades com a cambreres de pis, sinó que les subcontractes s’acullen al conveni mínim.
L’externalització de la neteja ha suposat la cessió il·legal de treballadores, ja que la neteja d’un hotel és un servei essencial.
El sindicat de Las Kellys exigeix una modificació de l’estatut dels treballadors, però sobretot un major control per part de la inspecció laboral que permeti revertir aquesta externalització.
Gaby Poblet, antropòloga, argentinocatalana, de Feministes de Catalunya
El servei domèstic, el “treball” d’interna, els serveis de cura a persones dependents a casa … en aquests casos: Qui treballa? Qui contracta? Qui explota? Per què s’explota a les dones?
Malgrat que la cura i la neteja són activitats de primera necessitat, el servei domèstic ha patit una mercantilització total al mateix temps que n’ha crescut molt la demanda, especialment pel que fa a la cura de persones grans i dependents.
No obstant això, es tracta d’un treball de supervivència, un treball de pas. Hi ha més de mig milió de persones treballadores en servei domèstic i de cura, sota condicions molt precàries: gairebé la totalitat són dones, el 30% en condicions de treball irregular, el 43% estrangeres (regularitzades).
El problema del servei domèstic és que “és el que hi ha”: no hi ha altres oportunitats, hi ha mancança de capital social i l’àmbit en què es desenvolupa és especial ja que es defineix per dues característiques que el distingeixen:
1) Es produeix en l’esfera de la llar, on no hi ha possibilitat d’inspeccions de treball i on l’aïllament fa plantejar-se a la ponent que sigui un veritable “treball”, ja que no produeix identificació i impedeix el sentiment col·lectiu.
2) Però a més aquest treball es defineix pel rol i no per les tasques, està carregat d’un simbolisme on habita l’explotació, no només perquè és un sector opac que impedeix el control, sinó també perquè genera relacions d’explotació camuflades per la proximitat, pel paternalisme, pels favors, que es confonen amb les obligacions laborals o on el límit no està clar.
Qui explota en aquest cas és l’Estat, perquè no hi ha polítiques públiques que cobreixin les necessitats de cures de les persones. I s’explota a les dones perquè s’hi reprodueixen els rols sexistes que ens oprimeixen.
Liliana Reyes, sociòloga, mexicana, de Dones de CCOO Catalunya
Des del sindicalisme, Liliana Reyes explica què són els treballs essencials: són serveis indispensables per al sosteniment, la reproducció i el desenvolupament de la nostra vida. Però parlar de treballs essencials també suposa parlar de dones pobres, moltes d’elles migrades, que fugen de la violència dels seus països d’origen però queden atrapades en la violència de l’explotació laboral, on els serveis públics s’han subcontractat i s’han convertit en mercaderia.
La relació històrica entre els treballs essencials i les dones és una història de rols de gènere i classe, de dones pobres. A la pandèmia s’han vist reforçats els patrons de desigualtat previs i s’ha posat en evidència la discriminació laboral i la segregació social per raons de sexe. Les dones, a causa dels rols de gènere assignats, estem destinades als treballs més indispensables, però també més precaritzats i menys valorats, perquè no tenen valor de mercat.
Per això, entre el personal sanitari, les persones que treballen en els sectors més feminitzats, precaritzats i externalitzats, però també més essencials, com les cuidadores de residències per a persones amb discapacitat o les infermeres de centres de diàlisi externalitzats, van ser les últimes a rebre els equips de protecció i les vacunes. Per això les treballadores de neteja de centres sanitaris, fins a la data, no han estat vistes com a treballadores essencials, ni se’ls ha reconegut la covid com a malaltia professional ni han rebut la compensació econòmica corresponent.
La invisibilització d’aquestes treballadores no és un oblit, és una discriminació, és una negació clara del reconeixement dels drets de tota la ciutadania des de la baula més feble. I això és violència: els salaris baixos, la precarietat, la nul·la protecció davant dels riscos laborals, aprofundint les situacions de desigualtat de les dones, especialment de les migrants.
Amb la pandèmia, les vides de les persones que ens cuiden, desinfecten i vetllen pels serveis essencials han passat d’una precarietat habitual a situacions de veritable explotació i abandonament per part de les administracions, sense que això hagi suposat una pèrdua en la qualitat dels serveis que les persones dependents han rebut i continuen rebent.
Escrit per Elisa Martínez.
Podeu veure la sessió completa aquí: