El passat 4 d’octubre, Feministes de Catalunya vam inaugurar el nou cicle de Formació i Debat de la Tardor del 2022 dedicat a les Ciències Socials amb perspectiva feminista amb la politòloga Laura Nuño Gómez. La conferència, que porta per títol “Estratègies patriarcals contra la genealogia femenina i feminista”, es basa en el seu llibre “El dret a l’educació” (Editorial Comares, 2020), en el qual analitza com el patriarcat ha fet servir l’educació com a estratègia per a determinar les capacitats i la destinació social previstes per a les dones, que han estat històricament diferents que les previstes per als homes.
Laura Nuño és politòloga per la Universitat Complutense de Madrid i es va doctorar en ciències polítiques amb una tesi sobre els orígens i les conseqüències de la divisió sexual del treball. És professora titulada de Dret Constitucional a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Rey Juan Carlos, on va ser impulsora i coordinadora del primer Grau d’Igualtat de Gènere a Espanya. També va ser directora de l’Observatori d’Igualtat de la Universitat Rey Juan Carlos. A més d’escriptora i docent amb una àmplia carrera com a investigadora, Laura és activista feminista. Va participar en la creació la Plataforma Universitaria de Estudios Feministas y de Género, integrada per més de 40 associacions, i forma part activa d’organitzacions feministes com el Fórum de Política Feminista i l’Asociación Marcela Lagarde, a les quals ha cedit la recaptació dels drets d’autora del llibre que ens va presentar a la xerrada.
La seva ponència comença amb un refrany popular, “caballo viejo no aprende trote nuevo”, en referència a les resistències que es troben per incorporar la perspectiva de gènere a l’àmbit acadèmic, on persisteix una mirada androcèntrica que rebaixa la teoria feminista a un “biaix ideològic” i no la reconeix com una teoria política amb segles de recerca i producció de coneixement.
L’educació patriarcal ha tingut sempre un caràcter instrumental que ha servit per capacitar cada persona per complir el seu destí social; aquest destí ha estat històricament la creació en el cas dels homes i la procreació en el de les dones.
A través de la teoria de la complementarietat sexual, segons la qual homes i dones tenen dots i capacitats diferents, totes les societats comparteixen mandats que reprodueixen la submissió i la subordinació de les dones. Qüestionant la racionalitat de les dones se’n justifica el control per part dels homes, als quals elles deuen silenci i obediència. Ells, com a subjectes de raó, gaudiran del monopoli de l’espai públic, mentre les dones queden relegades a l’espai domèstic.
Un cop desposseïdes de la capacitat de judici inherent a l’ésser humà, les dones són deshumanitzades i cosificades, i així es legitima l’explotació i dominació de les dones, ja que no estan identificades amb la raó i la cultura sinó amb la naturalesa. Això explica que la demanda principal de la reivindicació sufragista fos l’accés de les dones al saber i la cultura, a una capacitació comuna en igualtat de condicions amb els homes.
Per garantir la jerarquia sexual i la conseqüent submissió de les dones, el patriarcat ha instrumentalitzat l’àmbit educatiu i acadèmic, a través del qual ha implementat fonamentalment cinc estratègies: la segregació curricular, la demostració, la teoria de les excepcions, l’especificitat i el esborrament de les dones.
La primera és la segregació curricular. Mentre els homes aprenien a llegir i escriure, matemàtiques o física, les dones aprenien a cosir, cuinar i religió, per preparar-les per al que es considera el seu destí natural, que és la criança i la llar, per al qual no necessiten un ensenyament formalitzat per desenvolupar altres aptituds o coneixements.
Si l’educació diferenciada no aconseguia impedir que algunes dones aprenguessin a llegir i escriure, les que ho feien s’havien d’enfrontar a una segona estratègia patriarcal, la demostració. Les seves habilitats intel·lectuals se sotmetien a una “inversió de la càrrega de la prova”. Mentre els homes tenen l’ús de la raó de sèrie, les dones que pretenien que se’ls reconegués ho havien de demostrar irrefutablement i recurrentment, si ho feien es consideraria un accident, i fins i tot se’ls arribaria a negar l’autoria de les seves obres.
A les dones que malgrat tot aconseguien escapar-se del silenci, no només se’ls exigia la demostració, sinó que havien d’esquivar mecanismes addicionals, com l’excepció i l’especificitat. Aquestes dones es consideraven part de “l’excepció que confirma la regla” (de l’exclusió de les dones de l’àmbit de la raó i el saber) i eren titllades de dones anòmales i antinatura que pretenien transitar per un espai impropi, una acusació que anava acompanyada de burles i retrets morals per ser portadores d’atributs considerats masculins. Orfenes de genealogia, cada autora era un cas aïllat i singular.
Un cop superada la teoria de les excepcions i l’anomalia entrava en joc una altra estratègia: l’especificitat, és a dir, considerar la producció artística de les dones com a específica i encasellar les seves obres dins de la categoria “femenina”. La unitat de mesura (el cànon universal) era la producció masculina, mentre que la femenina es devaluava: literatura “femenina”, pintura “femenina”…
Per últim, les obres i aportacions de les dones que van superar totes les barreres i van triomfar van ser esborrades de la Història. Per tant, la Història és el resultat del sedàs patriarcal, producte d’una selecció intencionada de les produccions intel·lectuals dels homes, que s’anaven acumulant mentre s’hi expulsaven les contribucions de les dones, i així les deixaven òrfenes de genealogia femenina i els impedien construir la seva pròpia Història en igualtat amb els homes.
Al llibre, Laura Nuño fa un recorregut històric per les diferents tradicions educatives per a les dones i recupera aquesta genealogia femenina intencionadament oblidada, tot il·lustrant-la amb exemples, des de Sumèria, les gregues, les romanes, la cristianització d’Occident, les beguines, la caça de bruixes o el debat entre Rousseau i Mary Wollstonecraft.
Laura Nuño tanca la seva intervenció amb una cita de Mary Beard: “El nostre model cultural i mental d’una persona poderosa sempre és un personatge masculí. No tenim cap model de què és una dona poderosa, llevat que s’assembla a un home”, i una altra de Celia Amorós: “La crítica de la raó patriarcal es pot especificar en una de les seves direccions com a crítica de savieses patriarcals. I en aquesta crítica ens hauríem de recolzar per buscar alternatives teòriques i pràctiques a problemes plantejats al nostre present”.
Us recomanem encaridament la lectura del llibre “El dret a l’educació” per aprofundir en el que s’ha exposat en aquesta conferència; el repte del llibre és generar una consciència universal que l’educació ha de deixar de ser androcèntrica i esbiaixada i que cal lluitar per una formació feminista que garanteixi la presència de les dones en el món del saber.
Escrit per Alejandra Prieto
Podeu veure el webinar complet aquí: