Maya Forstater és una investigadora i escriptora que treballa en l’àmbit dels negocis i el desenvolupament sostenible. Va perdre la seva feina al Centre per al Desenvolupament Global després d’escriure a Twitter sobre la diferència entre sexe i gènere i les implicacions de l’autodeterminació de gènere per als drets de les dones. Maya va denunciar la seva antiga empresa per discriminació laboral. El seu cas (en curs) està intentant provar si algunes creences sobre el sexe i la identitat de gènere estan protegides per la Llei d’Igualtat britànica de 2010. L’escriptora Joanne K Rowling va mostrar públicament el seu suport a la Maya a Twitter, fet que va generar una onada d’atacs misògins i assetjament cibernètic contra ella. Hem resumit i traduït el discurs que va pronunciar la Maya com a part del plenari d’obertura de la Women’s Liberation 2020 a l’University College de Londres l’1 de febrer de 2020.
“Només sóc una feminista. I una dona que sap què és una dona i que no està disposada a callar. I com a resultat d’això vaig perdre la feina. No vaig fer bullying ni vaig assetjar ningú. Només vaig voler parlar de la diferència entre la idea d’identitat de gènere i la realitat del sexe, i sobre el que implica per als drets de les dones confondre els dos conceptes.
Els valors del Think Tank on treballava, el Center for Global Development, diuen: “Estem disposats a desafiar les institucions poderoses i l’statu quo per promoure bones pràctiques basades en l’evidència”. Aquests també són els meus valors. Vaig estar llegint durant un any per aconseguir tenir el coratge de tuitar sobre aquest tema. Un any llegint i escoltant moltes dones, discussions a Twitter, documents oficials que simplement no tenien sentit i no semblaven escrits des del rigor i la reflexió. Després d’un any de llegir i de formar-me vaig decidir escriure a Twitter sobre això. I no va ser tant una qüestió de valentia, sinó el fruit de l’equilibri entre la por i la cautela, per una banda, i la ràbia per l’altra, que va canviar fins al punt que no podia no dir res sobre el Gender Recognition Act.
Un parell de mesos després, vaig rebre un correu electrònic de recursos humans que deia que la meva organització “no requereix que el seu personal amagui les seves opinions públicament, però tanmateix sí que demana que aquestes opinions no continguin missatges d’exclusió. Hi ha alguns tuits teus que són problemàtics, per exemple: ‘el sentiment interior d’un home de ser una dona no es basa en la realitat material’.” Em van demanar que posés a la meva bio de Twitter que les meves opinions eren només meves i ho vaig fer. Tot i així, durant els mesos següents, les possibilitats de seguir amb la meva feina se’m van retirar. Un col·lega em va advertir que opinar sobre aquest tema en públic limitaria la meva carrera i em va preguntar si aquesta era realment una batalla que valia la pena. Doncs resulta que sí.
Així que soc aquí. Quan vaig perdre la meva feina, les advocades feministes van venir a rescatar-me. Vam anar al tribunal laboral a denunciar discriminació per creences i sexisme indirecte. Al Regne Unit, sota l‘Equality Act 2010, les creences religioses i filosòfiques estan protegides contra la discriminació. Tenim un dret fonamental a la llibertat de creença i a la llibertat d’expressió, però aquest dret no val res si pots perdre la teva feina per exercir-lo. Exemples de creences filosòfiques protegides per l’Equality Act són el nacionalisme escocès, el veganisme i l’espiritualisme. Això no significa que la gent hagi d’estar d’acord amb aquestes creences o respectar-les, només que a la feina o com a beneficiari de serveis ningú no pot ser discriminat per tenir una opinió determinada.
Vaig portar quatre creences meves al tribunal per saber si estan protegides per l’Equality Act:
- El sexe és una realitat material que no s’ha de confondre amb el gènere o la identitat de gènere
- Ser femella o mascle és un fet biològic immutable, no un sentiment o una identitat.
- El sexe és important.
- És important poder parlar de sexe per emprendre accions contra la discriminació, la violència i l’opressió que encara afecten les dones i les nenes pel fet de néixer dones.
Aquest últim punt es relaciona directament amb les demandes del moviment d’alliberament de les dones, com la igualtat salarial, la contracepció i el dret a l’avortament, les llars d’infants, l’abolició de la violència masclista, l’abolició de la discriminació contra les lesbianes, etc. Tot està relacionat amb la manera com la societat tracta les persones amb cossos que ovulen, gesten i lacten, i la manera com tracta les persones que tenen cossos que deixen prenyada. Per parlar d’aquestes coses és molt útil tenir paraules.
Ens estan dient que no és amable, que és excloent expressar la realitat material que les dones som persones de sexe femení, que ser una dona no és un sentiment, que ser una dona no és una disfressa, no és una cosa que puguis deixar de ser o en la qual et puguis convertir perquè t’hi identifiques. Ens neguen el llenguatge que ens permet parlar de les condicions del sexe femení, i això significa que ens neguen el llenguatge que ens permet parlar dels drets de les dones.
El jutge va dir que la meva creença sobre que el sexe és immutable és “absolutista i no mereix el respecte en una societat democràtica.” Això significa que no tinc protecció contra la discriminació per expressar aquesta opinió en cap circumstància.
Pensar que el sexe és immutable no és incompatible amb tractar la gent amb respecte, incloent-hi homes i dones que no s’adapten estèticament als marcadors del seu sexe o que passen per processos de modificació corporal o que volen expressar-se a través d’una altra identitat. No crec que la gent tingui una identitat de gènere innata, però podem tractar la gent amb consideració i sense discriminar-los sense necessitat de fer veure que compartim les seves creences.
Fa dues setmanes vam presentar un recurs a la meva sentència. Té molts aspectes tècnics però sobretot un punt fonamental: es tracta de saber si és possible parlar de drets de les dones, incloent-hi el dret a la privacitat i a la dignitat i el dret a la lliure associació en espais no mixtos, fent servir paraules quotidianes que tothom pugui entendre. Això és el que va dir el jutge: “és possible acceptar que les dones trans són dones, però que en algunes circumstàncies es podria justificar l’exclusió d’algunes dones trans en espais generalment només accessibles a dones assignades dona al néixer, per raó de trauma patit per dones que fan servir aquests espais i que han estat objectes d’agressió sexual.” Jo crec que és injust, inhumà, inacceptable i també misogin no poder oferir a les dones privacitat i dret al consentiment sobre qui veu i toca els seus cossos excepte si admeten abans obertament que JA han estat víctimes d’abús sexual.
Per què no podem fer servir un llenguatge ordinari i confiar en saber interpretar el que veiem? Per què no podem trucar a l’assistència social o a un proveïdor de serveis preguntant si un vestuari o un asil hospitalari són només per a dones i que ens donin una resposta clara? Per què els homes que volen fer servir els espais per a les dones o competir amb dones en esports per validar la seva identitat de gènere no poden acceptar que no és apropiat?
Jo lluito perquè puc. Perquè tinc el vostre suport. Però també perquè d’altres no poden. Si jo no puc parlar d’això amb paraules ordinàries, llavors, com ho han de poder fer les nenes? I les persones amb dificultats d’aprenentatge? Les dones que estan a la presó, als refugis, les dones per a qui l’anglès no és la llengua materna, les dones grans? Necessitem paraules.
Una societat lliure es basa en protegir les creences que no compartim i debatre les idees obertament. Un dels motius pels quals s’ha tornat tan difícil i perillós dir allò que és obvi és que les organitzacions com la meva han abandonat els seus valors d’evidència empírica i integritat quan s’enfronten a acusacions d’ofensa, i es retiren al silenci o fan servir eslògans simplistes. Això va de la capacitat fonamental de dir la veritat i poder seguir fent la teva feina. De la integritat de les organitzacions.
Quelcom important està succeint al Regne Unit. Som suficients, estem organitzades i estem enfadades, i estem plantant cara d’una manera que les dones d’altres parts del món encara no ho poden fer. Hi ha senyals positius de canvi. Ens acullen a la UCL, no només ens toleren. Vam publicitar l’acte fa setmanes i no hores, això és nou. Fins i tot hi ha organitzacions feministes majoritàries que no s’estan acovardint i estan encarant aquest debat.
La resposta massiva al procés de consultes del govern els ha fet adonar-se’n que l’autoidentificació de gènere no és tan bona com se suposa. Podem parlar i podem ser escoltades. Si som moltes, estarem protegides: no ens poden fer fora de la feina a totes.
Ara hi ha un procés de consultes a Escòcia. És important que opinem. El que passi a Escòcia tindrà un impacte sobre el que passi al Regne Unit, i el que passi al Regne Unit afectarà al que passi a la resta del món. Nosaltres, avui, aquí, lluitant pels drets de les dones, nosaltres podem marcar la diferència.”
Podeu veure el seu discurs íntegre en anglès aquí: