El dijous 15 d’octubre de 2020 la periodista i escriptora Carmen Domingo va presentar el seu últim llibre, Derecho a decidir. El mercado y el cuerpo de la mujer, publicat per AKAL, a la col·lecció A Fondo, amb pròleg de l’escriptora Almudena Grandes, en el marc del nostre cicle de conferències i debats #webinarfeminista de tardor.
Al pròleg, Almudena Grandes, que qualifica el llibre d’important i necessari, comença dient: “La llibertat no pot ser un parany. Mai s’hauria d’invocar la llibertat de ningú per atrapar-lo en una situació en què queda inerme, sense armes per defensar-se. No obstant això, aquesta és exactament la tècnica que una nova misogínia, nascuda a l’esguard de les doctrines ultraliberals que campen en la jungla del mercantilisme salvatge, aplica al cos de les dones”.
La pregunta que es planteja l’autora i que travessa les tres seccions que composen el llibre, és la següent: Tenim les dones llibertat per decidir què fer amb el nostre cos? L’assaig periodístic del llibre desenvolupa la seva resposta a través de centrar-se en l’anomenada gestació subrogada, l’abolició o regulació de la prostitució, i els aspectes relacionats amb les maneres de cobrir o exhibir la nostra pell, des del vel islàmic fins a les indústries de la pornografia. Davant les transformacions socials que estem vivint, la llibertat d’elecció és un parany, perquè fem servir un concepte de llibertat capitalista.
La presentació es va estructurar en tres parts, seguint les parts de el llibre, però l’autora va dedicar més de la meitat de la xerrada al tema sobre el que menys s’ha parlat fins fa poc i per això va començar reflexionant sobre les maneres de parlar de les coses, ja que no és el mateix parlar de “gestació subrogada” que de “ventre de lloguer” o de “mare de lloguer”. Les paraules condicionen la recepció d’allò que es vol transmetre.
Si durant el franquisme es considerava que les dones pobres i d’esquerres no tenien dret a quedar-se amb els seus propis fills, ara els compradors d’infants subrogats són una altra forma d’aquell fenomen que coneixem tan bé en aquest país. L’autora ens recorda que hi ha diferents formes de ser mare de lloguer. Al principi de comercialitzar el cos de la dona mitjançant l’explotació reproductiva, la gestant era la que aportava l’òvul. Això en alguns casos va generar conflictes legals si la mare volia finalment quedar-se el nadó. Però ara, amb la mare de lloguer “plena”, l’òvul NO és de la gestant. Tot es tracta com un producte: “Si compres un cotxe, vols que tingui quatre rodes. Quan algú compra un nadó vol que sigui perfecte. Hi ha hagut casos de nadons retornats per haver nascut amb problemes. I tampoc la dona que l’ha parit es pot quedar amb ell, perquè va haver-ne de signar la renúncia “. Així, els partidaris dels ventres de lloguer justifiquen aquesta lògica neoliberal de devolució dels nadons que volen comprar si no els agraden.
La legislació espanyola estipula que la filiació d’una criatura la verifica el part. Si l’ha parit una dona a Ucraïna, aquest infant és fill d’ella segons la nostra legislació, no de qui el compri, que haurà de adoptar-lo. La trampa que fan els compradors de nadons, malgrat la llei, és que un home digui que ha tingut un fill amb una dona ucraïnesa que l’ha abandonat, i que com a “pare” vol emportar-se “el seu fill” a Espanya. Al cap d’un temps, l’home pot fer-ho i aquest nadó passa a ser fill de la persona amb qui aquest home estigui casat.
La periodista exposa també el terrible cas de l’Índia, on les dones gestants són aïllades del seu entorn familiar i local i portades a centres on se les controla durant l’embaràs. Després, els compradors fan ostentació en xarxes dels nadons que han comprat. Esmenta també un cas a Tailàndia, on es van trobar 14 gestants de nadons per a un mateix home japonès. Carmen Domingo es pregunta: “Per què? Per traficar amb òrgans de nadó? Aquest home té una malaltia mental? Això va fer que Tailàndia canviés la legislació”.
En el bloc dedicat a la prostitució, una altra forma de mercantilització del cos de les dones, l’autora recorda que Espanya té a Catalunya un dels majors centres d’explotació sexual: “Se sospita que un home de cada tres ha consumit prostitució. Espanya és el tercer país en consum de prostitució, per darrere de Tailàndia i Puerto Rico. Ningú vol prohibir-la perquè és un gran negoci”. Revisa com funciona la tracta i com operen les xarxes de tràfic a nivell mundial. A més, si existeix el “treball sexual” i és com qualsevol altra feina, es podria demanar a secretàries, professores o infermeres que part de les seves tasques siguin satisfer sexualment a homes, ja que es podrien incloure aquestes tasques entre les descrites obertament en aquests treballs, fet que resulta inacceptable. En el torn de preguntes es recorda la importància del llenguatge també en el cas de la prostitució, ja que els que volen legalitzar l’explotació sexual diuen ser ‘pro-drets’ per defensar-la.
Davant les postures dels diferents partits polítics en el govern, Carmen Domingo assenyala que, encara que el PSOE només hagi fet declaracions sense actuar per erradicar-la, al menys no consideren l’explotació sexual de les dones com un treball, com sí que ho fa Unides Podem, el seu soci de govern.
En el tercer i últim bloc s’aborden les formes de vestir de les dones en relació amb la religió. En aquest àmbit, l’autora recorda que el dret a decidir com vestir-se ha de ser garantit per un Estat aconfessional, però aquesta garantia no s’aplica en molts casos perquè vestir d’una determinada manera és obligatori per a les dones. I aquí no hi ha cap dret a decidir, assenyala. En aquest punt, recorda com sovint la suposada esquerra parla de tolerància i multiculturalitat, quan es tracta en realitat d’obligatorietat imposada a les dones, una multiculturalitat que acaba consistint en reconèixer més drets als homes dels grups minoritaris que a les dones que en formen part. Així, la llibertat d’un sector de la societat, d’un grup de dones, queda coartada i elles queden desemparades per la legislació vigent d’aquest mateix l’Estat.
Com diu Carmen Domingo a la conclusió del seu assaig, la feminització de la pobresa impedeix que les dones decideixin en llibertat. Aquesta és la clau que l’esquerra ha de reprendre si no vol abandonar definitivament la seva raó de ser, allò que fa més de 150 anys ja es reivindicava i que sembla haver-la seduït sota noves disfresses. Per acabar, la periodista ens llegeix un fragment del seu llibre: “No podem defallir. El segle XXI serà feminista o no serà “.
Escrit per Sílvia Carrasco.
Podeu veure la sessió completa aquí: