El passat 5 d’octubre de 2023, des de Feministes de Catalunya vam organitzar una xerrada a Sabadell titulada “Dones, presons i repressió franquista”, a càrrec d’Isabel Pérez Molina, companya de l’organització i doctora en Història, especialitzada en història de les dones. La Isabel va oferir-nos un repàs per la repressió que van sofrir les dones durant el franquisme.
Per entendre el pas enrere en els drets de les dones que va suposar el franquisme hem de tenir en compte que la Segona República de 1931 va trencar amb el Codi civil de 1889, que establia que les dones havien de demanar permís per a tot al seu pare o al seu marit. La Constitució de 1931 implicava, entre moltes altres millores socials, la igualtat legal entre homes i dones. L’any 1932 es va aprovar la llei del divorci i les dones van adquirir el dret al treball remunerat. Fins i tot es va arribar a proposar un projecte de llei d’avortament, gràcies a l’impuls de Frederica Montseny, ministra de Sanitat i Assistència Social (i una de les primeres dones ministres d’Europa) durant els anys 1936 i 1937.
Els drets aconseguits durant la Segona República s’acaben amb l’arribada del franquisme. Una de les primeres mesures del nou règim fou restaurar el Codi de 1889: les dones van perdre l’estatus d’adultes amb autonomia i van tornar a necessitar autorització fins i tot per obrir un compte bancari. També van perdre el dret a tenir la custòdia dels seus propis fills (fins al 1958, que es va aprovar que la podien obtenir si eren vídues).
La repressió que es va patir durant el franquisme va prendre múltiples formes.
Repressió social i ideològica
El franquisme va suposar per a les dones el restabliment d’un patriarcat de coerció en l’àmbit legal. Aquesta legalitat patriarcal emparava pràctiques com l’uxoricidi, que legalitzava el feminicidi si el marit atrapava a la dona in fraganti coment una infidelitat.
La repressió econòmica va ser generalitzada, tot i que les dones en van patir sempre les pitjors conseqüències. Per exemple, amb l’aïllament econòmic i polític d’Espanya es va establir una economia d’autarquia que controlava estrictament el consum de les famílies a través de cartilles de racionament: si bé això afectava tothom, les dones rebien menys quantitats a les cartilles de racionament.
Les dones també van patir una forta repressió per ser familiars d’homes republicans “desafectes al règim”. El 1939 es va aprovar la Llei de responsabilitats polítiques, una llei d’espoli als republicans. A banda d’obrir-los un expedient penal, també se’ls obria un expedient de responsabilitats polítiques, pel qual se’ls embargaven els béns i se’ls imposaven multes. Aquesta llei antidemocràtica es va aplicar de manera retroactiva i castigava la gent per coses que havien fet quan eren legals i encara que el subjecte dels “delictes” fos mort. D’aquesta manera, esposes, mares o filles en patien les conseqüències si els homes havien desaparegut. No només se’ls robaven totes les propietats sinó que sovint aquestes dones tampoc podien trobar feina (per no poder obtenir certificats de bona conducta) i es veien abocades a participar d’activitats com l’estraperlo, cosa que feia que fos molt més probable que les detinguessin.
Repressió política cap a les dones “desafectes” al règim
Les dones que es van implicar en la defensa de la República o participaven en partits polítics, sindicats, associacions, etc. havien trencat el seu rol de domesticitat i eren anomenades “individuas de dudosa moral”. Se les qualificava també com a “putas de rojos” i van ser reprimides durament, amb execucions sumàries, vexacions, tracte inhumà i tortures, per la seva triple condició: per “roges”, per dones i per haver estat a la presó.
Per entendre la visió que tenia d’elles el règim franquista podem llegir el que deia el psiquiatra Antonio Vallejo Nájera, conegut com “el Mengele espanyol” (i avi de la Samantha de Masterchef), en escrits com “Psiquismo del fanatismo marxista. Investigaciones psicológicas en marxistas femeninas delincuentes”:
“Recuérdese para comprender la activísima participación del sexo femenino en la revolución marxista su característica labilidad psíquica, la debilidad del equilibrio mental, la menor resistencia a las influencias ambientales […] Si la mujer es habitualmente de carácter apacible, dulce y bondadoso débese a los frenos que obran sobre ella; pero como el psiquismo femenino tiene muchos puntos de contacto con el infantil y el animal, cuando desaparecen los frenos que contienen socialmente a la mujer y se liberan las inhibiciones frenatrices de la impulsiones institivas, entonces despiértase en el sexo femenino el institno de crueldad y rebasa todas las posibilidades imaginadas, precisamente por faltarle las inhibiciones inteligentes y lógicas. Caracteriza la crueldad femenina que no queda satisfecha con la ejecución del crimen sino que aumenta durante su comisión […] aparte de que en las revueltas políticas tengan ocasión de satisfacer sus apetencias sexuales latentes.”
Les dones podien ser condemnades per moltes coses, com per exemple formar part del Front Popular o de qualsevol partit republicà o organització anarquista, escoltar la ràdio estrangera, dir assassins a avions italians o alemanys, alimentar o donar allotjament a la guerrilla, etc. La companya Isabel Pérez Molina va posar èmfasi en els delictes consorts: condemnes a dones per no trobar els seus fills o marits exiliats. Les condemnes podien anar des de penes de presó a la pena de mort. Tres dones que van patir aquesta repressió i volem recordar van ser:
- Amparo Barayon. Va formar part de la generació del 27, va ser assassinada amb 32 anys per ser la dona de Ramón J Sender, que en aquell moment havia fugit d’Espanya.
- Jerónima Blanco, de 22 anys. Va néixer a León, on el franquisme estava instaurat des del principi, però tot i això va haver-hi repressió a la dissidència.
- Manoli Álvarez. Va néixer a la presó. La seva àvia paterna va ser assassinada en marxar el seu fill a l’exili. La Manoli va ser la primera presidenta de La Frontissa, associació de dones de Vilanova i la Geltrú.
La repressió contra les dones durant el franquisme fou particularment cruel, i el biaix de gènere és molt evident: les dones reben la mateixa persecució que els homes però a més reben una violència menys normativitzada i més arbitrària. Si les tropes franquistes arribaven a un poble d’on havien fugit o ja havien afusellat els homes; a les dones les posaven en filera, les rapaven i els donaven oli de ricí amb l’objectiu de ridiculitzar-les i deixar-les brutes i humiliades. L’oli de ricí és un potent laxant, provoca còlics als intestins, rampes doloroses, incontinència fecal i diarrea explosiva. Algunes acabaven morint de la ingesta. Per humiliar-les, les feien passejar pel poble animant la gent a apedregar-les.
Violència sexual
Les violacions foren freqüents durant la guerra. Queipo de Llano incitava per la ràdio a violar les dones. De fet, hi havia un pacte no escrit amb les tropes africanes pel qual podien fer el que vulguessin amb les dones com a botí de guerra. Militars del règim nazi, aliat del règim franquista, com Himmler i altres de la Gestapo, van col·laborar organitzant les direccions generals de seguretat, l’estructura repressiva que s’acarnissava contra tothom i també contra les dones.
A la postguerra les violacions en grup van ser molt freqüents i s’usaven com a forma de tortura, sometent les dones a aquesta violència durant dies i dies seguits, de manera que quedaven rebentades, si no morien. A continuació reproduïm l’experiència de Carmen Chicharro, testimoni de l’afusellament de les Tretze Roses a la plaça de toros de Las Ventas, entrevistada per Tomasa Cuevas.
“Y a mí me cogió una mujer, parece que la estoy viendo, que me registró, era alemana la que estaba entonces, la Policía estaba a su merced, todo lo que aprendió la Policía española fue de la Gestapo […] Me bajaron a los sótanos y sacaron de los cajones de la mesa del despacho unos látigos, y haciendo “caricias” con el látigo me pusieron en cueros; me dieron en este riñón, que lo tengo hecho polvo, y luego, como comencé a chillar, me pusieron una mordaza; la mujer alemana me cogió por los brazos y me sujetó, y los otros me cogieron las piernas y me las pusieron así, como un tocólogo en un reconocimiento. La alemana me ató los brazos y las piernas y se marchó. Entonces uno se quitaba y otro se ponía, así hasta que me dejaron sin conocimiento, no sé el tiempo que me tuvieron allí, por lo menos tres o cuatro días. Yo no podía andar cuando me llevaban al Palacio de Justicia.”
Altres maneres d’exercir repressió
Les institucions republicanes com l’escola van patir una depuració idològica sistemàtica. El 30% dels mestres de primària i secundària a Espanya van ser depurats; alguns van exiliar-se, altres van anar a presó i a molts els van assassinar, com per exemple, a la Isabel Esteban Nieto, una mestra laica de Palència i sindicalista de la UGT.
Durant la postguerra, la violència del règim franquista contra els republicans va continuar. Fins a 100 camps de concentració oberts durant la guerra per tancar-hi presoners del bàndol republicà van seguir operant. Aquests camps s’alimentaven de detencions arbitràries fruit de denúncies que mai es comprovaven, ja que amb una sospita n’hi havia prou.
A això s’hi van sumar les desaparicions forçades sense judici previ (mort). Sovint es duien a terme batudes, amb detencions extraoficials que podien acabar amb judicis sumaríssims en consells de guerra o amb execucions. Dels consells de guerra se’n conserven la història i les condemnes, però dels altres casos no. Espanya és el segon país del món en nombre de desapareguts, 15.000, dels quals de 13.500 se’n tenen els noms i cognoms. Però és difícil saber amb certesa el nombre real de desapareguts, ja que de moltes execucions, incloses de dones embarassades, no hi ha registres de defunció perquè no deixessin rastre i no formen part del recompte oficial. Sobre desaparicions forçades durant la guerra i la postguerra cal destacar els estudis de la Conchita Mir.
Una altra evidència de la violència sexual i desapariciosn forçades contra les dones són les fosses comunes. Les fosses de dones donen un missatge a les dones i nenes per no sortir del seu rol domèstic, i a les fosses mixtes són les darreres en ser llençades i sovint en postures estranyes. Un exemple de fossa comuna de dones es va trobar a Aguaucho, on nenes i dones d’entre 16 i 22 anys van ser violades, torturades i assassinades i tot seguit els assassins es van passejar pel poble amb les calces de les nenes i dones penjades de les seves armes.
Queralt Soler i Eulalia Diaz Ramoneda han estudiat en profunditat aquest tema.
Dones a les presons franquistes
Una de les facetes de la repressió franquista va ser l’encarcerament massiu. El 1940, les autoritats franquistes calculaven que hi havia 280.000 presoners a l’estat espanyol, quan les xifres habituals són de 20.000 a 25.000. Les presons de dones estaven sobresaturades. Per exemple, la presó de Las Ventas de Madrid, que es va construir durant la República a iniciativa de Victoria Kent, pensada per a dones i més humanitzada, tenia una capacitat de 500 presoneres. A la postguerra va arribar a tenir-ne 12.000. El perfil de les dones que entraven a presó era molt heterogeni pel que fa a l’edat, des de noies de 16 fins a dones grans de 70/80 anys.
Una gran part de la informació que tenim sobre la situació de les dones a les presons franquistes és gràcies a les investigacions de Tomasa Cuevas, que els anys 1985/1986 va gravar entrevistes a dones que havien estat a la presó amb ella. Pel que fa a l’alimentació, menjaven un cop al dia i els aliments gairebé mai estaven en bon estat. Pel que fa a la higiene, les condicions de la presó eren insalubres i, per tant, les malalties proliferaven (polls, sarna, verola…). El sexe podia acabant essent moneda de canvi per a les presoneres que volien aigua o draps higiènics. La majoria de les dones empresonades patien menopausa prematura, cosa que buscaven les autoritats per evitar que tinguessin fills ‘rojos’.
La unió i el treball en equip de les preses permetien que aquestes mantinguessin viva l’esperança. Per exemple, si feien escorcolls i alguna d’elles tenia una carta provinent de l’estranger, se la menjaven entre totes per evitar repressàlies. Les autoritats franquistes eren conscients d’aquesta cooperació entre les preses, i per això les canviaven de presó sovint per desmoralitzar-les. Això passa actualment als pisos on hi ha dones explotades sexualment, en els que cada vint-i-un dies hi ha una rotació. A més, els canvis de presó es feien amb públic, perquè fossin el més humiliants possible. Les transportaven en trens per a ramat sense res més, com es feia a l’Alemanya nazi. En el viatge feien parades a vies mortes per allargar el sofriment de les dones preses.
Els fills de preses havien d’anar a presó amb elles, però no els inscrivien ni els registraven. Tanmateix, segons Vallejo Nájera, “para evitar la degeneración de la raza debido al gen marxista y democrático, hay que separar a las madres de los hijos“. Així doncs es va establir que, als tres anys, els nens havien de sortir de les presons i el Patronato de protección de la infancia se’n faria càrrec. El 1941 es va crear la presó de lactants de Madrid i se li va encarregar la direcció a Maria Topete, una funcionària de la presó de Las Ventas admiradora de Vallejo Nàjera que va ser particularment cruel amb les preses republicanes. Topete va iniciar una política de robatoris de menors, una pràctica que es va estendre per tot Espanya. Una testimoni d’aquesta crueltat va ser Trinidad Gallego, infermera comunista, presonera i testimoni que va fer de matrona de moltes de les preses.
Les dones a la presó treballaven per a altres cosint, netejant,… però van trigar molt a poder acollir-se a la redempció de penes per treball. Primer ho van aconseguir els homes, treballant com a obrers (esclaus del franquisme), per exemple construint El Valle de los Caídos, que servia per reduir penes. La reducció de penes es feia perquè les presons estaven tan sobresaturades que no les podien gestionar. Molts indults es van donar per aquest motiu.
La Isabel explica que les presons estatals eren millors que les de monges, ja que aquestes últimes eren més cruels i tenien el doble objectiu d’evangelitzar i “encarrilar” les dones.
Patronato de Protección a la Mujer
El Patronato de Protección a la Mujer fou una institució repressiva destinada sobretot a dones joves per desencoratjar la seva militància política i els seus ideals progressistes, o simplement perquè no se’n sortissin de l’ideal de la domesticitat. Sovint eren les pròpies zeladores de la institució, guardianes de la moral, les que podien delatar les dones amb idees republicanes i enviar-les al reformatori.
Altres vegades eren fins i tot els pares de dretes els que enviaven les seves filles a aquest patronat. Aquesta institució també es va fer servir contra dones en situació de prostitució. El franquisme perseguia les prostitutes, alhora que promovia el proxenetisme. El 1941 va derogar la llei abolicionista impulsada durant la Segona República.
Per acabar la companya Isabel va voler parlar-nos d’una dona comunista, Matilde Landa, (Badajoz 1904 – Mallorca 1942), per fer-li un homenatge. Provenia d’una família benestant que, quan Matilde va ser condemnada a mort, va poder lluitar perquè li commutessin la pena per trenta anys a la presó de Las Ventas de Madrid. Allà va ajudar a moltes preses condemnades a mort a fer el recurs per poder commutar elles també la seva pena de mort per presó.
Aquesta va ser una de les raons que per les quals la van enviar a una presó de dones religiosa a Mallorca: volien que es bategés i fer-la servir d’exemple per a la resta. Al principi va acceptar, però aquell dia, quan anava cap al lloc on l’havien de batejar, es va suicidar llançant-se pel pati de la galeria. Va preferir morir a trair els seus ideals.
Escrit per Esther Fernández.