Categories
Activitats

Destransició de gènere: Hi ha marxa enrere?

El dimarts 29 de setembre de 2020, Pablo Expósito, psicòleg, màster en psicologia i filosofia de la ciència, ens va parlar de la destransició de gènere, passant pels conceptes d’identitat de gènere i disfòria de gènere a partir dels resultats del seu treball d’investigació.

La realitat “trans”

La meva primera trobada amb la realitat trans es va produir el 2016, de la mà d’un dels meus amics més propers d’aquella època. Fins llavors, jo no havia interactuat mai amb cap persona trans, ni tampoc m’havia plantejat gaire qüestions sobre el tema. L’anunci del meu amic em va despertar un poderós desig de conèixer més coses sobre les experiències de les persones trans. Durant els tres següents anys de la meva vida em vaig dedicar a llegir i estudiar sobre el tema, fins que un dia de 2019, per casualitat, vaig descobrir el compte de Twitter d’una noia que havia “destransicionat”, és a dir, que havia aturat i revertit el seu procés de transició de gènere. El seu testimoni em va causar un enorme impacte. Era possible revertir una transició de gènere? Com? I més important encara: per què? Quins motius podia tenir una persona per destransicionar? Quin tipus d’actuació professional es podia posar en marxa davant d’un cas així? Vaig començar a buscar informació i me’n vaig adonar que no s’havia publicat gairebé res sobre aquest fenomen, la qual cosa em va motivar a posar en marxa una investigació que pogués donar resposta a aquestes preguntes.

Per entendre què és la destransició de gènere, primer cal conèixer algunes nocions bàsiques sobre identitat de gènere i disfòria de gènere

El concepte d’identitat de gènere va ser encunyat  els anys seixanta per denotar la consciència que tenen les persones de pertànyer a un sexe o a l’altre, és a dir, de ser homes o dones. Quan la identitat de gènere d’una persona es troba en conflicte amb el seu sexe biològic, pot generar-se un malestar conegut a l’àmbit psicològic com a disfòria de gènere (DG). En la gran majoria dels casos la DG apareix aviat a la infància,  al voltant dels 3 o 4 anys, i en un 80% d’ells el malestar remet en arribar la pubertat. En el 20% restant dels casos la DG persisteix fins a la vida adulta. La DG d’inici tardà (durant l’adolescència o la vida adulta), en canvi, és un fenomen molt menys comú i estudiat.

Tot i que la DG sol afectar un percentatge molt petit de la població, el nombre de persones ateses pels serveis d’identitat de gènere ha augmentat de manera molt significativa els últims anys. Molts d’aquests casos afecten noies adolescents que refereixen no haver patit DG durant la infància i que, a més, acostumen a presentar altres dificultats psicològiques associades. Aquesta presentació clínica és nova per als professionals de salut i encara no té una explicació convincent.

El model més àmpliament utilitzat a nivell internacional en el tractament de la DG és el model holandès. Els professionals adscrits a aquest model recomanen no intervenir-hi fins a la pubertat, per tal de comprovar si la DG remet o persisteix. En cas de persistir, es dóna suport a  l’inici d’un procés de transició de gènere, durant el qual es fan avaluacions psicològiques exhaustives. Durant els últims anys, però, s’ha implementat un nou model d’atenció, conegut com a model afirmatiu, que considera que el paper dels professionals consisteixen a “afirmar” la identitat expressada per cada persona i facilitar-li el trànsit al gènere preferit.

Moltes de les persones que inicien processos de transició de gènere experimenten una millora important en la seva qualitat de vida i el seu benestar global. No obstant això, altres decideixen aturar i/o revertir els seus processos de transició per tornar a viure d’acord amb el seu sexe de naixement. Aquest fenomen es coneix com a destransició de gènere. Els motius d’una persona per destransicionar són múltiples i diversos, per la qual cosa és molt important no unificar les experiències d’aquestes persones sota un mateix prisma d’interpretació.

Algunes persones destransicionen en resposta a una preocupació creixent per l’aparició d’efectes secundaris no desitjats derivats dels tractaments hormonals i/o quirúrgics realitzats, o perquè els resultats físics obtinguts no satisfan les seves expectatives.  Altres persones destransicionen perquè arriben a la conclusió que la transició de gènere no alleuja els seus sentiments de disfòria, perquè se n’adonen que el procés de transició no els ajuda a lluitar amb altres problemes emocionals presents en les seves vides o perquè troben vies alternatives a la transició per fer front als seus sentiments de disfòria. En altres casos, la destransició es deu a un canvi identitari que fa que la persona es replantegi si la transició de gènere és el camí. 

Per a un altre grup de persones, la destransició de gènere té més a veure amb la manca de suport social, familiar i laboral, amb la manca de recursos financers i amb patir situacions de discriminació en la seva vida quotidiana. Es tracta de destransicions forçoses provocades per forces externes i incontrolables, que poden ser seguides per un nou intent de transició. També s’hi poden produir canvis ideològics, polítics i religiosos que poden portar algunes persones a qüestionar-se els seus processos de transició. Algunes dones, per exemple, destransicionen després de reconciliar-se amb la seva pròpia sexualitat, mentre que d’altres assenyalen la misogínia interioritzada, originada en situacions d’abús i sexualització, com un factor rellevant en l’aparició de la seva DG. En altres casos, la destransició suposa un acte de rebuig al gènere com a sistema d’organització social.

Un dels problemes principals a què ens enfrontem els que volem investigar la destransició de gènere és l’atmosfera hostil que s’ha creat al voltant del fenomen

Les experiències de destransició són percebudes com una amenaça per al col·lectiu trans, ja que es pensa que podrien desestabilitzar els grans avenços aconseguits en matèria de reconeixement, drets i atenció sanitària. Alguns grups conservadors, per exemple, han instrumentalitzat socialment i mediàticament aquestes experiències amb aquest objectiu. Així mateix, l’estudi de la destransició de gènere posa en qüestió l’innatisme de la identitat de gènere i planteja un important repte per al model afirmatiu. Sigui com sigui, tota aquesta polèmica repercuteix especialment sobre les persones destrans. D’una banda, moltes d’elles perden els suports socials que tenien, la qual cosa les pot conduir a la soledat i l’aïllament social. La por a decebre i el fet d’haver de lluitar amb alguns canvis físics irreversibles pot resultar extremadament difícil. D’altra banda, la manca de reconeixement formal d’aquest col·lectiu ha impedit la creació de protocols d’atenció i de serveis específics que permetin donar resposta a les seves demandes.

Per tant, l’estudi de la destransició de gènere ha d’estar fonamentalment dirigit a millorar els serveis de salut per a les persones amb DG. En aquest sentit, els professionals de la salut tenen la responsabilitat d’assegurar-se que les decisions preses siguin, efectivament, les millors possibles, la qual cosa comporta adoptar una mirada crítica i una actitud de curiositat que permeti situar la DG en el seu context social, cultural i de desenvolupament. Malgrat que molts dels canvis mèdics realitzats són irreversibles, sempre és possible treballar perquè les persones destrans aconsegueixin reconciliar-se amb el seu cos i començar de zero.

Escrit per Pablo Expósito.

Podeu veure la sessió completa aquí: