El 15 de novembre, Feministes de Catalunya va organitzar un #WebinarFeminista amb el títol “La desigualtat econòmica entre homes i dones ja no existeix?” a càrrec de Carmen Sarasúa, professora d’Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest webinar forma part del cicle de Ciències Socials amb Perspectiva Feminista que l’associació va dur a terme durant la tardor 2022, en el qual s’ha exposat la crítica feminista als paradigmes androcèntrics hegemònics de diverses ciències socials.
Carmen Sarasúa és experta en Història Econòmica i una de les pioneres a Espanya en la realització d’estudis sobre la desigualtat salarial i ocupacional que afecta les dones des del segle XVIII fins als nostres dies. En la seva extensa carrera investigadora destaquen els estudis centrats en les dones com a treballadores, la participació en sindicats i les condicions laborals durant la dictadura franquista, i també sobre la modernització econòmica d’Espanya i com va transformar l’estructura ocupacional, és a dir, la segregació d’homes i dones en diferents tipus d’ocupació.
La desigualtat econòmica entre homes i dones és multifacètica
Tot i els grans avenços de les darreres dècades, la desigualtat entre homes i dones continua existint i està adoptant noves formes. Aquesta desigualtat econòmica és multifacètica: les dones tenim menys taxa d’activitat, més atur, menors sous, pensions molt més baixes, més dependència de subsidis públics, menys actius, sobretot financers, i aconseguim menys crèdits quan els demanem, tot i que la morositat de les dones és menor. Tot plegat redunda en un nivell de vida pitjor.
La pobresa de les dones es veu agreujada per dos factors demogràfics. D’una banda, les dones tenen una esperança de vida més gran: a Espanya l’esperança de vida de les dones és de gairebé 86 anys i la dels homes amb prou feines supera els 80 anys. Això significa que la pobresa de les dones grans anirà tenint cada cop més importància, però tot i ser un grup estadísticament nombrós, les dones grans tenen molt poca veu política. El segon factor demogràfic és la maternitat, que penalitza molt les dones a nivell laboral. El 80% de les llars encapçalades per un sol adult (que són el 10% de les llars a Espanya i la xifra va creixent) són dones soles amb fills. Aquestes llars tenen un elevat risc de pobresa.
L’economia feminista: una eina per analitzar la desigualtat de gènere
A les darreres dècades, l’economia feminista s’ha consolidat com un instrument indispensable per analitzar la situació de les dones en l’entorn econòmic. Amb la Llei d’Igualtat de 2007 es va fer obligatori recollir la variable sexe en les estadístiques i enquestes, la qual cosa afavoreix l’estudi sistemàtic de la desigualtat entre homes i dones. L’economia feminista ha transformat els instruments d’anàlisi, ha situat la família com a unitat d’anàlisi econòmica, més enllà de l’empresa i el mercat, i ha contribuït a dissenyar polítiques econòmiques per reduir la desigualtat.
Una gran part de la desigualtat econòmica entre homes i dones s’origina al mercat de treball. Les dones han estat històricament relegades de l’ocupació formal, cosa que ha suposat una dependència econòmica dels homes i més risc de pobresa, l’exclusió de l’espai públic, la manca de veu política i social (molt vinculada a l’ocupació), la manca de reconeixement econòmic (ja que si no es remunera sembla que el que fem no val per res) i la càrrega en exclusiva del treball domèstic i de cures.
Carmen afirma que pensar que la igualtat econòmica entre homes i dones ja existeix i està garantida en el futur és un mite. Al llarg de la xerrada anirà desmuntant diversos mites preconcebuts sobre la desigualtat laboral entre homes i dones.
Mite 1: L’alta taxa d’activitat femenina és un fenomen recent
Les dones sempre han treballat. Tanmateix, fins que no es comencen a desenvolupar enquestes de població activa, a la segona meitat del segle XX, les feines de les dones apareixen a les estadístiques com a “labors de mestresses de casa”. Però en realitat moltes dones eren econòmicament actives, tenien ingressos i treballaven fora de casa. Tanmateix, la participació femenina en el mercat laboral ha anat fluctuant al llarg de la història i en funció de les necessitats del model productiu. Va baixar a començaments del segle XX, coincidint amb un augment dels salaris masculins i l’aparició de la figura del breadwinner (el que guanya el pa). Els sindicats van defensar durant molt de temps que els salaris dels homes havien de ser suficients per sostenir tots els membres de la seva família i evitar així que les dones treballessin fora de la llar.
Als països occidentals es va produir un creixement molt fort de la participació laboral femenina després de la Segona Guerra Mundial: va passar d’una mitjana del 25-30% a més del 50% actual. Però aquest creixement s’ha interromput en les darreres dues dècades, coincidint amb un estancament i una caiguda de la taxa d’activitat masculina. Les causes, però, són radicalment diferents. La taxa d’activitat masculina s’està reduint per raons demogràfiques: els homes joves retarden la seva entrada al mercat laboral per un augment dels anys de formació, i la generalització i la suficiència de les pensions ha permès als homes grans jubilar-se abans. Tots dos són factors positius. En canvi, en el cas de les dones hi ha altres factors.
Mite 2: La feminització de l’ocupació ha mostrat un progrés sostingut i constant
Al llarg de la història, les dones han patit múltiples retrocesos en la seva situació laboral, alguns imposats directament per mitjans legals, com la prohibició de treballar o estudiar, i uns altres causats per factors institucionals indirectes, com l’escassa provisió de serveis públics com escoles bressol i escoles per als fills.
Els períodes de postguerra i de crisi econòmica també han afectat negativament la situació laboral de les dones. Les guerres mundials van suposar un enorme incentiu perquè les dones s’incorporessin al mercat laboral, per substituir els homes que eren al front i sostenir l’economia de guerra. Quan s’acaba la guerra, les dones són obligades a deixar els seus treballs, fins i tot legalment, i per reforçar aquesta exigència a nivell cultural tornen amb força els estereotips sobre les menors capacitats de les dones per treballar.
Encara que s’acostuma a pensar que la idea que defensa que la llar és el lloc natural de les dones és pròpia de la dreta, estudis com “Back to home and duty. Women between the wars, 1918-1939” de Deirdre Beddoe (1989) o “Travail fémenin: retour à l’ordre!” de Céline Schoeni (2012) demostren que tots els governs europeus de tots els colors polítics van sostenir aquesta idea als anys 20 i 30 del segle XX, després de la Primera Guerra Mundial. En resposta a la Gran Depressió es van implementar polítiques keynesianes amb mesures d’estímul econòmic com la creació massiva d’ocupació pública, que van excloure les dones, fins i tot amb prohibicions explícites com l’expulsió de les dones casades del sector públic, en connivència amb els sindicats.
Mite 3: Una taxa d’activitat més gran suposa automàticament l’empoderament i la independència econòmica de les dones
Una feina és una condició necessària però no suficient. Tenir una feina no eximeix les dones de la càrrega de la feina no pagada, domèstica i de cura, que suposa de facto una doble càrrega. Que les dones tinguin una feina no implica automàticament que les tasques domèstiques es reparteixin de manera equitativa. Tot i que les estadístiques mostren un augment en la participació dels homes en el treball domèstic i de cures en els darrers anys, continua sent molt desigual en comparació amb les dones. Les dones sovint han d’interrompre les seves carreres o acceptar feines a temps parcial i pitjor remunerades per cuidar, cosa que les fa més dependents i disminueix la seva futura pensió. La penalització de la maternitat és un dels factors més importants que explica la desigualtat de les dones a la feina.La Plataforma de Permisos de Naixement i Adopció Iguals i Intransferibles (PPIINA) fa anys que lluita per allargar-los i igualar-los per reduir aquesta bretxa.
A més, les dones segueixen estant segregades en sectors i llocs de treball “feminitzats”, pitjor pagats i amb pitjors condicions laborals (segregació horitzontal). També han de fer front a dinàmiques com els sostres de vidre i el terra enganxós, que interrompen les seves carreres (segregació vertical). Fins i tot amb una feina, les dones sovint s’han d’enfrontar a barreres per accedir al seu propi salari a molts llocs del món. Històricament els ingressos de les dones estaven sota el control dels marits.
Mite 4: la bretxa salarial és el resultat de les decisions errònies de les dones
La teoria econòmica neoclàssica postula que la situació dels agents econòmics és el resultat de les seves decisions (com ara què estudiar, quant de temps dedicar a la feina o a la família, on viure, etc.) tenint en compte les seves preferències i restriccions. Segons aquesta perspectiva, la bretxa salarial es deu a la menor productivitat de les dones, que es formen en àrees amb menys demanda, prefereixen treballs pitjor remunerats i no competeixen per llocs de més responsabilitat a les empreses. Però l’economia feminista explica que les nostres decisions també reflecteixen el pes de les normes socials, la discriminació o la capacitat de negociació. Les decisions dels ocupadors (no només de les treballadores) també hi influeixen. Sinó no s’explicaria que tenint la mateixa qualificació les dones continuïn cobrant menys.
Com demostra Claudia Goldin (2021) al seu recent llibre “Career & Family: women’s century long journey towards equality”, la bretxa salarial es produeix després de diversos anys al mercat laboral i es deu a complements com l’antiguitat, les hores extra, el treball nocturn i la perillositat, dels quals les dones queden excloses a causa de les interrupcions en la seva carrera i el treball a temps parcial per la maternitat i les cures. Les demandes creixents de disponibilitat sense horaris de les empreses fan impossible compatibilitzar la feina i la vida familiar i expulsen moltes dones del mercat laboral. A més, la desigualtat a l’interior de les llars en termes de la gestió del temps, de l’ingrés i de la despesa també hi influeix. Les famílies no són unitats igualitàries i cooperatives, com van explicar Christine Delphi i Diane Leonard (1992) a “Familiar Exploitation: a new analysis of marriage in contemporary western societies”.
La desigualtat econòmica entre dones i homes ja no existeix?
En els darrers anys la desigualtat econòmica entre homes i dones ha perdut protagonisme en els mitjans de comunicació i ha estat substituïda per altres agendes, com la identitat sexual. Carmen sosté que el nou discurs postmodern d’un suposat feminisme ens desarma davant la desigualtat econòmica, perquè està impedint observar-la, analitzar-la i combatre-la.
D’altra banda, certs intents d’impugnar l’ordre de valors androcèntrics cauen en l’essencialització i la legitimació de la divisió sexual del treball. Mentre que el treball domèstic i de cura té un gran valor social, els efectes sobre la treballadora són completament diferents als del treball formal, ja que la situen en la dependència econòmica. Una cosa és reconèixer científicament el valor econòmic del treball no pagat, domèstic i de cures, i una altra idealitzar-lo i confondre l’anàlisi científica amb una reivindicació política.
Carmen finalitza la seva exposició assenyalant que mentre el capitalisme continua dominant la narració sobre la pobresa i la desigualtat, no hem d’oblidar que el patriarcat també té bases materials. L’opressió de les dones té arrels econòmiques. Per això, per a les dones és fonamental defensar les nostres feines i els nostres salaris. La feina proporciona un ingrés independent que millora el nivell de vida, no només de les dones sinó també dels menors dependents, augmenta la nostra veu social i la nostra autoestima, i estimula la nostra participació en altres àmbits socials com la política.
Escrit per Lídia Brun
Podeu veure el webinar complet aquí: