El dia 7 d’octubre de 2023 es va representar al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú l’obra de teatre ‘Austràlia’, dirigida per Israel Solà. Una obra que gira al voltant de la trobada a Austràlia de la Laia, l’Elena i la Mercè, tres germanes molt diferents entre elles però amb forts llaços familiars.
La Laia, que viu a Austràlia, ha prioritzat fins fa poc la feina i viatjar. Ha volgut reproduir-se un cop ja era una mica gran i es troba que no pot. Casada amb un australià, tenir fills/es és per a ella una manera d’arrelar-s’hi. Se sent sola a Austràlia. Per això vol una donació d’òvul de la seva germana Elena. El marit de la Laia, Andy, també està interessat a tenir descendència i per això, en un moment de l’obra, lliura una nota a l’Elena i li fa un regal sentimental donant-li les gràcies.
L’Elena és la germana més jove i és per això que la Laia li ha demanat que li donés un òvul. És fotògrafa professional i una dona bastant moderna. L’Elena, en un principi, està contenta amb fer la donació i, a més, li fa il·lusió viatjar a Austràlia, on s’ha de fer tot el procediment, ja que de passada es reuniran les germanes i podrà visitar el país. Li prescriuran hormones, que haurà de prendre rigorosament, i se sotmetrà a dos intents de donació. Però la cosa no funciona. A la primera visita va haver d’omplir un qüestionari sobre les malalties que havia patit i sobre les seves relacions sexuals. Tot i que en un document que li donen es mencionen els efectes secundaris de la medicació, en llegir-los els blanquegen tot fent broma. A la segona visita li augmenten la medicació. Durant el procés hi ha un moment en què l’Elena dubta i, entre d’altres coses, afirma que ella també seria la mare del bebè encara que no tindria res a veure amb la criatura. La Laia rebutja aquesta afirmació i diu que no, que la mare serà ella, mentre que la germana gran, la Mercè, dona la raó a l’Elena. Tanmateix, després d’una escena sentimentalista, l’Elena comunica a la seva germana que sí que vol continuar amb el procés perquè ella no vol ser mare però sí que vol tenir una família. No obstant, la donació no s’acabarà realitzant.
Finalment tenim la Mercè, la germana més gran, que insisteix a acompanyar l’Elena en el seu viatge a Austràlia i que és la que dona el toc d’humor. Tot i això, hi ha un moment que confessa que ella, que es va casar, va tenir un fill i va viure la típica vida de casada, va ser mare i ‘ha tingut la vida que ha tingut’, i és que tot té el seu preu.
L’obra de teatre, dirigida i escrita per Israel Solà, està basada en fets reals que va viure una amiga seva, l’actriu Ester Cort, que també protagonitza l’obra interpretant l’Elena. Es desenvolupa a partir de les interrelacions entre les tres germanes, amb una bona interpretació i bastants tocs d’humor. No sembla que sigui la maternitat, què és, què implica i què significa per a les dones, el que interessa especialment al director i dramaturg, per això no dona importància a la qüestió de qui és la mare. Més aviat, i deslligant-la màgicament de la maternitat, el que interessa a l’autor és la família, què és la família, els diferents tipus de família i com pot canviar en els nostres temps amb l’ús de la tecnologia. I no només això.
Encara que en algun moment es mencionin, bastant per sobre, els efectes secundaris de l’hormonació a la que s’ha de sotmetre la ‘donant’ de l’òvul o que es qüestioni qui seria la mare del nadó, l’obra no entra en els veritables dilemes ètics que afecten aquella meitat de la població que som la casta sexual oprimida i, per tant, sembla que no tinguin importància, tot i que les tres protagonistes són dones. Perquè ni una donació d’òvul ni un embaràs, molt menys un embaràs medicalitzat com són els de la gestació in vitro, i encara molt menys l’explotació reproductiva, són fets innocus. Es blanqueja amb sentimentalisme i fins i tot “bonisme” una pràctica d’explotació reproductiva (lligada a la ‘gestació subrogada’) que comporta milions de beneficis per a una indústria en expansió que es fa d’or a costa de l’explotació de dones vulnerables que es troben en situacions de fragilitat i necessiten diners. S’utilitza l’etiqueta d’altruista per tapar el que veritablement hi ha al darrere. I sempre l’altruista és la dona, cap dels altres que hi intervenen.
Però fins i tot en el cas d’altruisme, ens preguntem: una persona digna que respectés el drets de les altres persones i no cregués que els seus desitjos són drets, demanaria a la seva germana que passés per un procés que pot afectar molt negativament la seva salut? Només per mencionar alguns dels problemes de salut que comporten aquests procediments, en el cas de la mal anomenada ‘ovodonació’ tenim des de la síndrome d’hiperestimulació ovàrica, perforacions intestinals i de bufeta, menopausa precoç o tromboembolisme, fins a un risc més alt de càncer. Jo no ho faria, potser molta gent que diu que sí és perquè no n’està ben informada i només li expliquen històries blanquejades i plenes de purpurina. Com l’obra de teatre Austràlia.
Escrit per Isabel Pérez
Enllaços d’interès:
- Pàgina de recursos sobre explotació reproductiva
- Article d’opinió al Diari de Tarragona Altruistes per naturalesa, d’Arga Sentís
- Article d’opinió a La Vanguardia Yo gestaría, de Laura Freixas