Categories
Activitats

Balanç feminista: avenços i reptes

Som en un context de globalització i hegemonia neoliberal en què les narratives que fa mig segle donaven sentit al món i a la posició que hi tenia de cada persona des de les relacions socials de producció i de reproducció sembla que han estat substituïdes per adscripcions identitàries. L’anàlisi de l’opressió que patim les dones ha deixat de basar-se en la funció social del patriarcat per organitzar una realitat material, la nostra capacitat reproductiva, i es pretén reinterpretar el gènere, és a dir, la construcció cultural de la diferència entre homes i dones, com una mena d’ideal innat i aspiracional. La política basada en la identitat és profundament individualista i gregària, i no només desarticula lluites col·lectives per la igualtat, la justícia i els drets, sinó que es presta fàcilment a l’explotació del mercat per convertir la identitat en desig i, per tant, en motor de consum

El concepte feminista de dret al propi cos ha estat resignificat com el dret a comprar-lo, consumir-lo o vendre’l, sense posar límits a la voluntat individual i sense tenir en compte el fet que les decisions i els intercanvis estan condicionats per una desigualtat estructural entre homes i dones. I tot plegat es presenta com a empoderament sota una peculiar idea de llibertat, restringida a una lògica individualista i mercantil, de consum i comercialització fins i tot del cos humà, de parts del cos o de les seves funcions fisiològiques. Aquesta transformació ha tingut impacte a molts nivells, també en les lluites polítiques, entre elles la feminista.

A la taula rodona de tancament del Cicle de Formació i Debat de tardor 2020 vam reflexionar sobre aquests nous discursos al voltant de la identitat, els drets i la llibertat, que s’han convertit en cavalls de batalla de la reacció contra el feminisme i contra el seu horitzó de igualtat plena i efectiva entre homes i dones, lliure de qualsevol violència, que és una aspiració col·lectiva. La xerrada va estar estructurada al voltant dels tres blocs conceptuals i vam comptar amb tres ponents que coneixen bé aquests termes i les seves tergiversacions. Les nostres convidades de luxe van ser la historiadora i doctora en antropologia Marina Pibernat, la filòsofa i investigadora Ana Pollán, i la jurista i divulgadora feminista Paula Fraga. Vam demanar a les tres que ens ajudessin a desemmascarar aquests falsos horitzons emancipadors basats en idealismes postmoderns que oculten una realitat material desigual i les relacions socials de dominació que l’acompanyen. El debat va ser moderat per l’economista Lídia Brun.

Al primer bloc, Marina Pibernat va explicar que la identitat és quelcom profundament social i es produeix sempre en la interacció d’una trama de relacions socials. Atès que es construeix en oposició, tot definint un “nosaltres” i uns “altres”, la identitat té a veure amb els altres abans que amb nosaltres mateixos. No obstant això, ara s’interpreta com a innata i immutable, gairebé com l’essència d’un mateix. El gènere és construït socialment, és un conjunt de rols i estereotips que no són universalment idèntics a través de la història i les cultures, però sempre actua com a eina del patriarcat perquè segons el nostre sexe ocupem un lloc determinat en la societat. Ana Pollán va afirmar que el gènere com a etiqueta que es tria és absurd, perquè és una categoria global i construïda en un sistema de dominació. Donar validesa a l’experiència interna i subjectiva al marge d’allò material, en termes postmoderns o neoliberals, és l’exaltació absoluta del jo i de la llibertat individual per sobre de qualsevol altre valor o horitzó ètic.

En el segon bloc, Paula Fraga va reivindicar basar els drets en allò material (el sexe) i no en allò metafísic o idealista (identitat de gènere). Elevar el gènere a categoria jurídica com a manifestació de la personalitat va en contra del que feia fins ara la teoria jurídica plasmant en la legislació la teoria feminista que defineix el gènere com a rols i estereotips sexistes. El dret ha de protegir davant les desigualtats per eradicar-les. Els drets basats en el sexe no són altra cosa que el reconeixement jurídic de la realitat desigual de les dones. La tergiversació de conceptes i llenguatge respon a les necessitats dels sistemes d’opressió de legitimar-se. Els discursos postmoderns neoliberals parlen de lliure elecció, treball sexual, etc., però no es pot parlar de lliure elecció en un sistema travessat per múltiples dominacions. Marina Pibernat va explicar que en el context actual d’atomització social, molts llaços que articulaven les nostres relacions socials s’han reduït o dissolt. El mercat en supleix l’absència reforçant la idea d’una individualitat única i narcisista que deixi enrere la col·lectivitat. Però mentre que les relacions socials sempre es produeixen en un context específic, en el qual hi ha una negociació entre les persones que es relacionen, al mercat el client sempre té la raó.

A l’últim bloc, Ana Pollán va argumentar que sense llibertats individuals no hi ha democràcia i no és possible un projecte vital autònom, però les llibertats individuals sempre han de ser compatibles amb els drets i llibertats col·lectius. L’accés sexual a una altra persona o tenir un fill poden ser desitjos molt intensos, però ni són drets ni una cosa que s’hagi de poder comprar. Les tres indústries de violència i explotació de les dones, la prostitució, els ventres de lloguer i la pornografia, no poden defensar-se sota la consigna de la llibertat individual. La llibertat sense igualtat i sense compromís ètic i polític col·lectiu és abús. 

Paula Fraga va parlar de la diferència entre la igualtat formal i la igualtat material. Als patriarcats de coerció la discriminació està establerta a l’ordenament jurídic. Als patriarcats de consentiment hi ha igualtat formal però desigualtat efectiva. La plasmació legislativa de la igualtat és necessària, però perquè els drets siguin efectius hem de caminar cap a la igualtat material. El dret és una tècnica d’organització de conductes humanes que no pot ignorar que les conductes estan influenciades per la societat de l’època. Integrar la perspectiva feminista a la Justícia implica el reconeixement del sistema de dominació del sexe masculí sobre el femení, de les relacions de poder construïdes socialment i culturalment que reprodueixen la desigualtat. Barrejar la identitat, que és la construcció artificial de la diferència respecte de l’altre, amb el dret com una eina de protecció contra la desigualtat no només valida diferències artificials entre persones sinó que correm el risc d’assumir que són les identitats, subjectives i construïdes, la font de la desigualtat.

El feminisme està amenaçat per una temptativa de desarticulació teòrica i de despolitització. Mercantilitzar i diluir el subjecte dona és un fals horitzó emancipador basat en idealismes postmoderns que oculten la realitat material desigual i les relacions socials que l’acompanyen. Combatre el gènere és combatre el patriarcat. Però a més d’aquesta agenda sobrevinguda, queden pendents els reptes de la tercera onada sobre la violència sexual, sense oblidar que el feminisme és un moviment amb vocació internacionalista i que hi ha dones en altres països que encara no tenen garantits els drets i llibertats més bàsics. El feminisme és ara l’únic moviment social capaç d’impugnar la lògica del capitalisme neoliberal. Cal un feminisme radical, que vagi a l’arrel dels problemes, que apunti a la conjunció entre patriarcat, mercantilització i individualisme, desemmascarant els seus nous mètodes d’explotació de les dones i les seves justificacions ideològiques per eradicar-la.

Escrit per Lídia Brun.

Podeu veure la sessió completa aquí: