El passat 14 de setembre, Feministes de Catalunya vam organitzar un #WebinarFeminista amb Paula Dapena, esportista, educadora i feminista, que ens va parlar de les velles i noves dificultats que experimenten les dones que volen dedicar-se a l’esport professional. Aquest va ser el primer webinar del nou Cicle de Formació Online de Tardor de 2021.
Paula Dapena ha estat futbolista professional, és graduada en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i Màster en Educació Física, i forma part de Docents Feministes per la Coeducació (DoFemCo). La tarda del dissabte 28 de novembre de 2020, just abans del partit del seu equip Viajes Interrías contra el Deportivo Abanca, mentre totes les seves companyes homenatjaven Maradona, Paula s’hi va asseure d’esquena i es va negar a participar en l’homenatge. La seva imatge es va viralitzar i la Paula va arribar a rebre amenaces greus a través de les xarxes socials. S’havia acordat que en tots els partits es guardaria un minut de silenci i ella s’havia atrevit a tocar un dels “intocables”, Maradona, que acumulava denúncies per maltractament i de qui se sabia que era un assidu demandant de prostitució. Ironies del destí, Maradona va morir un 25 de novembre, dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones: mai en aquesta data s’ha guardat en cap partit un minut de silenci per les dones assassinades.
L’activisme de Paula Dapena no s’ha reduït a aquesta acció: ella és una declarada feminista radical i abolicionista del gènere i el seu treball de fi de màster ha tractat els biaixos de gènere en l’educació física. La seva ponència comença amb una pregunta aparentment senzilla: què passa quan una nena diu que vol jugar a futbol? La primera resposta que rep de l’entorn és un qüestionament que desanima. I què passa quan ja hi ets dins? “Jo era l’única nena en l’equip de futbol de la meva escola. Molts pares es queixaven perquè a mi em posaven de titular i als seus fills els deixaven fora. Quan un nen no podia prendre’m la pilota, els animaven a agredir-perquè no podien tolerar que una nena fos millor “.
Els apel·latius de tio, marimacho, lesbiana de merda són lamentablement massa freqüents, i denoten el rebuig profund a les nenes i dones que s’escapen dels estereotips de gènere imposats. Tant és així que la Paula confessa que li va costar reconèixer obertament que era lesbiana perquè això era donar la rao als seus assetjadors.
Aquesta insistència a acusar les jugadores de futbol (professionals o no) de ser poc dones o directament homes pot induir o incrementar la disfòria de gènere. Paula defineix la disfòria com “un malestar derivat de la imposició social sexista sobre els cossos sexuats.” I explica que “això a les futbolistes ens passa molt, perquè ens han dit “nois ” a com insult quan expressàvem la nostra preferència pel futbol“.
En un sol any, hi ha hagut 4 casos de dones que han començat a hormonar-se a la primera lliga nacional femenina. És a dir, diverses esportistes professionals estan ingerint dosis hormonals que no només són perjudicials per a la salut sinó que també els atorguen avantatges físics respecte de les seves companyes. No obstant això, no tenen futur en equips masculins ja que mai tindran una capacitat física equiparable a la d’un home, i és que, segons la Paula “les categories esportives segregades per sexe existeixen per garantir la competició justa, ja que les diferències anatòmiques entre homes i dones fan que tinguem diferents capacitats físiques. “
Això no només passa entre esportistes dones. També hi ha homes autodenominats dones que abans de la seva transició eren esportistes mediocres i que, un cop comencen a competir en categories femenines, aconsegueixen triomfs immerescuts. Només cal veure la trajectòria de Hannah Mouncey, jugador d’handbol i futbol australià, que ha acabat competint en la selecció femenina i n’és el membre més destacat. El mateix passa amb Fallon Fox o Alana McLaughlin en les arts marcials mixtes, que han provocat gravíssimes lesions a les seves contrincants, o amb Gabrielle Ludwig que als seus 50 anys s’ha unit a un equip universitari de bàsquet.
Paula il·lustra com la manca de visibilitat i suport a l’esport femení és estructural i aporta dades contundents, des de les diferències salarials entre homes i dones fins a la cobertura mediàtica. Ens explica que en moltes ocasions les subvencions dels equips femenins s’utilitzen per pagar els sous als jugadors dels equips masculins i que els horaris dels partits femenins es modifiquen per prioritzar els masculins, fins i tot de categories inferiors. S’assumeix que hi ha una manca d’interès mediàtic en l’esport femení, però la realitat és que els mitjans de comunicació no contribueixen a generar-lo. La presència de dones en premsa esportiva és d’un 5,11%, mentre que un 92,2% és sobre homes. A més, la majoria de les notícies no tracten sobre els mèrits de les esportistes, sinó sobre la seva vida personal.
El món de l’esport, professional o no, és profundament masculí i masclista, i les situacions d’assetjament cap a les dones i les nenes que el practiquen es repeteixen no només per part del públic, sinó també dels seus entrenadors, la gran majoria dels quals són homes. Paula Dapena mostra els resultats d’una enquesta que ha dut a terme per conèixer les experiències d’altres esportistes amb els seus entrenadors. Afirma que en l’esport es traspassa la línia a nivells exagerats. L’assetjament sexual, la pedofília i el maltractament psicològic són presents en moltes de les queixes que companyes de Paula li han exposat de forma anònima. I conclou: “per fer front a l’assetjament i la pressió que patim les esportistes, el millor és buscar ajuda psicològica professional. Si és feminista, millor“.
Escrit per Elisa Martínez.
Podeu veure la sessió completa aquí: