El juliol de 2021, des de Feministes de Catalunya vam organitzar un #WebinarFeminista amb les nostres companyes Silvia Carrasco i Marina Pibernat, ambdues antropòlogues. Silvia és professora titular d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat Autònoma de Barcelona, on també dirigeix un grup de recerca centrat en les desigualtats educatives, amb èmfasi en els fenòmens migratoris. Des de fa uns anys, investiga la penetració en el sistema educatiu del neoliberalisme cultural que pretén suplantar la lluita contra la desigualtat estructural entre nens i nenes per la promoció d’identitats fragmentàries que se sustenten en la dissociació amb el cos i la medicalització de la infància, i que ens va relatar en aquest webinar. Marina és historiadora i antropòloga, doctora per la Universidade da Coruña. La seva tesi doctoral es va centrar en la transformació dels processos de socialització de gènere en l’adolescència a través de les xarxes socials, ens en va parlar en aquest altre webinar.
L’objectiu de Silvia Carrasco i Marina Pibernat en aquest webinar va ser desmuntar mites i tòpics sobre el patriarcat, però també sobre alguns conceptes antropològics que sovint són entesos erròniament o directament tergiversats per ideologies postmodernes i interessos espuris. Les ponents han defensat que les aportacions de l’Antropologia a la teoria feminista han estat crucials. A través de l’estudi empíric i de la comparació de les cultures humanes, l’Antropologia aporta un coneixement únic sobre les formes en què s’organitza i opera el patriarcat en les diferents societats i d’aquesta manera desemmascara la seva artificialitat i arbitrarietat.
Breu introducció a l’Antropologia
Per començar el webinar, Silvia Carrasco va explicar alguns conceptes de l’Antropologia, el seu objectiu i la seva metodologia científica. Un recorregut conceptual bàsic per la disciplina antropològica comença pels conceptes d’holisme i comparació. L’holisme fa referència a la comprensió de cada cultura com un tot interrelacionat en un context sociohistòric concret. Totes les cultures organitzen la sexualitat i la reproducció, l’economia, la política i els sistemes de creences. Totes les cultures són respostes de la humanitat al seu entorn: maneres de viure, pensar i sentir organitzades i, naturalment, canviants. La comparació transcultural és l’eina que permet conèixer i comprendre les diferències i semblances entre els processos i els productes de l’adaptació i l’aprenentatge que són les cultures.
La tesi central de l’Antropologia des dels seus inicis al segle XIX és que la humanitat comparteix una unitat psíquica, és a dir, que els éssers humans som iguals i, per tant, comparables, una paradoxa aparent davant l’experiència quotidiana de la nostra diversitat fenotípica, cultural i social. Així, l’Antropologia ha estudiat com diferents societats humanes han enfrontat problemes comuns creant respostes similars o radicalment diferents. El tret més universal de totes les cultures és que organitzen la transmissió i l’adquisició cultural de tal manera que els seus membres consideren naturals les seves normes, pràctiques i visió del món. Aquesta és la força del procés d’enculturació, un altre concepte bàsic.
La tergiversació de conceptes antropològics
Alguns conceptes clau de l’Antropologia han estat usats de forma espúria, com el de relativisme cultural. El relativisme cultural sosté que és possible comprendre el sentit i la lògica de cada cultura en la seva complexitat i en el context dels seus condicionants objectius, com a producte singular d’una pressió ecotecnodemogràfica. Així, el relativisme cultural permet superar l’etnocentrisme des del qual es considera que qualsevol cultura aliena és irracional i inferior. Però la comprensió de la diversitat cultural ni justifica ni legitima normes, pràctiques i valors de les societats estudiades. Per exemple, al·legar que “és la seva cultura” per justificar inhibir-se davant de la conculcació de drets de nenes i dones a favor dels homes dels seus mateixos entorns no és relativisme cultural. El relativisme cultural no implica passar per alt les desigualtats, ni es pot confondre de cap manera amb el relativisme moral.
Un altre concepte objecte de tergiversació és el d’androcentrisme. L’androcentrisme és el biaix pel qual l’home és la mesura de l’ésser humà, que encara impregna moltes disciplines científiques. Algunes posicions feministes reprodueixen aquest mateix biaix, a la inversa, en definir la dona de manera essencialista en oposició a com es defineix l’home, i en suposar l’existència d’una “visió femenina” que seria millor, sense més. Celia Amorós va comparar aquesta essencialització a l’autodefensa reactiva dels grups subordinats, que s’atribueixen a ells mateixos una suposada superioritat moral. Per exemple, se sosté sovint que si les dones governessin el món aquest seria un lloc millor, obviant les evidències de com exerceixen i han exercit les dones el poder segons la seva ideologia i no la seva experiència de subordinació com a dones, la qual, d’altra banda, tendeixen a negar.
Finalment, és imprescindible esmentar el concepte d’interseccionalitat, un dels més manipulats políticament, i algunes de les definicions polítiques actuals del qual constitueixen una burla del sentit original que li va donar Kimberlé Crenshaw, l’advocada que el va encunyar. La interseccionalitat no és una simple comptabilitat que suma opressions i discriminacions, d’una banda, o privilegis i avantatges, de l’altra, i que defineix la posició de cada individu de manera universal. En realitat, es tracta d’una complexa dialèctica entre opressions estructurals i discriminacions específiques que tenen sentit en contextos sociohistòrics concrets. Per exemple, el racisme, que és una opressió universal, no sempre es construeix sobre fenotips o sobre els mateixos fenotips en les diferents cultures, i el mateix color de pell pot tenir jerarquitzacions diferents en funció del context i de la cultura.
Tres aportacions clau de l’Antropologia al feminisme
Per il·lustrar les aportacions de l’Antropologia al feminisme, basades en la investigació etnogràfica i la comparació transcultural, Silvia Carrasco va presentar tres exemples que repassem a continuació.
En primer lloc, el treball de Margaret Mead, iniciat als anys 20 del segle XX. Mead es va preguntar si la manera de ser home o dona era essencial o procedia de la manera com les unes i els altres eren socialitzats, en la línia de les primeres feministes il·lustrades, i com més tard es va preguntar Simone de Beauvoir. Després de comparar tres societats, Mead va demostrar que en realitat no hi ha comportaments essencials que puguin atribuir-se als homes o les dones i que la seva jerarquització és igualment arbitrària. Aquests comportaments i jerarquies que conformen el que avui anomenem sistemes de sexe-gènere són una construcció cultural inventada sobre el dimorfisme sexual. D’aquesta manera, Mead va aportar les evidències per sustentar aquesta idea fonamental de la teoria feminista amb dades empíriques.
En segon lloc, l’aportació de Sally Linton i Frances Dahlberg als anys 60, a l’obra Woman, the gatherer (Dona, la recol·lectora). Es tracta d’una resposta a Man, the hunter (Home, el caçador), en què antropòlegs homes es van dedicar a estudiar el que feien altres homes del món, atorgant a les dones un rol accessori. Aquests antropòlegs van conviure amb aquests grups sense reparar que el 98% de la seva dieta procedia de la recol·lecció realitzada per les dones. Woman, the gatherer va posar les dones al centre de la investigació. Linton, Dahlberg i altres antropòlogues van demostrar que la caça o les activitats considerades masculines a qualsevol societat tenen prestigi perquè les practiquen els homes, no per la importància objectiva de la seva contribució a la subsistència. A més, gràcies a aquesta obra sabem que les dones, si en tenen oportunitat, cacen mentre recol·lecten. També sabem que molt abans que s’adoptés l’agricultura com a forma principal de producció de l’alimentació, les societats caçadores-recol·lectores, especialment les dones d’aquestes societats, coneixien el cicle reproductiu de les plantes i ajudaven a regenerar-les. Així, l’organització de la recol·lecció i la caça i, en general, la divisió sexual del treball, era molt més complexa del que es creia.
La tercera aportació crucial que cal destacar és la de l’antropòloga Françoise Héritier sobre la violència masculina, que va descartar l’associació suposadament natural de la violència amb la identitat masculina i la testosterona. Com va assenyalar Héritier en els seus estudis entre els anys 80 del segle XX i primera dècada del segle XXI, la violència masculina no només no és natural, sinó que és un “excés de cultura”: cal socialitzar intensivament els nois perquè aprenguin a exercir-la i a considerar que fer-ho dóna sentit a la seva masculinitat. Aquesta violència és l’instrument clau de la subordinació de les dones i essencialitzar-la com una cosa pròpia dels homes és un mite vigent que contribueix a perpetuar-la, tot i que, com ens diu Héritier, si els nens i els homes són socialitzats d’una altra manera, aquesta violència pot ser erradicada. Héritier també va invertir preguntes per desmuntar els seus plantejaments androcèntrics. Per exemple, sobre prostitució: “Preguntar-se si les dones tenen dret a vendre’s amaga la pregunta de si els homes tenen dret a comprar-les”.
El mite del matriarcat
A continuació, Marina Pibernat es va centrar en dos mites antropològics relacionats amb les dones i el feminisme i va exposar arguments i evidències per refutar-los. El primer és el mite del matriarcat, un mite reproduït des de l’Antiga Grècia i la invenció de les amazones, fins a la cultura pop del segle XX i els personatges de Wonder Woman o Xena, la princesa guerrera.
La idea de la suposada existència de societats en què les dones exercien el poder, també sobre els homes, ja era present entre els antropòlegs evolucionistes del segle XIX, com Johann Bachofen, John McLennan o Lewis Morgan. La lògica evolucionista, ara desmentida, teoritzava que les diferents societats humanes representaven diferents estadis de desenvolupament, del “salvatge” o “primitiu” al “civilitzat” (lamentablement, aquestes tesis continuen circulant, alimentant el racisme). Aquests antropòlegs van observar que algunes societats suposadament primitives eren matrilineals, és a dir, que era la mare la que transmetia la condició de membre del grup de parentiu als fills i filles. A partir d’aquesta matrilinealitat els investigadors van assumir que les dones tenien el poder o que es tractava de vestigis d’un suposat matriarcat.
D’una banda, l’especulació sobre l’existència del matriarcat va servir per plantejar la relació de les dones amb el poder. Però, d’altra banda, també va servir com a mite per legitimar el patriarcat, ja que el presentava com l’evolució lògica després del fracàs d’un suposat poder femení primitiu. No obstant això, la investigació de les antropòlogues feministes va revelar incontestablement que no hi ha proves de l’existència de cap societat en cap període de la història en la qual les dones hagin tingut el poder absolut i els homes hagin estat subordinats a les dones o considerats propietat seva. Malgrat això, actualment continua aquesta confusió entre matrilinealitat i matriarcat, i encara es publiquen de forma periòdica troballes sobre societats en les quals les dones realitzen tota la feina… i que es qualifiquen com a matriarcals!
El mite sobre l’origen del patriarcat
El segon mite que va abordar Marina Pibernat va ser el de l’origen de la subordinació de les dones. Ancient Society (1877), de l’antropòleg evolucionista Morgan, esmentat més amunt, va ser l’obra sobre la qual es va basar Engels per escriure L’origen de la família, la societat privada i l’estat (1884). A la seva obra, Engels defensava que ni la subordinació del proletariat ni la de les dones eren fets naturals, sinó que s’havien construït històricament i que, per tant, podien transformar-se. Així, van oferir la primera explicació materialista de la subordinació de la dona, interpretant-la com una conseqüència de l’aparició de la propietat privada.
Tanmateix, a la dècada dels 70 l’antropòloga marxista Karen Sacks va analitzar un bon nombre de societats sense classes ni propietat privada i va demostrar que en aquestes societats l’estatus de les dones tampoc no equival al dels homes. Sacks va atribuir la subordinació de les dones a la divisió sexual del treball. Aquesta divisió relega les dones al treball de cures i reproductiu en un sentit ampli, incloent-hi la responsabilitat del suport quotidià i aspectes simbòlics de les relacions personals. Aquest treball es realitza en algunes cultures dins de l’esfera privada, fora de la consideració de “allò social” (encara que la divisió públic/privat té poc sentit en moltes cultures). Aquesta divisió sexual del treball està especialment marcada en societats organitzades en classes, però existeix igualment en les que no ho estan. En altres paraules, l’Antropologia Feminista situa l’origen del patriarcat en la necessitat de controlar la reproducció i la criança i, per tant, la sexualitat de les dones, una necessitat que aflora en totes les societats i cultures, per això el patriarcat és universal. La historiadora marxista Gerda Lerner arriba a la mateixa conclusió en el seu estudi sobre l’origen del patriarcat.
El mite dels gèneres sentits i múltiples
Finalment, Silvia Carrasco va tornar a prendre la paraula per aclarir dues tergiversacions que el transactivime i altres ideologies postmodernes fan de conceptes de l’Antropologia.
En primer lloc, la confusió interessada en les definicions de sexe i gènere. El sexe és biològic, cromosòmic, és a cada cèl·lula del cos i determina l’anatomia diferenciada de dones i homes, que possibilita la reproducció de l’espècie. Però d’aquestes diferències biològiques òbvies no se’n desprèn una desigualtat natural ni molt menys el sotmetiment de les dones als homes. En aquest sentit, el concepte de gènere és una eina important que fa referència a la construcció d’aquesta subordinació a través de la diferenciació d’estatus, rols, socialització en comportaments sexistes i marcadors estètics associats a cada sexe. El gènere s’aprèn –de fet, violentament–. Les tesis neurosexistes que sostenen que homes i dones tenen cervells diferents han estat refutades, encara que les experiències diferenciades facin efecte en el cervell atesa la seva plasticitat. La idea que hi ha un “gènere sentit” no té fonament científic i al·legar que tot allò que la cultura mobilitza per limitar i subordinar les dones ens defineix com a dones és profundament misogin.
En segon lloc, s’apel·la a la suposada existència de “múltiples gèneres” en altres cultures. Tanmateix, l’Antropologia ha estudiat la inversió de rols i marcadors de gènere que es produeix en algunes cultures i desmenteix que siguin fenòmens que permetin a cada individu triar la seva posició en la jerarquia sexual de la societat o que provin la seva inexistència, com es vol pretendre. Silvia Carrasco en va repassar diversos exemples. En el cas de les cultures amb religions o cultes xamànics localitzades a diverses parts del món, la figura del xaman (sempre un home) adopta rols i marcadors associats a ambdós sexes per transcendir el que és humà i ordinari com a part de la funció mediadora amb la divinitat. En algunes cultures tradicionals patrilineals com les de l’àrea de llengües nilòtiques del sud del Sudan, les famílies poden fer passar dones per homes per evitar la pèrdua de béns (que només es poden transmetre per via masculina) segons les vicissituds demogràfiques d’un llinatge, fins i tot casant la dona que es fa passar per home amb una altra dona i garantint-ne la descendència per la intervenció d’altres homes del llinatge. Un exemple reactivat recentment amb la recuperació del control de l’Afganistan pels talibans és el de les nenes Bacha Posh, “convertides” socialment en nois, quan no n’hi ha a la família, perquè aquesta pugui subsistir amb els “treballs d’homes”, o per protegir-les i garantir-los un futur millor. Finalment, en diverses cultures, des del Pakistan fins a Mèxic, hi ha castes sexuals d’homes sense poder al servei d’altres homes amb poder. En definitiva, cap d’aquestes pràctiques no altera el sistema de subordinació sexe/gènere i la distribució del poder material entre dones i homes i entre castes o classes, sinó que el reforça.
Aquest webinar va fer evident la necessitat de divulgar el coneixement de l’enorme diversitat cultural i dels conceptes creats per analitzar-la i comprendre-la, i que cal alimentar la tensió productiva entre feminisme i antropologia. L’Antropologia ens mostra que l’opressió és una construcció i que altres mons són realment possibles, i aquest coneixement permet fonamentar millor el pensament feminista per enfrontar-nos als reptes del vell patriarcat i de la nova ofensiva patriarcal del neoliberalisme amb millors eines.
Podeu veure el webinar sencer a continuació: