El paràgraf següent és un extracte de l’Exposició de Motius de l’Avantprojecte de Llei Orgànica de Garantia Integral de la Llibertat Sexual, coneguda com a Llei de “Només Sí és Sí”, elaborat pel Ministeri d’Igualtat i aprovat el juliol passat pel Consell de Ministres.
“En la seva expressió física i també simbòlica, les violències sexuals constitueixen potser una de les violacions de drets humans més habituals i ocultes de totes les que es cometen a la societat espanyola, que afecten de manera específica i desproporcionada les dones i les nenes, però també els nens”.
Juntament amb algunes polítiques de prevenció i assistència a les víctimes de violència sexual, aquesta llei redefineix el concepte jurídic de consentiment, que passa de ser negatiu (si la víctima no es negava explícitament, la relació sexual es considerava consentida) a ser positiu ( si una dona no dóna el consentiment explícit, la relació es considera no consentida).
Una altra de les mesures estrella d’aquest avantprojecte ha estat eliminar la diferència punitiva entre els delictes d’agressió (els que es cometen amb violència o intimidació) i els d’abús sexual (comesos sense violència ni intimidació). S’entén que el delicte de naturalesa sexual ja és violent per ell mateix, i per tant ha de ser qualificat d’agressió sempre.
A més, després d’una fase consultiva amb altres ministeris, a la versió definitiva de l’Avantprojecte s’ha introduït també una altra modificació al Codi Penal que podria haver resultat, en part, esperançadora. Mirem enrere per entendre-ho.
Fa 26 anys, quan es va aprovar el Codi Penal actual, el PSOE va deixar fora del nou text legal la possibilitat de perseguir proxenetes i els qui es lucren llogant habitacions i pisos per a “l’exercici de la prostitució”, l’anomenada terceria locativa. Aquest canvi legal va suposar que Espanya passés de tenir una tradició legislativa abolicionista durant la major part del s. XIX i XX a convertir-se en el bordell d’Europa, el primer consumidor de prostitució del continent i el tercer del món. Segons diferents estudis, el 39% dels homes espanyols han pagat alguna vegada per sexe o, millor dit, per violar pagant.
L’esborrany de la Llei de “Només sí és sí” va ser rebut amb escepticisme pel moviment feminista. La manca de sensibilitat i el contacte nul que ha tingut el Ministeri d’Igualtat amb les organitzacions feministes han anat minant les expectatives i la confiança generades inicialment. Tot i això, amb la intenció d’introduir la terceria locativa com a delicte, juntament amb el recent anunci al 40è Congrés Federal del PSOE d’aprovar una llei abolicionista de la prostitució, semblava que finalment s’abordava des de l’arrel la situació d’explotació sexual que pateixen més de 300.000 dones i nenes en aquest país.
Però el Ministeri d’Igualtat ha refredat aquestes intencions. Recentment, fonts properes al Ministeri han manifestat que amb aquests petits canvis legislatius a la Llei de “Només sí és sí”, ja no caldria una llei orgànica abolicionista que afronti la situació de les víctimes d’explotació sexual.
Afirmen que amb la introducció de la terceria locativa, juntament amb “la possibilitat de residència temporal i treball de dones estrangeres víctimes de violències sexuals” és més que suficient. I això, malgrat la crua realitat que ens sacseja cada dia. Notícies cada vegada més freqüents que posen al descobert una situació d’autèntic malson: alliberament de dones segrestades i sotmeses a violacions sistemàtiques per tipus que paguen uns quants euros per penetrar-les, copejar-les i vexar-les de maneres inimaginables.
Perquè declarar que una cosa és un delicte no equival a posar les mesures necessàries per eradicar-la. En la persecució d’aquest tipus de delictes de proxenetisme és fonamental la declaració de les víctimes i els testimonis, ja que es cometen en un àmbit molt privat. Moltes d’aquestes dones viuen amenaçades pels prostituïdors: elles mateixes, els seus fills i filles o els seus parents, tant a Espanya com a qualsevol racó del món. Però la protecció actual de testimonis es basa en una llei del 1994 que únicament atorga anonimat (ni ajudes ni qualsevol altre tipus d’acompanyament) durant la investigació i no durant el judici oral. Qui els facilitarà la tranquil·litat i la protecció que els permeti denunciar aquestes organitzacions criminals? Qui, amb dos dits de front, s’enfrontaria al crim organitzat si no té les eines que li permetin declarar sense témer que a la sortida del jutjat li engeguin un tret o matin la seva família al seu país d’origen? El premiat curt de Mabel Lozano Biografia del cadáver de una mujer (2021) ho mostra amb esgarrifosa precisió a través del cas real de Yalimed Giraldo.
D’altra banda, les marques i les seqüeles de l’explotació sexual romanen en la salut mental i física d’aquestes dones i nenes, l’estrès posttraumàtic que pateixen les dones prostituïdes és molt semblant al dels soldats després d’una guerra, com ha mostrat Ingeborg Kraus. La gran majoria de les dones prostituïdes són estrangeres en situacions irregulars, la qual cosa augmenta la seva submissió i desemparament. I per molt reconeixement d’accés a les ajudes i mesures que es prevegi a la llei, és de sobres conegut que de mitjana les víctimes de delictes sexuals només reben 1 de cada 4€ que els corresponen com a “compensació”, i que els processos administratius de concessió de permisos de residència són lents i moltes vegades aquestes dones no reben l’assessorament i l’acompanyament necessaris.
Des del Ministeri d’Igualtat s’afirma també que ja hi ha una norma, l’anomenada Llei Mordassa, que permet sancionar els puters i que “no ha funcionat”.
S’obliden de precisar que aquesta llei només sanciona la compra de dones al carrer, no castiga els tipus que acaben la nit al puticlub o al pis de torn: la Llei de Seguretat Ciutadana estableix des del 2015 multes per als qui paguin per serveis sexuals en zones de trànsit públic, on hi pugui haver menors, com ara parcs i col·legis, o quan això posi en risc la seguretat viària. Però això no és perseguir la demanda, és mantenir-la sota la catifa. En realitat, el que diu aquesta llei equival a legitimar l’explotació sexual de les dones mentre no passi a la vista de tothom. És sabut que als països on s’han posat en funcionament polítiques abolicionistes, la mesura més eficaç ha estat la persecució i càstig dels puters.
La multiplicitat de normes existents (llei de Només sí és sí, llei Mordassa, Codi Penal, Llei de Llibertats i Drets dels Estrangers a Espanya, entre d’altres), i la multitud d’administracions i agents que hi han d’intervenir (justícia, policia, serveis d’estrangeria, serveis socials) sense una coordinació clara provocaran situacions d’indefensió flagrants.
D’aquesta anàlisi se’n desprèn una resposta clara: No, la llei del “Només sí és sí” no és abolicionista. No serveix de res un text legal d’aparença revolucionària i progressista si no parteix d’un abordatge bàsic i integral de la situació i no s’acompanya de mesures que facin possible allò que declara en abstracte. Està clar que el Ministeri no actua contra l’explotació sexual i no sembla pas que tingui cap intenció de fer-ho. No es pot lluitar contra un dels negocis criminals més lucratius del món per la porta del darrere d’una llei amb altres finalitats.
Exigim que aquest govern aprovi ja la Proposta de Llei Orgànica Abolicionista del Sistema Prostitucional (LOASP), presentada per la PAP – Plataforma Estatal d’Organitzacions de Dones per l’Abolició de la Prostitució, i que aquesta llei s’acompanyi dels instruments materials, econòmics i de protecció social que permetin acabar amb la situació d’esclavatge sexual en què viuen centenars de milers de dones i nenes en aquest país.
Perquè la prostitució és incompatible amb la dignitat i la democràcia.
Escrit per Elisa Martínez.