Vint anys després de l’ocupació d’Afganistan pels Estats Units d’Amèrica i l’OTAN, el món va veure com, en a penes una setmana, els talibans tornaven a prendre el poder en aquest país de l’Àsia Central. Totes les feministes del món ho vam presenciar amb horror i impotència. La desgràcia de les dones i de la societat afganesa en el seu conjunt no és un fet fortuït, té causes molt concretes que expliquen la situació actual. L’objectiu d’aquest article és esbossar com s’hi ha arribat.
El que ara coneixem com a Afganistan és un país amb importants interessos geoestratègics, ja des de l’antiguitat. Al llarg de la història ha rebut influències perses, hel·lèniques, budistes, turques o mogoles. I, naturalment, islàmiques. Situat en la cruïlla de camins entre Àsia, Europa i Àfrica, el país va esdevenir un gresol de pobles i cultures islàmiques i preislàmiques que gairebé sempre havien viscut en pau, convivint i barrejant-se. I malgrat que és un territori ric en recursos naturals, avui en dia és un país principalment rural i un dels menys desenvolupats del món. Al contrari del que es podria pensar ara, i com assenyala Nazanin Armanian en aquesta recomanable conferència per a Confluencia del Movimiento Feminista, al començament del segle XX a Afganistan creixia el secularisme i el laïcisme. De fet, durant una bona part del segle passat al món àrab va proliferar un panarabisme de tendència socialista.
Precisament, l’Afganistan va ser una important casella del tauler de joc de la Guerra Freda entre el bloc socialista i el bloc capitalista, encapçalats per la Unió Soviètica i els EUA, respectivament. Aquesta dada és imprescindible per comprendre com es comença a formar la situació actual del país. El 1978 el comunista Patit Democràtic Popular d’Afganistan va prendre el poder i va convertir el país en una república soviètica, va proclamar un estat laic, va iniciar una reforma agrària i va prohibir la usura. A més, va promulgar alguns drets per a les dones, també amb la intenció d’incrementar la seva participació política.
A l’altra banda del món, els EUA no van veure amb bons ulls el que passava a Afganistan i, tot posant fi a l’Era de Distensió en les seves relacions amb la URSS, la CIA va iniciar l’anomenada Operació Cicló, que va consistir en reclutar, armar, entrenar i finançar fonamentalistes islàmics que pul·lulaven per l’Àsia Central, especialment pel Pakistan, per convertir-los en guerrilles anticomunistes. Aquesta operació ha estat una de les més cares de la història dels EUA, amb un cost total que ha arribat a centenars de milers de milions de dòlars. Com era d’esperar amb una inversió tan alta, fanàtics i lúmpens de tota la regió van esdevenir ràpidament un exèrcit mercenari al servei dels interessos dels EUA en la seva lluita contra la URSS. El discurs fonamentalista religiós dels aleshores anomenats mujahidins va constituir el pretext i el principal element de cohesió d’aquests mercenaris.
Si no us creieu que els EUA puguin tenir alguna cosa a veure amb aquestes guerrilles de fanàtics islamistes, mireu Rambo III (1988). Al final de la pel·lícula (si es tracta de la versió original i no la que va ser posteriorment alterada) podreu veure l’afectuosa dedicatòria als “valents guerrers mujahidins d’Afganistan”. És a dir, els llavors anomenats freedom fighters, actualment coneguts com a talibans. Com explica Eduardo Galeano, aquests “lluitadors per la llibertat” odiaven els comunistes perquè havien deshonrat les seves dones ensenyant-les a llegir i escriure.
L’objectiu de l’Operació Cicló era el mateix que el de tots els programes de contrainsurgència que la CIA ha portat a terme per tot el planeta: desestabilitzar els governs que no estiguin sota el control dels EUA. I en aquell moment, la mare de tots els enèmics dels EUA era la Unió Soviètica, la gran amenaça contra el capitalisme. Efectivament, els EUA van aconseguir sumir la URSS en un conflicte fronterer amb els mujahidins i el mateix any 1978 va començar la guerra afganosoviètica. Quan va acabar la guerra, el 1992, amb la URSS ja desapareguda, l’Afganistan va quedar en poder dels fonamentalistes i la seva població, sobretot les dones, sotmesa a un règim terrible.
Els EUA i els seus aliats, inclosa Espanya, no van trigar gaire a tornar a l’Afganistan. El 2001, després dels atemptats del World Trade Center de Nova York, l’OTAN va bombardejar el país, suposadament per acabar amb Al-Qaeda. Va començar així una ocupació que ha durat vint anys, i per a la qual Al-Qaeda no ha estat més que una excusa. Perquè quan els EUA pensaven que ja havien acabat amb el socialisme, un gegant governat per un partit comunista va treure el cap per l’est: el gegant asiàtic, la Xina. Així que, de la mateixa manera que van envoltar la URSS amb bases militars nord-americanes, ara tocava vigilar la Xina, que té una petita frontera amb l’Afganistan.
La Xina té entre mans l’ambiciós projecte comercial de la Franja i la Ruta. Es tracta d’una nova Ruta de la Seda que va des de la Xina fins al Regne Unit a través de nombroses connexions marítimes i ferroviàries. Un tram d’aquesta ruta ha de passar per l’Afganistan, però amb l’ocupació de l’OTAN el país es mantenia com una casella bloquejada per als plans xinesos. Com sabem, aquests vint anys d’ocupació s’han presentat com la forma de portar la democràcia occidental a l’Afganistan, com si els talibans no haguessin estat una creació dels EUA. A més, com han posat de manifest els documents classificats de la CIA filtrats per Wikileaks, la suposada protecció de les dones afganeses ha servit també com a justificació de la presència atlantista al país davant de l’opinió pública europea. Mentrestant, soldats dels EUA violaven dones i nenes afganeses i violaven també les seves pròpies companyes de l’exèrcit.
A més d’entorpir els plans de la Xina, els EUA han tingut uns altres motius importants per mantenir l’ocupació de l’Afganistan durant dues dècades. Per començar, la necessitat dels EUA de mantenir el seu complex militar industrial, una part importantíssima de la seva economia, que els obliga a desfer-se dels stocks d’armament i a provar noves armes en algun lloc del món, com a l’Afganistan. La seva indústria de la guerra i la mort no es pot aturar i serveix per apropiar-se dels recursos naturals d’altres països. Això és el que pretenien fer amb el gas de Turkmenistan, que els EUA volien transportar a través d’un gasoducte que havia de passar per l’Afganistan, el Pakistan i l’Índia fins al mar Aràbic. Però la Xina se’ls va avançar en les negociacions amb Turkmenistan i va construir un gasoducte de quasi 7.000 km, el més llarg del món, a través d’Uzbekistan i Kazakhstan.
Encara hi ha un altre motiu de pes que fa que els EUA necessitin controlar l’Afganistan. Es tracta d’una bonica i perillosa planta que ja va estar molt lligada al colonialisme britànic a la Xina. Ens referim al cascall o opi, els EUA se n’han assegurat el cultiu a l’Afganistan, fins i tot obligant la població a produir-ne, perquè la major potència militar del món necessita opi en quantitats ingents. I és que, amb un sistema sanitari privatitzat, moltes persones als EUA no poden tractar-se les seves malalties, la qual cosa ha generat una plaga d’addicions als analgèsics opioides, com l’oxicodona i la hidrocodona. Quan aquestes drogues no es poden aconseguir legalment, s’aconsegueixen als carrers de les grans ciutats dels EUA, que en determinades zones s’han convertit en grans i narcotitzades sales de pobresa inundades amb derivats de l’opi. El resultat és que les morts per sobredosi d’opiacis no han deixat d’augmentar als EUA des de mitjans dels 90 i actualment n’hi ha desenes de milers cada any. Mentrestant, que l’OTAN hagi marxat de l’Afganistan no impedirà que els EUA s’hi puguin seguir proveint d’opi.
Si després de vint anys d’ocupació els EUA han tornar a entregar el poder als seus socis talibans és exactament pel mateix motiu pel qual els van crear els anys 70 i 80. Llavors van agitar el vesper per desestabilitzar la URSS. Ara fan la mateixa jugada a la Xina i als seus socis comercials, entre els qual està Rússia. I de nou, per segon cop, el poble afganès, i especialment les afganeses, queda sotmès completament al règim talibà després d’haver patit vint anys d’ocupació i violència per part dels exercits de l’OTAN. No obstant això, la Xina no és la URSS i no sembla disposada a embarcar-se en una guerra de desgast amb els talibans afganesos, engendres dels EUA, com el Daesh a Síria i Irak o Boko Haram a Nigèria. Però a més cal tenir en compte la qüestió dels terroristes uigurs a la Xina, els quals, ajudats pels talibans, han perpetrat atemptats al país amb l’objectiu d’aconseguir la independència de la regió on viu aquesta minoria ètnica musulmana, limítrof amb l’Afganistan.
Ja veurem què passa d’ara en endavant, tot i que a mitjà termini la sort del poble afganès i de les dones afganeses sembla ja escrita. Per a qui ho vulgui veure, l’horror de la gana i de la compra venda de nenes torna a ser notícia. L’impacte de les sancions és pitjor que el de la guerra i s’acarnissa amb les més vulnerables. Mentrestant, heroiques companyes feministes afganeses es juguen la vida protestant contra el nou règim talibà. Per part nostra, les feministes de tot el món hem d’anar més enllà de la indignació: hem de prestar atenció a la manera com la geopolítica afecta els interessos i les vides de les dones, a l’Afganistan o a qualsevol altre lloc, i denunciar les funestes conseqüències de l’imperialisme dels EUA i del capitalisme global així com la instrumentalització de la barbàrie que pateixen les dones. Només d’aquesta manera podrem transcendir les estèrils anàlisis que no passen de la crítica general a les religions per albirar una solució real. Els ho devem a les dones afganeses.
Escrit per Marina Pibernat Vila.