Des de fa unes setmanes a Grècia s’està vivint un veritable terratrèmol, tant polític com social. En un país on el matrimoni amb menors d’edat encara és legal, algunes persones -primer a comptagotes: una atleta olímpica, un actor famós- han tret a la llum experiències personals d’abusos sexuals a les principals institucions esportives i culturals del país i han provocat una quantitat irrefrenable d’ecos que repetien “a mi també” fins que el soroll ensordidor no s’ha pogut ignorar per més temps.
És sorprenent que els nostres mitjans de comunicació siguin capaços d’explicar-nos apassionadament el recompte de les eleccions d’un estat americà que poques sabríem situar en un mapa i amb prou feines es facin ressò de l’affaire Lignadis, un escàndol que està fent trontollar la consciència social d’aquest país veí amb els habitants del qual, a més, compartim comunitat política.
Des de Feministes de Catalunya ens hem reunit amb feministes gregues per conèixer millor els detalls d’aquest cas i donar-lo a conèixer.
Una onada de suports i de testimonis
No era la primera vegada que Sofia Bekatorou, medallista olímpica de vela, feia aquest tipus de declaracions, però el gener passat les seves paraules van trobar finalment el ressò necessari per fer-se virals. Bekatorou va revelar haver patit abusos sexuals d’un oficial d’alt rang de la Federació Esportiva Hel·lènica quan tenia 21 anys.
Les seves paraules van ser en si mateixes un #MeToo: després que una altra atleta hagués revelat que quan tenia 11 anys havia estat violada pel seu entrenador, que fins i tot va proposar a la família de la nena casar-s’hi com a reparació, Sofia va voler, amb el seu testimoni, donar altaveu i cobertura a milers de dones menys conegudes i més vulnerables, constatant la freqüència d’aquest tipus de situacions en què homes amb poder abusen, sovint sexualment, de joves les possibilitats d’èxit de les quals tenen a les seves mans.
Després de l’onada de suport a Sofia, els relats de maltractament laboral i abús sexual van saltar al camp del teatre i el cinema, unes històries que ens van recordar dolorosament el recent escàndol sobre pràctiques similars a l’Institut del Teatre a Barcelona.
El teatre a Grècia, ens diuen les nostres companyes gregues, “és com l’Església a Espanya”, la institució vertebradora de la cultura per antonomàsia. I en aquest terreny es van succeir també els relats terrorífics.
Al voltant de 300 estudiants de l’escola Arsakeio, un dels centres d’ensenyament amb més reputació a Grècia, van signar una carta denunciant un tracte sistemàticament vexatori i d’assetjament sexual per part d’alguns professors.
El seu director, Georgios Babiniotis, una persona molt coneguda en el panorama cultural grec, que ha estat rector de la Universitat d’Atenes, va ser acusat d’encobrir aquests casos, emmarcats en una cultura de la violació exercida per homes poderosos que controlen l’accés a tota la producció cultural del país.
La història pren un gir esgarrifós
Georgios Babiniotis és íntim amic de Dimitris Lignadis, el fins fa poc director de l’Institut Nacional del Teatre d’Atenes, que es troba actualment detingut. Tots dos tenen connexions als més alts nivells de l’esfera política, especialment amb Lina Mendoni, l’actual ministra de Cultura i Esports de govern de Kyriakos Mitsotakis.
Lignadis ja havia estat investigat un temps enrere per sospites de pederàstia i tinença de pornografia infantil, però la investigació havia quedat arxivada per falta de proves. No obstant això, quan en la recent onada de #MeToo un jove actor, Dimitris Mothoneou, va descriure la seva violació per part d’una persona familiar quan era menor, va ser impossible continuar ignorant l’historial d’abusos i pederàstia.
El fet que aquest cop els que han revelat aquestes històries terribles hagin estat cares conegudes que la societat pot identificar segurament ha ajudat a amplificar la gravetat del cas.
Se sospita que durant anys Lignadis ha format part d’una xarxa dedicada al tràfic de menors amb fins d’abús sexual, probablement involucrant menors refugiats, que estan en una situació de desemparament absolut, aprofitant la seva vulnerabilitat.
Amb la concurrència d’aquests elements -abús de menors, encobriment institucional i connivència del poder- cobra més sentit el símil que feia la companya feminista grega amb l’Església.
És més, en aquest punt cal afirmar que la indiferència de la resta d’Europa amb la crisi de refugiats que es viu a Grècia des de fa anys es converteix en complicitat quan es constaten violacions de drets humans -especialment d’humans vulnerables com són nens i nenes- de aquestes dimensions.
Reformes necessàries
Ens expliquen les nostres companyes feministes que, malgrat tot, en una societat tan profundament conservadora i masclista com la grega, aquest moviment de visibilització de la violència sexual els dóna esperances de canvi.
A diferència del repugnant tractament que en fa Mediaset del cas de Rocío Carrasco, per primera vegada a Grècia ha estat possible escoltar les víctimes sense un tractament sensacionalista.
I és que en un país on es continua parlant de “crims passionals” per referir-se als assassinats masclistes, el tractament mediàtic del #MeToo grec té al darrere una història interessant, ja que les revelacions d’abusos es van popularitzar primer a internet i a la premsa rosa.
Les periodistes Fei Skorda i Eleonora Meleti, que es van atrevir a explicar aquestes històries, són exponents de la premsa de cor, generalment associada a la vulgaritat de les classes populars, mentre que els acusats i abusadors són gent del món de la cultura, intel·lectuals amb estretes vinculacions amb el poder polític i econòmic.
Tot i el menyspreu classista i dels intents de desprestigiar la veracitat de les històries que estaven explicant, aquestes dones periodistes van tenir la integritat de trencar el silenci i arriscar la seva reputació professional per donar a conèixer els casos d’abús, fins crear un veritable revulsiu social.
Aquests canvis no són casuals. S’emmarquen en un context d’agitació social i visibilitat del moviment feminista grec després de mesos de debat sobre el canvi en la llei de la custòdia compartida i d’una onada de protestes feministes el 2019 per crear una llei que penalitzi qualsevol acte sexual sense consentiment.
Això ha posat damunt de la taula el caràcter profundament social, i no íntim o privat, de la violència masclista i ha creat un estat d’opinió favorable a les denúncies. La societat grega està encarant amb maduresa debats de gran profunditat, com la necessitat d’un millor acompanyament de les víctimes o d’una major formació dels cossos policials que han d’atendre aquestes denúncies.
De moment, atès que molts abusos revelats pel #MeToo van succeir quan les víctimes eren menors i la majoria ja han prescrit, el govern grec s’ha compromès a un canvi legal perquè en el cas de violació a menors la prescripció no comenci a comptar fins que la víctima no compleixi els 18 anys.
Com expliquen les companyes, el repte del feminisme grec a hores d’ara és impedir que Lignadis es converteixi en un simple cap de turc, i aprofitar aquest #MeToo per traslladar una reflexió col·lectiva sobre l’estructura de poder a la societat i el seu solapament amb el masclisme, usant el sexe com a forma de dominació d’homes poderosos que creuen que tenen dret a fer el que els doni la gana i que gaudeixen d’impunitat gràcies a l’encobriment de les altes esferes, a causa del nepotisme i del control social propis d’un país petit.
Escrit per Lídia Brun.